dimecres, 18 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Invertir a Espanya

Palau de la Moncloa | Foto: Viquipèdia

Set mesos enrere Espanya va despertar un dia amb la notícia, inadvertida per a molts, que el govern posava fi a una de les iniciatives més necessàries durant un període de crisi com l’actual. Invest in Spain (Invertir a Espanya), l’organisme públic destinat a atreure capitals estrangers i promocionar la creació de noves empreses generadores d’ocupació era tancada, incomprensiblement afegida a la llista d’empreses i organismes considerats redundants o inútils pel present executiu, deixant el país una mica menys preparat que abans per emprendre la tan necessitada recuperació econòmica.

Aquesta setmana han tingut a bé sorprendre’ns de nou amb una mesura que no només desincentiva a gairebé qualsevol inversor que pogués haver creat una nova empresa, sinó que ens situa a nivells més baixos que Xipre i Hongria en la trista lliga de vendre el país a canvi de minses transferències de capital. Ens queda, això sí, una trista alegria. Letònia, el petit estat d’Europa de l’Est, porta venent els seus permisos de residència des del juliol passat per menys de la meitat de preu del que demanem nosaltres, 70.000 euros. De cara a la galeria els seus controls són només una mica pitjors, o més descarats si es vol, que els proposats per la banda de Rajoy, i es limiten a no acceptar pagaments enterament en metàl·lic.

Hongria per la seva part ha estat més intel·ligent i amb la compra de permisos de residència no va regalant propietats, sinó que dóna una mica més espuri i pelegrí, del que sens dubte pot oferir en la abundància que els sembli: bons de l’estat a cinc anys . El seu preu, un mínim de 250.000 euros. És a dir, 90.000 més que el valor atorgat al permís de residència espanyol. És més, el que decideixi triar aquesta ruta-segurament preferida, juntament amb Letònia, pels clients russos-, haurà després desemborsar com a mínim un lloguer mensual i el que costi establir-se en aquest país el temps suficient per accedir als drets de residència definitiva , i poder establir i treballar en qualsevol lloc d’Europa, que al cap i a la fi és el que està en venda en tots aquests casos. Una mica més car és establir-se a l’illa de Xipre, 300.000 euros a desemborsar per la compra de qualsevol habitatge.

En aquest cas ho diuen clar, cap problema si un cop adquirida la vivenda es prefereix llogar i no trepitjar l’illa, sempre que la propietat no sigui usada com a hotel clandestí -amb contractes diaris, setmanals o mensuals-. El seu sistema educatiu bilingüe en anglès és sens dubte una atracció important per al foraster que realment decideixi instal·lar aquí, encara que sigui com a pas intermedi per després mudar-se a un altre lloc més pròsper, ja que els seus fills menors de divuit anys també reben un permís de residència de regal amb la compra.

Quant als altres països europeus, qui més qui menys segueixen de moment amb els seus tradicionals sistemes de suport a la inversió estrangera, creació d’empreses i generació d’ocupació, o bé estan en vies de reformar i actualitzar-com ja va fer Estats Units fa temps-, per facilitar la inversió i assegurar que els capitals dels emprenedors i empresaris desitjant establir realment tenen un impacte positiu en el teixit econòmic i social.

Noteu que estan tractant de millorar-los, no d’enterrar-los a mig matar, a la desesperada, com els països esmentats anteriorment, entre els quals desgraciadament ens comptem.

Sol·licitant la creació d’una empresa s’asseguren que els capitals no són únicament usats per adquirir habitatges en la seva majoria ja en mans de bancs, i en el pitjor dels casos fins i tot provinent de desnonament de ciutadans nacionals que han perdut ja tot el que tenien.

I consti que no és que no s’estigui fent un gran negoci amb la desgràcia aliena, al contrari. Als Estats Units mateix existeixen gran quantitat d’empreses immobiliàries autodenominades amb l’apel·latiu de voltor (foreclosure Vulture) fent literalment l’agost mentre les tradicionals segueixen tancant. Es dediquen a vendre a països com la Xina una quantitat ingent de propietats desnonades, adquirides molt per sota del preu de mercat, fins i tot per paquets de desenes o centenars. En un altre ordre de coses, són molts els països, França i Itàlia inclosos, que estan oferint part del seu patrimoni estatal, incloent palaus, castells i propietats de tota mena, per poder capitalitzar. Deixant les forces del lliure mercat a part, i la urgent angoixa que ens empeny a tots a seguir aconseguint diners per poder tornar-los a gastar, almenys aquests governs tenen la mínima decència de no regalar la residència a ningú (Green Cards en el cas nord-americà) amb cap d’aquestes transaccions.

Un model totalment diferent als ja esmentats l’ofereix un país liberal com Xile, que fins i tot ofereix diners perquè emprenedors amb talent i idees prometedores s’hi instal·lin. La seva esperança és tan simple com intel·ligent, la de crear en les seves fronteres un nou nínxol internacional de noves tecnologies i innovació com Silicon Valley. En definitiva, la de crear l’únic model econòmic viable per a països més o menys desenvolupats, per als quals és simplement impossible competir sense aportar valor afegit en sectors punters i serveis de qualitat, o bé sense renunciar al benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans, retrocedint per posar-se a l’altura dels països emergents que encara avancen per treure de la pobresa a gran part de la seva població.

La disjuntiva és tan simple com decidir empobrir-se o actuar amb intel·ligència i sobreposar-se, fent ús de tot el capital humà disponible, recolzant tot allò que sigui creatiu i viable, suposi un avenç científic i tecnològic substancial, i serveixi per situar-nos a poc a poc en l’avantguarda.

Comptem amb bones infraestructures, serveis socials envejables, i tota la riquesa nacional que queda, encara que s’estigui perdent a una velocitat de vertigen. El temps per reaccionar no és il·limitat, i aviat serà massa tard per posar ordre i començar a actuar amb seny.

Tornant a Invest in Spain, el servei públic considerat irrellevant farà cosa de mig any, les seves polítiques -i les dels serveis econòmics a l’exterior que deuen haver agafat el seu relleu- no eren ni són dolentes. Al contrari, no existia ni tan sols un mínim de capital requerit per a la creació de l’empresa, més que una mica menys de 30.000 euros en concepte de costos de residència i els tràmits habituals per llicències i costos d’obertura, més uns 7.000 per persona addicional a càrrec. Això si, el permís es concedia sempre i quan el pla d’empresa plantejat per l’inversor fos prou atractiu com per merèixer la confiança de l’estat i una oportunitat per executar-se.

Crear llocs de treball, i la voluntat sincera d’establir-se país eren prerequisits indispensables. És més, s’entén que un empresari, per poc o molt que inverteixi en un altre país, no decidirà viure sota un pont, ni en un alberg de joventut, ni establir la seva empresa en una caixa de cartró. El lloguer o compra d’un habitatge, de propietats comercials i altres inversions eren accions que de tota manera anaven a succeir en el procés d’integració en la societat.

Però tot això s’ha acabat. De fet, no va tenir temps ni de començar. Amb quatre anys de vida, va ser quelcom creat massa tard, i eliminat a deshora. Per alguna fosca raó, no hi ha hagut la voluntat política suficient a Espanya perquè aquest plantejament fos seguit amb èxit. Es prefereix, com ha quedat clar, que segueixin sent les constructores i els bancs els que dirigeixin el destí del país, i obstrueixin el pas a un altre model econòmic.

El més bàsic, en qualsevol dels casos, era i hauria de seguir sent la generació de llocs de treball, no des de la banca ni les institucions i organitzacions que constitueixen el gruix d’un model ja fallit, caduc i completament d’esquena als interessos del país, sinó des de les petites i mitjanes empreses, el talent, els emprenedors d’allà on siguin, les indústries estratègiques i sobretot, el Ciutadà amb necessitat i el desig de treballar, d’executar el seu propi projecte, de tenir una esperança i una il·lusió de futur més enllà de l’ombrívola perspectiva de veure’s subjugat pels interessos dels grans capitals, esclau d’una hipoteca i víctima d’un país a la deriva, governat per persones amb massa prejudicis i massa pocs escrúpols, que simplement no saben atendre les necessitats del poble que els ha confiat el poder.

D’acord al CIA Factbook el 2009 Espanya era encara el vuitè país al món en quantitat d’inversions estrangeres rebudes, just per sobre del gegant asiàtic i aviat primera potència mundial, Xina, amb un 3500% de població més que nosaltres.

Malauradament, el potencial del país es perd davant una situació d’absolut descontrol i manca de visió generalitzada. No hi ha excuses. Alguns es faran ara rics venent propietats i permisos de residència a països emergents, entre ells algunes persones que ho mereixen, expatriats i immigrants que hauran pagat amb la seva suor i patiment l’oportunitat d’enriquir-se. Per a tots ells, felicitats.

Malauradament, aquesta no és una solució per als problemes de fons del país. Els majors beneficiaris seran els mateixos que van crear les bases d’aquest calvari, i que segueixen aprofitant-se de la ‘debacle’.

Esperem almenys que la sang que ara arribi, pel motiu o els mitjans que sigui, cridada a barrejar-se amb l’europea en els anys per venir, doni un nou alè d’empenta i coratge a una societat que sembla adormida i incapaç de treure’s de sobre la pressió d’una classe dominant escandalosament incapaç i apoltronada, aportant nova vida a aquest vell món.

Enric G. Torrents | torrents.enric@focgroup.asia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per