dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Joan Rebagliato: ‘Visc la vida amb ulls literaris’

Joan Rabagliato | Foto: N.S.

L’escriptor i filòleg Joan Rebagliato ha presentat a Calella el seu nou llibre Embarcats (Cossetània, 2012). Aquesta novel·la, guanyadora del XXIII premi de narrativa Vila d’Ascó, s’articula com un conjunt de relats curts escrits a partir del fil conductor d’un naufragi.

Què et va decidir a escriure Embarcats?
He escrit tota la vida i només en períodes molt curts m’he trobat sense cap història entre mans. En el cas concret d’Embarcats, tot va néixer de la necessitat d’abordar un tema amable i, en principi, lleuger, després d’haver escrit una novel·la sobre la Guerra Civil a Calella (inèdita). La idea inicial era construir gairebé una comèdia de parelles que es feien i es desfeien amb un aire festiu. Però no m’agrada la literatura de gènere sinó la literatura que t’ho proporciona tot, i per això la novel·la se’m va acabar convertint en la història completa d’una comunitat.

Per què la història s’ubica en una Calella imaginària?
Calella és el meu món. És el món que conec, el món que més trepitjo i el món que m’estimo. És, també, un món complet i variat on tot és imaginable. I, alhora, per les dimensions que té, és prou homogeni i reduït per abastar-lo de cap a cap. I per mi és importantíssim que l’escenari sigui conegut i no un simple decorat, perquè això em torna els personatges palpables i reals. Em permet imaginar-me’ls. Jo seria incapaç de situar una novel·la en un paisatge que conec poc, i no diguem en un paisatge de vacances on hagi estat durant dues setmanes, o un mes.
Dic, d’altra banda, que és una Calella imaginària perquè, tot i que el decorat és ben real, els personatges, en canvi, no tenen un referent clar en la realitat. Són personatges inventats, que barregen records, idees, coses imaginades i coses sentides.

Com defineixes els teus personatges?
Embarcats hi ha moltíssims personatges, però crec que no n’hi ha dos que vegin la vida de la mateixa manera. Tots responen a maneres diferents d’entendre el món. I tots, sense excepció, són presentats alhora amb algun punt còmic i amb tendresa. Perquè jo crec que pràcticament totes les actituds vitals són comprensibles, que en general tothom considera que actua d’acord amb la raó –encara que no tot sigui justificable. Els meus personatges, que parlen de gent que he conegut, de coses que he vist i de coses que he viscut, no són reals, però probablement tothom podria trobar-hi semblances amb algú que coneix. Perquè estan fets de retalls de realitat.

Portada: 'Embarcats'

Però també has aportat un punt d’originalitat.
És difícil jutjar-se a un mateix, però jo penso que Embarcats és, efectivament, una obra força original. I, des d’aquest punt de vista, n’estic orgullós, perquè per mi l’originalitat és bàsica. En literatura, com deia Borges, s’escriu una vegada i una altra sobre allò que ja ha estat escrit abans. Per tant, l’escriptura consisteix a explicar els temes de sempre d’una manera nova, més que no pas a trobar temes nous. I jo he buscat l’originalitat en la barreja de gèneres i en un estil fresc, fet de metàfores noves, d’imatges inesperades i de punts de vista sorprenents. Perquè, almenys actualment, la força de la literatura neix de les paraules que no estan gastades.

Per què vas decidir donar un to humorístic a la novel·la?
Per mi l’humor és indispensable en la vida i, probablement, també en la literatura. En primer lloc, perquè l’humor és, de manera clara, una defensa contra la crueltat del món, que sempre et permet fer un somriure, ni que sigui un somriure trist, quan les coses van malament. I, en segon lloc, perquè l’humor, almenys un determinat tipus d’humor, permet posar de costat elements molt diferents, que mai no hauríem relacionat si no hagués estat per l’humor. És a dir que l’humor, una mica com la poesia, ens aporta noves idees i ens obre nous mons.

Això és molt personal. Hi ha autors que furguen en la pena fins al final, sense cap concessió per a la distensió. A mi, en canvi, em sembla que es pot mostrar com és de cruel el món sense necessitat d’enviar el lector a dormir amb els ulls plorosos i amb un nus a la gola.

Presentació a Calella | Foto: N.S.

Com han reaccionat fins ara els teus lectors i lectores?
De moment he tingut la sort que totes les reaccions han estat positives o molt positives. És clar que també és veritat que tots els lectors que m’han fet arribar els seus comentaris tenien algun tipus de relació d’afecte amb mi i, per tant, són només relativament objectius. També hi ha qui s’espanta davant de la complexitat del primer capítol i s’embranca a fer esquemes de personatges i relacions. Consti que no cal. No cal, perquè, passat el primer capítol, després cadascun té la forma d’un relat quasi independent. I perquè en tenim prou amb el que és essencial per llegir i per viure.

En tot cas, crec que la sensació més freqüent al final del llibre és la sorpresa per l’originalitat, i també el regust agradable per l’humor i la tendresa. I les ganes de rellegir-lo.

El fet d’haver guanyat el premi t’ha motivat a escriure més?
Escriure forma part de la meva vida i, per tant, guanyar un premi no m’empeny a escriure més. Ara, el que sí que és evident és que aconseguir veure una publicació teva al carrer, sigui per la via que sigui, és una satisfacció enorme. És la sensació que la vida t’ha recompensat per tot l’esforç que has dedicat a un somni. Que pots arribar de cop a molta més gent. Aquest premi Vila d’Ascó, doncs, no m’ha fet escriur més, però sí que m’ha portat molta satisfacció –i m’ha fet conèixer, de passada, la terra i la gent fantàstiques de la Ribera d’Ebre.

Quina és la línia difusa entre vida i literatura?
Dic que em sembla difusa la línia que separa la vida de la literatura perquè les meves obres sovint són una mena de diari personal molt literaturitzat de vivències i coses vistes. Tot allò que m’impressiona es tornarà, un dia o altre, quan hagi madurat prou, matèria literària. Alhora, la literatura que he llegit m’ha fet pensar molt, m’ha emocionat molt, m’ha ensenyat a mirar-me la vida amb altres ulls i a entendre també altres maneres de fer. Se’m barregen completament, de manera inextricable, la vida i la literatura. Visc la vida amb ulls literaris i llegeixo la literatura com si la vivís.

Com a filòleg, com defineixes la teva passió per la llengua?
Per la meva formació de filòleg, m’apassiona intentar entendre com funciona la llengua per dintre. Què és possible i què no. Com podem, amb un repertori finit, construir infinitament. L’estudi de la morfologia, el lèxic i les paraules m’entusiasma.

Ara bé, sóc incapaç de separar la meva passió per la llengua de la passió per la cultura i pel país. Perquè aquells que m’estimo comparteixen la meva llengua, la meva cultura i el meu país. Voler la pervivència d’aquest món significa lluitar pels que m’estimo. És per això que em sento continuador de tots els que han viscut en aquesta terra, que em sento meu aquest paisatge i que em sento meva aquesta llengua.

Ets terminòleg al TERMCAT. En què consisteix la teva tasca?
El TERMCAT és l’organisme oficial que s’encarrega de fer encaixar en el català les noves paraules que no són de llengua comuna sinó que pertanyen a un camp especial, tant si és la física o la neurologia com si són els esports o la gastronomia. Tots aquests termes fixats pel TERMCAT es difonen en línia a través del Cercaterm, que a més sovint també recull equivalents en altres llengües i una definició. I, dintre del TERMCAT, jo em dedico a assegurar la qualitat lingüística i metodològica de les dades del Cercaterm, i també a procurar completar i millorar els criteris que seguim.

Quin nou projecte literari tens entre mans?
Estic a mig escriure una novel·la que em fa una il·lusió especial, perquè va néixer d’un conte inventat per a la festa del meu fill gran. Aquell conte, amb tons misteriosos, màgics i fins una mica de por, em va seduir. I vaig pensar si no podria fer una novel·la que comencés amb aquell mateix conte, explicat per a nens, i una continuació de capítols que desenvolupessin la història, l’ampliessin i la contextualitzessin, ara per a adults. Fins a convertir el conte en una novel·la enigmàtica que contraposarà el món de la Calella franquista amb el món primitiu i inexplorat d’una selva imaginària.

Em fascinava la idea d’explicar una mateixa història per a dos públics ben diferents. I això és el que tinc entre mans.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per