dilluns, 01 de setembre de 2014
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Antonio Armesto: ‘La geografia de Caldes d’Estrac és arquitectura’

Foto: Maria Alemany

Caldes d’Estrac ha inaugurat aquest mes de juliol una exposició preparada per un grup de professors de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Aquesta mostra, que planteja la geografia com arquitectura, acull projectes acadèmics seleccionats d’estudiants de l’assignatura Projectes III-IV de segons curs, que han treballat sobre diferents emplaçaments del municipi. Entrevistem un dels professors del projecte, Antonio Armesto Aira, Professor titular de l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) per a que ens expliqui els objectius de l’exposició.

En què consisteix la mostra?
Podríem dir que l’exposició consisteix en una reflexió pràctica sobre Caldes d’Estrac, sobre com la relació entre la seva privilegiada condició geogràfica i la forma urbana que ha anat adquirint en el temps permet fer algunes propostes sobre el seu futur.

Aquesta reflexió no és discursiva sinó feta a través d’una activitat, a la que anomenem Projecte, que és a la base de la tasca dels arquitectes i el resultat es pot transmetre mitjançant els mateixos dibuixos i maquetes a escala reduïda que han servit per pensar.

La mostra consisteix en una selecció d’alguns treballs realitzats per estudiants de segon curs en l’assignatura de Projectes, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, durant el quadrimestre de primavera de l’any 2012. Un equip de 9 professors, dirigit per Antonio Armesto Aira, amb els professors Ramon Casanelles Massaguer, Rafael Díez Barreñada, Jaime J. Ferrer Forés, Karin Hofert Feix, Yolanda Ortega Sanz, Ariadna Perich Capdeferro, Javier San José Marques i Roger Such Sanmartín han tutelat l’aprenentatge de 230 estudiants.

D’aquesta manera, s’ofereix al públic la possibilitat, si vol, de consultar el programa de l’assignatura, on es fan, a més de les necessàries consideracions pedagògiques, alguns anàlisis de Caldes, la seva geografia i la seva història.

En resum, aquesta exposició té com a objectiu posar en contacte el treball acadèmic i formatiu amb la realitat sobre la qual es treballa i amb els seus habitants.

El porxo | Imatge: Pau Cornellana

Concretament, que es trobaran els visitants a la Fabriqueta?
Trobaran un muntatge senzill, fet amb mitjans molt modestos, per mostrar aquesta selecció de dibuixos i maquetes, de manera clara i comunicativa per al públic. El muntatge de l’exposició ha estat realitzat per Maria Alemany Perelló (becaria de docència) i Maria Amat (estudiant d’arquitectura).

Com valoreu els projectes seleccionats?
La selecció de projectes és tan sols una de les moltes possibles, ja que per les limitacions d’espai, de mitjans, de temps i per la voluntat de no atordir amb l’acumulació, no es podien exposar més que una petita part dels millors treballs. Que representen a tots els altres.

Els projectes seleccionats estan entre els que fan més comprensible la realitat, fins al punt que a qui els contempli amb atenció li pugui semblar que el que està veient és el que ell ja havia pensat que havia de ser. És a dir, que li sembli que el projecte més que una invenció fantasiosa és el descobriment d’una harmonia que estava oculta o vetllada.

En general, seria desitjable que el públic, l’habitant, es pogués apropar a la comprensió de la tasca de l’arquitecte ja que tota bona arquitectura és comprensible per a qualsevol i no només per especialistes. No obstant això la situació que s’ha anat creant és la inversa: la massa d’arquitectes i estudiants d’arquitectura que hi ha al món s’han anat convertint en públic que admira uns quants membres de l’star system de l’arquitectura, de vegades, precisament perquè fan obres incomprensibles per a tots, però que són molt fotografiades i premiades.

Com ho treballeu l’equip de professors?
L’equip de professors treballa sobre un programa comú, que es prepara acuradament abans de començar el curs. Després s’organitzen els dos centenars d’estudiants en Tallers pràctics, amb dos professors que tutelen a més de 50 alumnes entre els dos a cada taller. Durant el curs hi ha classes teòriques i sessions critiques on tothom veu i valora la feina que es va desenvolupant i on uns aprenen dels altres. Hi ha, per dir-ho així, una aspiració a l’anonimat.

Foto: Maria Alemany

Per què vàreu seleccionar Caldes d’Estrac?
Vam veure de seguida que tenia unes qualitats extraordinàries per desenvolupar un curs de Projectes: vam considerar que la seva pròpia geografia era ja arquitectura: una deliciosa i petita vall entre dues muntanyes arbrades, que desemboca a la mar, un amfiteatre natural. I en el context d’una comarca com la del Maresme que posseeix un caràcter ben definit.

I també vam detectar unes potencialitats molt positives que podien córrer perill de perdre: la plataforma dedicada avui dia a pista esportiva i aparcament, que s’ha de formalitzar com l’espai públic per antonomàsia de Caldes, el fòrum o àgora, un tresor patrimonial, i situacions que encara podien ser reversibles, per exemple protegint la permeabilitat de la franja de ciutat que discorre davant de la platja amb un tipus d’edificació que faci compatible el fet d’estar habitada amb que torni a ser un bosc de pins, una mena de porxo natural que assimili i integri fins i tot la carretera elevada. Aquí els estudiants van projectar unes cases unifamiliars que reconstruïen en termes del present aquesta virtuts que van fer de Caldes un lloc tan deliciós en el passat. Aquests treballs no estan en l’exposició.

Quins indrets han resultat ser els més interessants?
Precisament aquests que acabem d’assenyalar pel seu valor estructural, és a dir per la seva capacitat per decidir en un sentit negatiu o positiu el destí de Caldes. A l’exposició s’explica que la plataforma on es fa el mercat setmanal ha de ser convertida en un espai amb totes les qualitats públiques: usos universals, no privatius o especialitzats; lloc “desocupat” i no ocupat; buit o interval que relacioni visualment i espacialment tot el que allà concorre que és gairebé tota la història i la geografia de Caldes d’Estrac. Un lloc que augmenti la claredat de la consciència.

Es projecta un gran porxo de 700 metres quadrats que defineix l’extrem superior de la plaça i serveix eventualment per cobrir els escenaris de les festes i el mercat dels divendres, però que habitualment hauria d’estar disponible. També es proposa un petit edifici de Centre per Seminaris que l’Ajuntament podria llogar a centres universitaris, societats culturals, centres d’investigació, fomentant la visita de la ciutat tot l’any: una Universitat en 500 metres quadrats!. Aquest petit edifici d’una planta ficada en un recinte enjardinat i amb un pavelló mirador en primera planta, no ocupa el lloc sinó que el desocupa: revitalitza el parc de la vessant i proposa un mirador cap a l’horitzó i el turó de Can Muntanyà.

I el gran porxo a més de donar ombra i protegir de la pluja el que fa és emmarcar la silueta del turó on es troba Can Cabanyes i el seu jardí, que haurien de ser convertits en patrimoni públic i conservats (podria substituir a la biblioteca municipal, i ser a més casino popular, centre de dia per a gent gran amb algun petit hort, etc.)

Des de la plaça es traça un camí o via sacra que puja fins l’atri del Centre de Seminaris a la cota 25. Des d’aquesta alçada es pot veure per sobre del turó on s’assenta Can Cabanyes i el ciutadà adquireix consciència de la ciutat en la seva geografia, sap on és al món. Aquest passeig es pot continuar fins al carrer major a la cota 46, que és un altre fet molt important en la formació de la ciutat i un mirador meravellós.

És a dir, l’operació arquitectònica el que busca és crear, mitjançant un buit ben estructurat i estable, un lloc des del qual, combinat el repòs i el passeig, el ciutadà comprengui on està, tant en el temps com en l’espai. Perquè la ciutat és un temps llarg, l’històric que es converteix en un temps instantani en forma d’espai. Volem dir que aquesta plaça així formalitzada, amb l’Església al turó, darrere, amb la silueta dels jardins de Can Cabanyes sobre el vessant, entre arbres, emmarcada pel porxo, amb el camí que puja cap al turó de la Torre Verda i que permet arribar a veure l’horitzó marí per sobre de les teulades, amb l’altra senda que arrenca de la Fundació Palau i Fabre i ascendeix al Parc de Can Muntanyà, etc., ho condensa tot, ho comprèn tot. Si es fixen bé no és útil perquè és plena d’activitat sinó perquè està sempre expectant, a l’espera de l’esdeveniment, des del més humil i quotidià al més solemne i festiu.

Les maquetes i dibuixos dels estudiants mostren això: aquest lloc equival al que en el llenguatge i en la música el silenci. Podríem comprendre’ns si no hi hagués pauses, silencis entre les paraules i les frases? Estar callat, oportunament, és inútil o insignificant, o el contrari?.

Per què vàreu decidir preparar exposicions amb els treballs dels estudiants?
S’ha fet ús de l’expressió “reflexió pràctica” per descriure l’exposició en la primera resposta perquè, efectivament, l’ensenyament de Projectes i l’exercici de l’arquitectura comporta el pensament crític sobre la realitat i al mateix temps l’ús d’uns elements i uns instruments de l’ofici que l’acosten a certes pràctiques artesanals com les dels teixidors o els fusters, o artístiques com la música, la literatura o el cinema, és a dir, disciplines que fan servir la composició per produir obres. L’arquitectura, més que produir objectes corporis o materials el que fa és delimitar l’espai per a què aquest conservi la vida i la mantingui orientada, el que passa és que necessita fer físics i duradors aquests límits i llavors la gent, i moltes vegades també els propis arquitectes, tendeixen a confondre l’arquitectura amb el sòlid i el que ocupa, quan la seva utilitat es deriva del fet que està buida i desocupa l’espai. Així que convidem el públic a que miri “a través” de l’espai entre els límits i no permeti que la seva vista ensopegui amb els objectes: els mateixos estudiants mostren amb les seves perspectives i dibuixos aquesta transparència de l’espai, que expressa la relació entre les coses i no les coses mateixes. Els millors projectes són els que, com dèiem, mostren les relacions, l’espai obtingut per desocupació intel·ligent.

Com que els 230 estudiants han treballat amb els mateixos objectius, sobre el mateix projecte, podríem dir, ens trobem amb un material de “laboratori” molt valuós que oferim a qui vulgui servir-se’n. Els estudiants senten així que el seu treball no és només una fatiga necessària per a la seva formació, sinó que poden experimentar la dolçor de sentir-se útils als altres, d’una manera impersonal i gratuït, sense necessitat de ser afalagats com a autors. Poden adonar-se que si els seus projectes són bons no es deu a la seva supèrbia fantasia personal, sinó al fet de començar a comprendre que estan bevent del cabal de la tradició de l’arquitectura, que és col·lectiva, mil·lenària i bàsicament anònima. La missió dels professors és apropar-los a aquesta font i procurar-los adonar que si la paraula geni (genius) equival a la personalitat individual, la mateixa arrel gens està en les paraules gent, general i generós. Aquesta paradoxa era la que li preocupava el gran arquitecte Coderch, que va edificar la casa Ugalde a Caldes d’Estrac en els anys cinquanta, quan va escriure “No són genis el que necessitem ara”. Era un senyor.

Com evolucionarà aquesta proposta innovadora?
Ens agradaria generalitzar, instituir, aquesta experiència d’exposar la feina feta a l’Escola d’Arquitectura perquè ofereix l’ocasió perquè el públic, en general, pugui apropar-se a entendre millor el lloc on viu, dels seus caràcters propis, de les seves possibilitats i potencials i augmentar la seva consciència crítica respecte al seu futur. El treball fet a les aules no és un “encàrrec professional” i per tant aquesta lliure de condicions partidistes, d’interessos econòmics o especulatius, i pot atendre la recerca del que és millor objectivament.

Al mateix temps el públic pot treure el cap al que es fa a la Universitat i jutjar sobre l’aprofitament dels recursos públics destinats a l’educació, és a dir, comprovar si aquesta institució respon al seu ethos, al seu caràcter genuí, la seva ètica.

Creiem que aquest diàleg desinteressat entre la Universitat i la Societat es farà cada vegada més necessari i urgent, imprescindible. També volem agrair a tots els estudiants d’aquest curs 2011-2012, al seu treball, interès i participació.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per