dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Les coses més valuoses no costen diners’

Remant al 'Marta Dos' | Foto: P.R.

El masnoví Pedro Ripol i el seu amic xilè Francisco Korff van realitzar l’any 2001 una travessia de més de 5.500 quilòmetres remant a través de l’Atlàntic, des de Tenerife fins a Barbados, sense cap mena d’assistència. Per explicar aquesta experiència, Ripol va publicar l’any passat el seu llibre ‘Ya sabía yo que en avión era más fácil‘, un relat on detalla aquesta arriscada i llarga aventura a rem que va durar exactament 61 dies, 15 hores i 29 minuts.

Per quin motiu vas decidir emprendre aquest llarg viatge i, a més a més, a rem?
Sempre havia tingut en la recambra de la meva memòria aventurera la idea de realitzar un repte apassionant. Sabia que algun dia em vindria l’oportunitat i em va arribar. Va ser un diumenge al Saló del Moble a Santa Cruz de Tenerife. Vaig anar amb la meva nòvia per veure mobles, i a l’estand d’una senyora anglesa que venia ventiladors de sostre hi havia penjada la foto d’una embarcació transoceànica a rem. Em vaig quedar totalment absort mirant la fotografia quan, de sobte, aquesta senyora em va tocar per darrere i em va preguntar: ‘Vols remar per l’Atlàntic’. ‘Sí’ va ser la meva resposta instantània.

Pedro Ripol

I això que la teva família i amics et van dir que estaves boig.
Doncs sí, la gent pensava que m’havia tornat boig. Mai abans un equip espanyol o de parla hispana havia remat per un oceà. Per aquest motiu pensaven que era impossible i em van intentar persuadir que no ho fes. Anglesos, francesos i americans ja havien remat oceans però en la nostra cultura no es coneix molt el rem i encara menys el rem transoceànic.
El meu pare, per exemple, estava totalment en desacord. No només no em va ajudar a preparar el projecte sinó que va fer tot el possible per a que els familiars i amics tampoc col·laboressin gens durant els dos anys que va durar la preparació. No obstant això, una setmana abans de sortir em va dir: ‘Mira Pedro, veig que és imminent que te’n vas i vull que sàpigues que estic amb tu, no vull que marxis pensant el contrari’. Això em va sorprendre i em va ajudar moralment. També he de dir que el meu pare, la persona que menys em va ajudar a preparar el meu repte, ha estat la que més m’ha ajudat amb el meu llibre ‘Ya sabía yo que en avión era más fácil” amb centenars d’hores de correccions i suggeriments.

Per què vàreu triar aquesta ruta?
Aquesta regata internacional, en què participàvem 36 embarcacions de tot el món, es fa cada quatre anys. Surt de les Illes Canàries fins al Carib, amb un recorregut de 2.900 milles nàutiques o bé uns 5.569 quilòmetres. És una ruta ja predeterminada i és també la Ruta de Colom, és a dir, la més segura i coneguda per creuar l’Atlàntic a vela o a rem. S’aprofiten els vents alisis i s’intenta evitar l’època dels huracans que comença al juny i acaba en teoria al setembre. Malauradament, l’Organització Mundial de Meteorologia en el seu informe anual va manifestar que, des que es registren les dades, l’any 2001 va ser el primer en què van haver-hi tres huracans a finals del mes de novembre i desembre. Havia de ser precisament l’any 2001, quina sort!

Pedro Ripol, durant l'aventura | Foto: P.R.

Estava prou preparada la vostra embarcació, la Martha Dos?
L’embarcació Marta II és una que està preparada per realitzar travessies transoceàniques a rem en solitari i sense assistència de cap mena. Està construïda de xapa marina i fibra de vidre. Té 7 metres d’eslora (de llarg) per dos de mànega (amplada) i té compartiments estancs que la fan pràcticament insubmergible. En cas de bolcada torna a la posició de navegació de forma automàtica. A més, panells solars carreguen dues bateries amb les que fem funcionar la dessaladora (convertim l’aigua de mar en aigua potable), també l’ordinador de bord amb el qual anàvem enviant les cròniques i fotos via satèl·lit, el detector de radar, etc.

Quin va ser el moment més difícil?
Vam tenir diversos moments molt complicats. El que més, va ser durant els dies en què vàrem travessar la cua de l’huracà Olga, amb onades de més de 7 metres, l’embarcació va haver de surfejar a més de 18 nusos de velocitat, quan normalment anàvem remant a 2 nusos per hora (4 km/h aproximadament, com caminar una mica ràpid). En aquests moments, si l’embarcació hagués perdut la perpendicularitat podríem haver estat engolits per l’onada i enfonsar-nos o alguna cosa pitjor…

Foto: P.R.

Des de llavors, veus el mar des d’una altra perspectiva?
Sí, des que vaig néixer estic en contacte amb el mar. He viscut al Masnou molts anys i ara visc a Tenerife, concretament a Costa Adeje. El mar Mediterrani o bé l’oceà Atlàntic han estat part de la meva experiència, gairebé diària. Sóc més de mar que de muntanya, encara que he de dir que les travesses pel Pirineu Català durant més de 10 anys i el mateix nombre per l’Himàlaia m’han demostrat que la Natura, sigui líquida o sòlida és meravellosa.
Haver remat més de 5.500 quilòmetres al costat d’en Pancho, sols, i a través de l’Atlàntic et fa veure el mar com un aliat, com un amic. És un company del qual se’n pot treure molt profit però que també pot tenir canvis d’humor sobtats que poden arribar a ser mortals. Respecte, sempre. Gaudir, molt. Temor, el just.

Remant sota la pluja | Foto: P.R.

Després de dos mesos remant, què és el primer que vas pensar quan vàreu arribar?
El dia que vam veure terra va ser el més feliç de la meva vida. Òbviament, després de tot semblava que anàvem a arribar vius i això no es pot descriure amb paraules. Em sentia ple d’alegria. Un repte complert, també gràcies a tanta gent que ens va ajudar, i que crec que van veure el fruit del seu esforç. Una felicitat compartida per nosaltres, indubtablement, però també per tots aquells que ho van fer possible.

Consideres que l’aventura et va fer canviar algun aspecte de la teva vida?
Òbviament, aconseguir un repte d’aquestes dimensions et fa sentir que és possible aconseguir allò que et proposes amb il·lusió, cap i temps, per molt desgavellat que sembli. Te n’adones que la vida no és eterna i que hauríem d’anar pel camí més intel·ligent, que sol ser el de l’amor. M’explico: donar, fer el bé, somriure, animar… les coses que tenen més valor no costen res. Bé, no costen diners, només costa l’actitud de fer-les, que no és poc.

El nom de la barca ‘Martha Dos’ és també el d’un projecte de l’Associació San Lázaro. En què consisteix exactament aquesta iniciativa?
Ann Goulden, l’anglesa de mitjana edat que es trobava promocionant la seva empresa de ventiladors, aprofitava la circumstància per presentar a les autoritats el Projecte Martha Dos, un segon centre per tractar a malalts amb paràlisi cerebral per a l’Asociación San Lázaro – Amor a los Niños, fundada l’any 1992 per pares de nens amb paràlisi cerebral. L’Ann, després d’haver llegit una notícia sobre la regata planificada per al 2001, va planejar organitzar un equip espanyol vinculat a l’Associació per construir un centre més gran i així poder atendre a més nens i adults afectats per aquesta paràlisi.

Aquest trastorn, fonamentalment psicomotriu, és el responsable d’alteracions durant el desenvolupament. La paràlisi no és progressiva, però si no es tracta pot donar lloc a deformacions provocades per la poca mobilitat del cos. Els nens i adults amb paràlisi cerebral, tant o més que la resta de les persones, necessiten amor, alè, suport i l’opció d’aprendre certes habilitats socials, així com l’oportunitat de fomentar seva confiança i autoestima.

Portada: 'Ya sabía yo que en avión era más fácil'

Per què et vas decidir a escriure el teu llibre?
Quan estudiava vaig tenir dues matrícules d’honor: una en gimnàstica i una altra en art, lògicament just en les dues matèries que m’apassionen. Potser per aquí ha de caminar el meu talent únic, el meu propòsit a la vida. Aquests dos reptes, la cruïlla de l’Atlàntic i la redacció d’aquest llibre (honestament, no sé quin repte m’ha resultat més difícil) m’han ofert l’oportunitat de, en primer lloc, ratificar que hi ha gent meravellosa, i, en segon lloc, aprendre a navegar per l’oceà, sobreviure en situacions límit, sentir emocions adormides i aclarir una mica les idees. En definitiva, quan aconsegueixes consumar un repte així, guanyes la confiança suficient com per creure’t capaç d’aconseguir tot allò que et proposis. Ara, la meva vida la lidera aquest pensament.

Pedro Ripol, en una foto recent

Estàs preparant alguna nova aventura?
És curiós com em van sorgint nous reptes. Creuar Alaska amb gossos, creuar l’Índia en Tuc Tuc (cosa que vaig fer l’any 2010), travessar el desert del Sàhara amb bicicleta, nedar distàncies inhumanes … etc. Però en realitat la nova aventura és saber que tu has de ser qui dirigeixi la teva pròpia vida. Tenir el coratge perquè cada dia treguis noves aventures és ja un repte d’incalculable valor. De moment visc entre Tenerife i El Masnou i vaig fent una vida normal i comú però potser amb la subtil diferència de ser conscient que “saber no només significa entendre, sinó també recordar”.

1 comentari per a “‘Les coses més valuoses no costen diners’”

  1. Pedro Ripol Millet ha dit:

    Continuo pensant que ets una mica boig…però d’altre banda estem, la teva mare i jo, molt orgullosos del que vas fer.
    Andavant! No tinguis por!
    Pensa també, però, en el que va escriure fa uns mil cinquents anys (o potser més…) el gran filosof chines Lao-Tse.
    “Per guanyar conexeiment, afageix quelcom cada dia. Per guanyar sabiduría, elimina quelcom cada día…”
    Potser es aquest el camí per ser feliç…¿o no es això el que cerquem…?
    Una forta abraçada dels teus pares.
    Pedro i Araceli
    El Hierro (Tenerife) 1 d’avril 2012

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per