dilluns, 22 de abril de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Les dones voldrien saber què callen els homes’

Alberto Mena Godoy | Foto: D.M.

El mataroní Alberto Mena Godoy acaba de publicar ‘Ser o no ser hombre. Viaje a la esencia de la identidad masculina‘, un assaig que des del punt de vista psicoterapéutic, s’endinsa en l’essència de l’home com a home, des del seu naixement fins a l’etapa adulta. L’obra, dirigida a homes i dones, abasta entre d’altres, temes tan amplis com la criança, la paternitat, l’homosexualitat, la violència de gènere, les emocions i les relacions de parella.

Es pot explicar què és veritablement l’home?
Bé, l’home com a home ve definit fisiològicament. Des de la concepció, els aproximadament 100 trilions de cèl·lules del seu cos el diferencien de la dona: el cromosoma Y l’identifica. A partir d’aquí, es va constituint com a home a nivell fisiològic, a nivell corporal i a nivell de conducta.

Però quina és la seva essència?
L’essència masculina parteix del cos i està arrelada a ell. Des de les necessitats instintives que tenim i que polsen constantment dins nostre, necessitem rebre bàsicament respostes positives de l’ambient per poder-nos construir amb solidesa. A la primera part del llibre parlo tant de la nena com del nen, per a continuació enfocar-me sobretot en el nen home.
L’essència masculina està bàsicament feta de força neta i d’afecte. Per als homes, el repte és netejar el camí a la nostra essència per connectar-nos a ella, seria com anar enrere per tornar a començar recuperant la humanitat que hem anat perdent.
Aquesta essència masculina ens la dóna bàsicament el pare. Ell ens mostra què és un home, com és, quines són les motivacions i els interessos dels homes, etcètera. A partir d’aquí poden sumar-se altres homes que també ens serveixen de referència com el tiet, el germà, algun professor,… però l’empremta que deixa el pare per a un nen, és absolutament vertebral per a la nostra identitat masculina. Rosseau ens deia que un bon pare val per cent mestres, i no li faltava raó…

Portada: ‘Ser o no ser hombre’

Sens dubte, la infantesa és clau per al futur. A grans trets, quin és l’entorn més favorable per als infants?
Bé, jo crec que hem d’aprendre a escoltar els infants. L’entorn més favorable , a grans trets, és un entorn de confiança i respecte en que hi hagi presència i connexió amb el pare i amb la mare, bàsicament. A partir d’aquí sorgiran conflictes, i aquí és important saber-los gestionar en favor del creixement saludable del nostre fill. L’entorn més favorable és aquell que escolta les veritables necessitats dels infants i les intenta satisfer al màxim, al mateix temps que situa els límits necessaris per a que el nen pugui créixer amb una certa contenció i estructura. Quan parlo de les veritables necessitats instintives dels infants, en realitat són poques. Curiosament, la majoria de vegades passem per sobre d’elles com si no fossin importants,…

Una de les lluites humanes és saber harmonitzar els nostres instints?
Sí, així és. En realitat, no crec que hagi de ser una lluita, per això és tan important escoltar ja des de ben petits les necessitats instintives dels nens, que si ens fixem són molt clares.
Nosaltres com a adults, també hem sigut nens i les experiències viscudes en el passat continuen presents al nostre cos, i ens condicionen sobretot quan tractem de relacionar -nos. Bàsicament necessitem sobreviure, necessitem que l’adult ens protegeixi i ens doni seguretat, necessitem nodrir-nos afectivament, ser estimats pel que som, ser escoltats i vistos… Necessitem tenir el nostre espai, el nostre temps, necessitem ser respectats en com som, i necessitem conèixer a l’altre, poder entrar dins de les coses, entrar dins del que ens agrada i dins de les persones també, amb la nostra sexualitat. Tindrem més capacitat per harmonitzar els nostres instints quan aquestes necessitats i experiències les puguem anar satisfent i assimilant, al mateix temps que anem aprenent a tolerar la frustració. El nen no accepta la frustració, són els pares els que l’han d’ajudar a integrar-la a partir de límits el més clars possibles.

Contraportada del llibre

Per què les emocions ens traeixen?
Les emocions són absolutament intel·ligents, ens han acompanyat des dels nostres inicis com a espècie. Precisament les emocions van de la mà dels instints. Si l’instint és satisfet, sentim alegria. Quan no és satisfet, reaccionem emocionalment amb por, agressivitat i/o tristesa. Amb el pas dels anys, i a conseqüència del cúmul de necessitats i emocions que no han estat escoltades ni respectades, aquestes s’han anat barrejant i confonent, no hem pogut estructurar-les dins de la nostra personalitat i dins el nostre cos, i ens ha quedat un remanent d’energia emocional confosa que per moments pot desorganitzar-nos i desestructurar-nos. Quan som adults, el passat emocional que portem dins nostre es reflecteix en les nostres conductes, en els nostres hàbits i en el nostre cos en forma de tensions corporals, moltes vegades cròniques. Vull dir que si les emocions ens traeixen és perquè no les podem sentir amb claredat i puresa, moltes vegades estan barrejades unes amb altres i això ens crea molta confusió. L’instint i les emocions ens mouen cap a allò que necessitem. Quan som adults, si no volem ser traïts per les emocions, segurament necessitarem un temps de reflexió per actuar amb sentit i responsabilitat. Quan decidim inmediatament des del que sentim sense donar-nos aquest temps, acostumem a equivocar-nos… i bé, així anem aprenent…

Per poder escriure una obra com aquesta és imprescindible una introspecció personal prèvia?
Sí, evidentment. I el que és més important, una introspecció personal, acompanyat. És necessari vivenciar i experimentar allò que s’afirma. Jo fa més de 10 anys que estic en procés psicoterapèutic personal, que considero que és fonamental per poder exercir la meva professió. Tot professional de la salut que treballa amb persones hauria d’estar fent algun tipus de procés terapèutic: per higiene relacional i per exercici de responsabilitat. Això hauria d’estar legislat, que no ho està.
I bé, també m’avala la meva formació professional, la meva experiència com a terapeuta en l’acompanyament que realitzo amb pacients… Durant alguns anys vaig estar portant un grup d’adolescents homes, i també he viscut l’experiència de formar part d’un grup d’homes a la recerca de la identitat masculina. En aquest grup va néixer en mi la necessitat d’escriure sobre els homes i sobre la identitat masculina.

Darrera d’un home, hi ha un ésser amb por?
I tant! I darrera d’una dona també! A nivell profund tenim molta por… Els homes la dissimulen millor, o si més no, això és el que intenten. Ja des de ben petits, moltes vegades hem sentit determinades pors, en la més absoluta soledat. A partir d’aquí hem hagut d’anar negant i reprimint una emoció absolutament natural i sana com la por, perquè no sabem què fer quan la sentim… així va quedant un remanent d’ansietat moltes vegades, o d’angoixa, o de “nervis” que no sabem què és, i que no és altra cosa que por desconnectada que ens crea malestar. En el cas dels homes en particular, la por és una de les emocions que a nivell d’inconscient col·lectiu més se li ha negat. Si tens por ets un covard, això no està permès, has de ser fort. Si tens por, no et volen, et jutgen, es burlen, et critiquen, t’insulten, t’humilien. Vivim en una societat en que l’expressió emocional en general, no toca, bàsicament perquè no sabem gestionar-ho. I cada cop més ho passem tot per l’aparell cognitiu, relegant les emocions a un segon o tercer terme. No donem temps per estar amb les emocions, no en tenim, hem de fer moltes coses i el fet d’estar amb les necessitat i les emocions dels infants, de vegades es converteix en una pèrdua de temps, quan precisament hauria de ser tot el contrari si volem un futur saludable per a les properes generacions.

Des de quin punt de vista abordes l’homosexualitat?
Des de la relació humana. Per mi aquest és el punt de vista des d’on abordo totes les qüestions i temàtiques. En el capítol en que m’endinso en les causes profundes de la homosexualitat, parlo abastament sobre les respostes que l’home homosexual ha obtingut de l’ambient per finalment escollir com a objecte de desig el progenitor del mateix sexe. A partir de vàries desenes de casos clínics d’homosexuals que han realitzat un procés profund de caràcter psico-corporal, s’ha arribat a conclusions que coincideixen en gran quantitat de casos. Hi ha experiències de relació que l’homosexual ha viscut, bàsicament amb els seus pares, que el marquen a nivell profund quant a la seva elecció sexual, que es defineix a l’adolescència. És absurd avui en dia plantejar que la homosexualitat sigui un fet exclusivament genètic. Les dades recollides en l’experiència clínica mostren que hi ha unes causes ambientals, és a dir, relacionals, que marquen el caràcter a tots els nivells. Genètica i ambient haurien d’anar de la mà si volem arribar a conclusions rigoroses sobre l’ésser humà i sobre els éssers vius.

Per què l’home té la necessitat de formar parella?
Per instint. La vida, per mantenir-se amb vida, necessita de la simbiosi, la fusió amb l’altre. Així és com ens nodrim i creixem a tots els nivells. Observa una criatura: necessita sentir el cos de la mare per créixer. Tenim una necessitat instintiva que ens empeny a buscar algú amb qui compartir a nivell íntim, per finalment vincular-nos. Necessitem contactar i vincular-nos per sentir-nos vius. Això també es veu en la relació que mare i fill van construint des dels inicis. Sense relació humana no podríem desenvolupar les nostres capacitats. Tenim una necessitat instintiva de sentir-nos estimats, de saber que hi ha algú que està amb nosaltres i ens estima. Sense aquest amor que necessitem, seríem éssers sense afecte, sense vincle amb l’altre, i per tant, tampoc tindríem en compte a l’altre perquè en el fons sentiríem indiferència, que és el que succeeix amb les personalitats amb tendències psicopàtiques… Una altra cosa és el que ens passa quan establim una relació de parella i les dificultats que tenim per fer-la durar…

També, hi ha qui assegura que l’home és infidel per naturalesa.
L’home que no es vincula, sí. L’home que es vincula amb la seva parella, que l’estima i té les seves necessitats satisfetes amb ella, en realitat no necessita anar amb cap altra dona, perquè si amb la dona està bé, per què ha d’anar a buscar d’altres? Moltes vegades s’observa com la infidelitat es produeix quan la relació de parella està desgastada o “abandonada”, quan dins la relació han anat passant coses que no s’han comunicat, quan hi ha aspectes en que no s’ha pogut arribar a acords.
D’altra banda, hem de tenir en compte que el cos de l’home produeix milions d’espermatozous cada dia que necessita expulsar. Així com l’home, per necessitat biològica, està més connectat a la seva necessitat sexual, la dona està més connectada a la seva necessitat afectiva. Evolutivament s’ha anat establint la monogàmia per tranquil·litat de l’home, que resumint, s’assegura que els seus fills són seus; i per tranquil·litat de la dona, que s’assegura que l’home la protegirà a ella i als seus fills. L’home ancestral necessitava inseminar per assegurar la supervivència de l’espècie. I podia fer-ho pel seu potencial reproductiu, que és molt superior al de la dona. És evident que avui en dia l’espècie no està en perill, al menys quant al nombre d’efectius, però la fisiologia masculina té una necessitat sexual molt present i insistent. Tinguem en compte que la prostitució és la 2a indústria que més diners mou al món. La pornografia és la 5a.

Com s’explica des del punt de vista psicoterapéutic la violència de gènere?
Bé, quan parlem de violència de gènere, en realitat estem parlant de violència. Tornant al que dèiem al principi, la violència és una barreja de dues emocions: por i ràbia, que sumades i barrejades donen com a resultat la destrucció. Jo no sóc violent si en el fons no tinc por. En aquest sentit, l’home és més violent que la dona, al menys a nivell físic. Et donaré unes dades que no deixen de ser fredes, però al mateix temps significatives: les xifres de dones mortes a Espanya a causa de violència de gènere, oscil·len entre les 50 i les 75 anuals. D’altra banda, només al 2008, el nombre de morts per suïcidi és de 3421 persones: el 77.4% homes, més de les tres quartes parts. Estem parlant de quasi 3000 suïcidis masculins anuals, només a l’Estat espanyol. Sabem que l’home té molta dificultat per estar amb la seva vulnerabilitat, l’home ha de ser fort, la por i la tristesa no estan permeses, o ho estan molt poc. La sortida emocional que més transita l’home és la violència: contra l’altre, o contra sí mateix. Evidentment, com a societat no podem acceptar la destrucció i l’assassinat. Però seria bo que veiéssim i reconeguéssim també, quin és el tipus de violència que exerceix la dona. D’això ningú en parla perquè no hi ha morts, al menys aparentment.

Creus que el teu llibre pot ajudar també a les dones?
I tant! Jo crec que el meu llibre pot ajudar a qualsevol que tingui interès en l’ésser humà i en les relacions humanes. Qui vulgui conèixer el transfons que tot home porta dins i com pot fer per transformar-ho, aquest llibre li servirà. No és un llibre de receptes i consells que tant abunden dins el món de la psicologia i l’autoajuda. És un llibre per reflexionar i per prendre consciència d’aspectes i qüestions que segurament fins ara no ens hem plantejat. I és un llibre per a que mirem dins nostre i veiem el què ens passa a nivell individual i quan ens relacionem. Et sorprendries de la quantitat de dones interessades en saber què els hi passa als homes… Les dones que tant expressen, i els homes, que tant callen. No et sembla que no volen saber què és el que els homes callen?

Més informació:

Alberto Mena Godoy
Terapeuta en Integració Psico-Corporal
Contacte: albertopsicoterapia@yahoo.es – Telf. 651783146
Web: terapiapsico-corporal.blogspot.com

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per