L'actual CEIP Dr. Carles Salicrú | Foto: xtec.cat

El dia 9 de febrer l’Honorable Consellera Irene Rigau, va venir a Calella per anunciar que hi havia un acord per construir la nova Escola Salicrú. Qualsevol que conegui la història pensarà que per fi s’havia assolit un objectiu llargament desitjat. Però malauradament no ha estat així.

Ni la direcció del centre ni els membres de l’AMPA assistents a la reunió informativa no van saber reaccionar davant la notícia. Són molts anys de promeses, d’esperances, d’il·lusions. Molts anys de reunions, amb plànols inclosos, de projectes que un rera l’altre s’han fet miques de despatx en despatx. Per això, davant l’anunci d’un projecte amb data d’obra, no van donar crèdit. Si en època de bonança no l’havien aconseguit, qui es podia creure que ara sí. I més d’aquesta manera, sense trobades prèvies ni discussions sobre els pros i contres. Malgrat tot, i probablement sense saber massa bé com aniria ho van acceptar i aplaudir. En aquest cas la fi justifica els mitjans.

Un cop assimilada la notícia, aquesta va córrer per la porta de l’escola i per les parades de bus com si fos la grossa de Nadal. Per fi tindríem escola nova.

Però de nou un núvol burocràtic amenaça l’objectiu. Aquest cop, són la resta dels grups polítics del consistori, aquells que defensaven la nova escola com a part innegociable dels seus programes electorals, els que ara emeten un comunicat en què adverteixen que la nova escola està a les seves mans, dependrà si les aixequen a favor o en contra. No ho entenc.

Vaig formar part de la Junta de l’AMPA de l’escola Salicru i vaig parlar amb els representants d’aquests grups, tots van dir que farien el que calgués per aconseguir la nova escola, i vet aquí que ara troben defectes de forma. Si volen veure defectes de forma que pugin a l’escola, i us asseguro que en trobaran un grapat.

El tema preocupa, no en va el Ple estava ídem, no hi cabia una agulla, pares, mestres i fins i tot nens han anat a veure i sentir el que es deia i com es resolia la qüestió. I de nou un desencís, en lloc de trobar solucions, de compartir idees, de recolzar tots un projecte gairebé utòpic pels temps que corren; s’han dedicat a barallar-se com nens, retreient-se actuacions passades i presents, que poc o res tenen a veure amb el cas que ens ocupa, i deixant als ciutadans bocabadats, per la poca sensibilitat amb que ho han tractat. Ja que de nou estant jugant amb les il·lusions de molta gent; convertint un projecte anhelat i necessari pels ciutadans en un tira i afluixa polític, en què importa més qui fa o com ho fa, que en aconseguir-ho.

Tere Boada | Calella