dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Recife Blues

Recife | Fotos: Viquipèdia

Acabo de tornar de passar uns dies a la ciutat de Recife, capital de l’estat de Pernanbuco, al nord-est del Brasil i la més antiga, fundada el 1537. Un dels vint-i-sis estats que configuren aquest faraònic país. Ja vaig estar de pas per allà fa uns tres anys, però he trobat una gran diferència, sobretot en terreny econòmic. Aleshores anaven força en cavall i en carro, sobretot als pobles, i ara van en cotxes quatre per quatre, especialment a les ciutats, degut a la puixança, a la bonança que gaudeixen gràcies al mundial de futbol i les properes olimpíades. Fins i tot els joves enginyers catalans a l’atur, o les grans constructores, estan emigrant cap a allà.

A Recife li diuen la Venècia del Brasil, perquè està travessada per sis rius. És la quarta ciutat del país, semblant en nombre d’habitants a Barna, després de la monstruosa Sao Paulo, la capital econòmica de tot el continent llatinoamericà; de Rio de Janeiro, que és la capital turística; i Salvador de Bahía, la més modesta. Té la sinagoga més vella del continent, construïda pels jueus portuguesos i holandesos que a principis del segle XVII van arribar allà i que després van ser els primers jueus en arribar a la ciutat nord-americana de Nova York. Posseeix una vida cultural indiscutible, amb vint-i-quatre museus, quaranta-un cinemes, quinze teatres, trenta-vuit galeries d’art, una òpera, dos auditoris de música, etc. D’entre els museus, un dels que vaig visitar i em va impressionar més, va ser el museu a l’aire lliure de Francisco Brennand, un escultor i ceramista que em recordava una mica a Dalí, però amb un estil propi, imaginatiu i inconfusible. O el castellet del seu cosí, Ricardo Brennand, amb una col·lecció envejable d’armes antigues. El gran pedagog brasiler, Paulo Freire, també és nascut en aquesta bella ciutat costera.

La música típica de la zona és el forró, una música que em va captivar des del primer moment que la vaig escoltar. Un estil semblant al reggae, amb una cadència suau, dolça, molt amorosa, que t’enamora de cop. Molt diferent a la sorollosa samba del sud, més festiva i alegre.

En un sopar em van presentar un dels seus màxims exponents, Nando Cordel, completament desconegut aquí, però allà tot un ídol d’aquest entranyable estil musical. A més a més de ser una excel·lent persona, em va regalar un CD dedicat, té apadrinats 150 nanos del carrer, allotjats en un centre d’acollida totalment finançat per ell. També vaig conèixer el director de fotografia italià Paolo Pelli, instal·lat aquí i que ha fet alguns films sobre Cuba i amb el qual vam estar parlant de la possibilitat de realitzar plegats un documental sobre la ciutat.

Vaig anar un dia al cinema a veure el darrer film de Clint Eastwood com a actor, que aquí es titula “Cop d’efecte”. Em va cridar l’atenció el volum tan fort que tenen posat, però també que el film es projecta en versió original en anglès, amb subtítols en portuguès, i que el cinema estava ple de joves, aspecte que aquí no seria ben acceptat perquè no estan acostumats a veure’l així.

Com a tots els països tenen els seus defectes i virtuts. Un aspecte desagradable és el model de televisió, clarament enfocat a la teleescombraria, en què es fa un culte descarat a la violència.

Llegint els diaris me n’adono que estan farcits de males notícies, relacionades amb assassinats, sobretot a Sao Paulo, on enguany han estat massacrats noranta-cinc policies per tres bandes mafioses, que es disputen la lluita de la droga en les deplorables faveles.

Aquest país és la suma de tres cultures: la portuguesa, antiga potència colonitzadora, que va deixar la seva empremta, sobretot a través de la llegua; la indígena, els autèntics habitants originals del lloc; i els esclaus negres, duts per la força des de l’Àfrica central.

Un altre vessat negatiu, segons el meu modest parer, és el seu servei públic de sanitat, enfocat notablement cap al privat, encara que Recife disposa dels millors metges i hospitals privats del país, després de Sau Paulo.

La seva cultura abocada a la platja tampoc m’acaba de fer el pes, però es lògic, posseeixen milers de quilòmetres de platja.

En canvi, la seva gent, en general, és encantadora, hospitalària, amical i respectuosa. La seva alegria natural es manifesta cantant i ballant, i la seva innocència, anant descalços per la casa. En definitiva, tots som persones en busca de persones i de respostes, a la recerca d’ulls tendres, o millor encara, emocionats.

Però estic content d’haver tornat a visitar Brasil, perquè he seguit la meva ànima i tot s’ha acomplert.

Raimon Miranda | Cinemaadicte, publicista i realitzador de vídeo

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per