diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Xina, província a província: Guangdong

Mapa: Guangdong

A finals dels anys setanta Guandong va caure en gràcia per dos motius: per ser la regió més propera a Hong Kong i Macau, i per trobar-se prou lluny de Beijing i dels centres tradicionals de la vida política del règim com per ser utilitzada sense risc com a subjecte d’un experiment d’obertura econòmica que, després de més de vint anys d’èxit sense precedents, l’ha convertit en una de les províncies més riques (produeix el dotze per cent del rendiment econòmic del país), la major exportadora i importadora de béns , i la de major població, així com la regió amb la legislació més liberal de la República Popular de la Xina.

Vista aèria de Guangzhou | Foto: Google Maps

El seu cor, al delta del riu Perla, format entre altres per les ciutats de Guangzhou (la capital) i Shenzhen (la ciutat més pròspera), es concentra en tan sols quaranta mil quilòmetres quadrats (el 0.4 per cent del territori de la Xina) el 8.7 per cent del producte interior brut del país, pràcticament el 40 per cent del seu comerç, i el trenta per cent de les inversions de capital estranger.

Aquesta zona és avui dia un dels centres manufacturers i econòmics més importants del món, però els seus orígens són extremadament humils. Shenzhen, per exemple, era en 1987 una simple llogaret de pescadors amb tot just trenta mil habitants vivint en una àrea de tres quilòmetres quadrats. Els informes del partit de l’època assenyalen que el subdesenvolupament era tan gran que no existia ni un sol semàfor en el lloc. Avui dia Shenzhen és la segona major ciutat de la província de Guangdong, és llar de més de deu milions de persones i s’estén per més de dos mil quilòmetres quadrats. El seu creixement està lluny d’aturar-se. El juliol d’aquest any el servei d’intel·ligència de la revista The Economist la va identificar com una de les megalòpolis emergents del país. El govern estàclarament maniobrant per a una eventual fusió amb Hong Kong després de l’integració definitiva de la regió autònoma a l’estat xinès.

Riu Shénzhen | Foto: viquipèdia

Tota la prosperitat de Shenzhen es deu, de fet, a la seva proximitat amb l’ex-colònia britànica. El politburó, liderat per Deng Xiaoping, va planificar l’obertura econòmica a consciència establint les primeres zones econòmiques especials en punts de contacte amb la Xina exterior: Shenzhen com a pont amb Hong Kong, Zhuhai amb Macau, Shantou amb les comunitats xineses a l’estranger (com font tradicional d’immigració) i Xiamen amb Taiwan.

Hainan, província de la qual vaig tractar en l’article anterior, va ser establerta zona econòmica especial tant per la seva proximitat amb Hong Kong i Macau, com per ser també el lloc d’origen de la major part de les comunitats xineses de països veïns del Sud Est Asiàtic, com Singapur, Tailàndia, Vietnam i Filipines. Cal afegir una altra dada més, i és el fet que Hainan va ser part integral de la província de Guangdong fins a 1988, data en què es van establir les primeres zones econòmiques especials. Els vincles històrics entre totes les regions esmentades són profunds i es remunten a segles d’història, massa complexos com per ser tractats en aquesta sèrie articles.

Cal assenyalar, però, que van ser les renaixents relacions amb les comunitats xineses a la diàspora què van rellançar el país amb un ímpetu sense paral·lel durant els primers anys de l’obertura, com un ressort alliberat de sobte després després de dècades d’un ostracisme auto-imposat pel règim de Mao Zedong.

La missió encarregada a les zones econòmiques especials va ser múltiple, però abans que res se’ls va encarregar exercir el rol d’intermediari entre el món exterior i la resta del país, encara d’esquena a l’economia global. Se’ls va ordenar crear enllaços en ambdues direccions, cap a fora i cap a dins, per trasplantar a la resta de regions de la Xina les tecnologies que poguessin assimilar, reinvertir els capitals rebuts en altres regions, i liderar així la marxa del país cap al desenvolupament d’una economia més pròspera.

La classificació d’aquesta operació com un rotund èxit es deu molt més que a fredes xifres i estadístiques macroeconòmiques. Segons els barems del Banc Mundial, els nivells de pobresa al país han caigut des del vuitanta-cinc per cent de la població a principis dels anys vuitanta, a menys del quinze per cent en aquests moments, essent l’objectiu declarat del govern l’eradicació completa d’aquesta xacra en el curs de les pròximes dècades.

Guangzhou | Fotos: Viquipèdia

De totes les zones econòmiques especials Shenzhen va ser, des del principi, la més activa i dinàmica. Totes van gaudir de llibertat de moviment polític per implementar reformes, però va ser aquesta la que va apostar amb més força per la innovació i la tecnologia, la creació d’una cultura de millora contínua, i la que va saber aprofitar millor l’establiment d’indústries manufactureres estrangeres per “aprendre creant”.Són justament aquestes qualitats les úniques que ara li serveixen per encarar amb garanties una nova etapa en el seu desenvolupament. No només van aprofitar l’oportunitat que suposava poder oferir condicions preferents i mà d’obra extremadament barata (procedent del camp i altres regions) per atreure capital estranger, assimilar tècniques noves i crear ocupació, sinó que van crear també un entramat empresarial propi amb un fort component de alta tecnologia. Empreses locals com Huawei (la major companyia de telecomunicacions del món, amb una plantilla de més de cent quaranta mil persones -amb pràcticament la meitat dedicades a investigació i desenvolupament-), ZTE (el quart major productor de telèfons mòbils del món) i Great Wall Computer Group, són exponents clars d’aquest poder.

Ja el 1998 les indústries d’alta tecnologia suposaven un quaranta per cent de la producció industrial de la ciutat, reflex innegable del vehement i confés desig d’avançar a un estadi de desenvolupament basat en l’ús intensiu dels mitjans tecnològics per guanyar competitivitat, cap a una economia posicionada en la part alta de l’escala de producció, aportant el més alt valor afegit possible. Per il·lustrar encara més aquesta situació, per aquestes dates Shenzhen sola produïa ja més del setanta per cent de les pantalles de cristall líquid usades al món, el trenta-tres per cent dels telèfons sense fil, el trenta per cent dels ordinadors i el vuitanta per cent dels disquets.

Tota la Xina desenvolupada s’enfronta avui al final d’un període de la seva història recent. Afortunadament bona part dels seus governants van ser conscients des d’un principi que el model de creixement basat en l’ús intensiu de capital humà no qualificat no era sostenible a mitjà i llarg termini. La transició, però, no és un procés senzill.

La reestructuració econòmica pot fàcilment descarrilar en molts punts, o fins i tot col·lapsar estrepitosament. La desocupació, un fenomen desconegut durant anys, està començant a deixar-se notar en totes les ciutats que, com Shenzhen, atragueren durant anys quantitats ingents de nous treballadors. Molts, davant el tancament de les seves empreses i la manca d’oportunitats, estan tornant a les seves províncies o regions d’origen, acabant així una altra línia de transferència de riquesa de la Xina d’avantguarda econòmica i la Xina pobra. L’any dos mil vuit, per exemple, els efectes de la crisi econòmica global van suposar el tancament d’aproximadament cinquanta mil empreses a Shenzhen, amb al voltant de trenta milions de persones afectades directa o indirectament. Totes les fàbriques i indústries que en el seu dia es van aprofitar d’una situació que els permetia mantenir costos extremadament baixos, es troben davant la encruada de re-localitzar (o bé a altres països amb salaris més baixos i moneda menys forta, o bé a l’interior del país, on els sous són encara extremadament baixos), actualitzar i avançar a nivells superiors de producció qualificada, o bé tancar.

La re-localització d’empreses suposa un avanç en onades de la riquesa, que deixa però cert buit en les zones on s’origina el moviment. Per als que el procés tan just comença, és el principi d’una història cíclica com la iniciada a la vila de pescadors de Shenzhen vint anys enrere. Per aquells en l’altre extrem, és el principi d’una etapa en què l’educació i la creativitat són els seus recursos més eficaços, sinó els únics, per fer-se un lloc en una lliga econòmica superior.

Hong Kong mateix va perdre en el seu moment la part més baixa de la seva indústria cap Shenzhen. Dues dècades més tard, amb les diferències degudes i el desfasament que encara existeix entre ambdues regions, les seves economies han o estan experimentat processos similars, i comencen a tractar-se d’igual a igual. Una altra zona econòmica especial de Guangdong aparellada amb la seva respectiva zona administrativa especial, Hengqin i Macau, estan començant també a parlar-se de tu a tu, maniobrant cada vegada més decididament cap a un procés de profunda integració.

Aquests moviments es fan manifestos en projectes com, per exemple, la construcció i administració conjunta d’una gran àrea dedicada a educació, logística, conferències, congressos i altres usos -en el cas de l’antiga colònia portuguesa i Hengqin-. O en el desenvolupament d’una àrea dedicada a l’investigació i la tecnologia en el meandre del riu de Shenzhen -en el cas de Hong Kong i aquesta ciutat-. En aquest cas ambdues ciutats, a més, han fet públics en paral·lel els seus plans de desenvolupament per al dos mil trenta, amb objectius comuns.

Les zones especials van ser l’embrió d’una nova Xina. Des 2001, però, -en ser admès el país a l’Organització Mundial del Comerç- l’excepció es va convertir en la norma. Les prebendes que un dia van gaudir, incloent una injecció constant d’inversions en infraestructures per part del govern central i corporacions foranes, així com la seva singularitat i relaxació de l’autoritat central, es van generalitzar, i suposen ara, com a màxim, un avantatge marginal. Tot això és positiu, i suposa la reafirmació del procés iniciat. Com a conseqüència, moltes altres regions i ciutats han vist també créixer les seves economies de manera espectacular en els últims temps.

Algunes, com Guangzhou -la tercera ciutat més gran de la Xina, la major al sud del país, i curiosament declarada ciutat amiga de Barcelona des de 2003-, tenen una tradició comercial que es remunta molt més enrere que l’obertura econòmica. Més coneguda com Canton en alguns països, Guangzhou és seu de la més important fira de comerç internacional de la Xina inaugurada el 1957.La capital està també expandint ràpidament, si s’escau en procés d’integració amb la veïna ciutat de Foshan, amb més de set milions d’habitants en la seva prefectura. Juntes acumularien aproximadament vint milions de persones en un dels majors centres econòmics d’Àsia.

Plans futurs d’integració a major escala en la totalitat del delta del riu Perla -incloent Panyu, Dongguan, Huizhou, Zhongshan, Chencun, Nanhai, Shunde, Jiangmen i fins i tot Shenzhen i Hong Kong- han estat desmentits pel govern. Les ciutats de la regió estan, en qualsevol cas, altament interconnectades per autopistes, vies fèrries i altres infraestructures de transport i comunicacions.

La sostenibilitat del desenvolupament de la regió i del país passen per l’habilitat de coordinar les seves ciutats i regions com peces perfectament greixades d’una maquinària amb objectius clars i definits, plans traçats amb sentit i la capacitat de marcar un rumb i seguir-lo a llarg termini. És important que totes les regions segueixin actuant d’acord un pla major, orquestrades.

Fins a quin punt el partit comunista de la Xina està preparat i gaudeix de la vitalitat, capacitat d’adaptació i suport suficient per seguir conduint el país de manera efectiva en aquestes noves circumstàncies és una incògnita encara per resoldre. Probablement els models posats en pràctica en altres països no siguin tampoc els adequats per governar a pràcticament dos bilions d’éssers humans cap a un futur més pròsper.

Una crisi generalitzada de lideratge podria posar fi a la carrera per al desenvolupament iniciada amb tant èxit, fins i tot de manera més decisiva que la corrupció i l’hermetisme polític, la manca de llibertats i d’un estament judicial autònom, creïble i eficaç. El partit se sap perdut si el descontent social creix, ja sigui per les pressions dels desclassats que no gaudeixen dels beneficis del progrés econòmic experimentat pel país, o bé per les majors exigències d’una classe mitjana i alta cada dia més pròspera i occidentalitzada . És per això que a més de tot tipus de productes al món, Guangdong és també exportadora a la resta de la Xina d’un model de govern liberal -personificat en la figura de Wang Yang, cap provincial del partit i membre del politburó-, construït durant el seu procés d’experimentació per a l’obertura econòmica.

A diferència de models conservadors de tall maoista, el model de Guangdong concedeix un major pes a la societat civil, al tercer sector, als sindicats de treballadors i a les forces del mercat lliure per protegir i promoure el benestar social. El paper de les zones econòmiques especials serà d’ara endavant, i cada vegada de manera més evident, el de zones polítiques especials, actuant com laboratoris de prova per a la creació de nous models de govern i possibles vies de democratització, abans de la seva aplicació en la resta de ciutats i regions del país.

Sigui el que sigui el que passi en el futur, Guangdong és i serà una de les províncies més vibrants del gegant asiàtic, un dels punts als quals la comunitat internacional hauria de prestar més atenció, i una de les destinacions més atractives per a tots aquells professionals i empresaris interessats en establir noves relacions comercials amb la Xina, especialment en el sector serveis i l’alta tecnologia.

Enric G. Torrents

Aquest article correspon a la sèrie Xina, província a província, de la qual és el segon lliurament. Per a qualsevol observació o comentari si us plau no dubteu en escriure a: enric@hola-china.net o torrents.enric@focgroup.asia

Dades sobre la província:

Població:104.305.000 (creixement del 70% des de 1997)
Territori: 178.000 km2 Densitat de població:536 / km2
Capital:Guangzhou
Principals sectors econòmics: terciari (46%) secundari (49%), primari (5%), dades del 2009. Objectius: 50% sector terciari, 20% manufactures alta tecnologia el 2015
Salaris: Salari mínim d’un treballador a temps complet: 1,320 RMB / mes (increment del 65% des de 2009) Salari mitjà interprofessional:2,729 RMB / mes
Renda per capità: 50,295 RMB el 2011 (increment del 500% des del 1997, del 200% des de 2005)
Producte interior brut: PIB 2011: 5’30 tril·lions de RMB (creixement del 1.666% des de 1980, 10% des de 2010 – del qual el sector secundari contribuir un 11’3% més que el 2010, terciari 9’5%)
Creixement actual:(PIB 2011-12): 10%
Balança comercial: Total: 9.100 milions de dòlars el 2011
Exportacions: 5.300 milions de dòlars el 2010 Importacions: 3.800 milions de dòlars el 2010
Inversió directa estrangera: 3.824 bilions de dòlars el 2011, (increment anual del 67%), 786 nous projectes aprovats (increment del 20% des 2010)
Majors companyies: Suning, Wuliangye, Vanke, Ping an Insurance, Xina Merchants Bank, Xina Merchants Securities Co, Huawei i ZTE Corporation.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per