dilluns, 18 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Xina província a província: Liaoning

Lianing | Imatge: E.G.T.

Gràcies a la seva privilegiada situació a la costa del nord-est de la Xina, amb frontera terrestre amb la península de Corea, sortida al mar Groc i fàcil accés a Rússia a través de Mongòlia Interior, Liaoling és i ha estat un dels punts estratègics més importants en la geopolítica del gegant asiàtic al llarg de la seva història.

L’última dinastia xinesa, la Qing -al poder des de principis del segle XVII fins a 1912-, era originària de la regió. Les tres primeres generacions dels seus emperadors van situar la capital de l’imperi a la ciutat de Shenyang, actual capital de Liaoning, on encara a dia d’avui es pot visitar la segona ciutat prohibida del país, i molts altres llocs patrimoni de la humanitat. Shenyang va retenir la seva posició preeminent fins al final de les lluites intestines amb la decadent dinastia Ming, i la ulterior reubicació de la capital a Beijing en 1644.

Molt més important per entendre l’actual conjuntura socioeconòmica de la província és, però, saber que va ser al nord-est de la Xina, i en especial en Liaoning, on es van centrar els primers esforços d’industrialització de la República Popular Xinesa, des de la seva fundació i el gran salt endavant fins a l’obertura econòmica dels anys vuitanta. L’herència d’aquest període és múltiple: una excel·lent xarxa de transports-la xarxa ferroviària més densa del país-, alguns dels ports comercials més importants-entre els quals destaquen Dalian i Dandong-i, sobretot, la presència de grans leviatanes empresarials propietat l’estat, en el seu moment autèntics motors industrials del país, però avui sovint poc competitius, antiquats i anquilosats, que han de ser ara reformats amb urgència per revitalitzar l’economia.

Liaoning està immersa, per tant, en processos similars als travessats per altres regions en dècades anteriors: obertura a l’exterior, atracció de talent i capitals estrangers mitjançant taxes impositives baixes, exempcions i tractes preferents, desmantellament o actualització de l’entramat empresarial estatal, i altres mesures tradicionals de liberalització i increment de la productivitat. Ara bé, la Xina d’avui no és mateixa que la de fa vint anys, i l’objectiu d’aquest procés és ara crear un model econòmic diferent, que detallaré més endavant fent ús de les opinions publicades pel Comitè Central de l’Estat.

Imatge: Google Maps

En aquest punt cal fer un incís per comentar dos grans projectes d’integració amb els diferents països de la regió i que, de tenir èxit, donaran encara més protagonisme i importància a Liaoning en un futur. El primer és la nova línia ferroviària trans-asiàtica promoguda per les Nacions Unides i recolzada per disset països asiàtics, destinada a unir Japó amb Corea i la Xina -amb diversos dels seus trams esteses sota el mar, entrant per Dandong-, i arribant fins a Moscou, abandonant després Euràsia per acabar al Regne Unit utilitzant l’antiga línia del tren trans-siberià. Tal xarxa, els preparatius de la qual es van iniciar fa cinquanta anys enrere, pot encara trigar un altre mig segle o més en acabar-se. Però el seu tram del nord-est asiàtic, d’execució similar al túnel del canal franc-britànic, en preparatius des de 1917 i considerat per consens una de les infraestructures de comunicacions regionals més importants encara no construïdes al món, podria ser una realitat en un període molt més curt de temps.

El segon projecte, en construcció des de l’any passat i relativament simple en termes d’enginyeria i capitals mobilitzats, s’enfronta però a dificultats polítiques de primer ordre. Es tracta de l’última zona econòmica especial establerta en territori Xinès -el 2011-, l’objectiu de la qual, a diferència de totes les altres, no és ja obrir el país a economies més avançades, sinó obrir l’economia d’un altre règim comunista, Corea del Nord , a les forces de mercat i les reformes polítiques que van possibilitar l’obertura i l’inici del creixement econòmic a la Xina.

Desafortunadament el govern nord-coreà està lluny de relaxar significativament del seu ferri control, com va passar en el seu dia a Shenzhen i les altres zones econòmiques especials. Per aquest motiu, tot i els incentius fiscals, les noves infraestructures de comunicació i transport ja creades, l’accés sense necessitat de visats i altres mesures posades en pràctica en la zona de lliure mercat -ubicada a les illes de Wihwa i Hwanggumphyong-, el personalisme i totalitarisme polític del règim de Pionyang, amb tendència a incomplir contractes unilateralment, estan convertint l’aventura en una font constant de problemes per als inversors i les empreses xineses implicades.

Aquest és, en qualsevol cas, un projecte necessari, probablement l’única esperança per a més de setze milions de nord-coreans -un 66% de la població- que viuen en un estat de malnutrició crònica i pateixen un creixent aïllament del món exterior, amb les sancions d’Estats Units i les Nacions Unides incrementant-se en represàlia pels coets llançats aquest mateix any -interpretats com assajos militars contra Corea del Sud-, materialitzades en la cancel·lació de 240.000 tones d’ajudes en aliments.

És també la basa més important per minimitzar el risc d’escalada bèl·lica a la regió, sent Xina un dels pocs països en posició d’intervenir efectivament en la resolució de l’actual situació. Al cap ia la fi el règim nord-coreà li deu la seva mateixa existència, no en va més de 180.000 voluntaris xinesos van perdre la vida a la Guerra de Corea, d’un total de gairebé un milió que van creuar la frontera de Liaoning cap a la península, jugant un rol absolutament fonamental en la resolució de la contesa. El desenvolupament econòmic, l’estabilització política i la gradual normalització de relacions són l’única via segura per garantir una pau duradora, acabant amb l’amenaça d’una la guerra i el patiment de tot un poble atrapat en la mateixa d’una vegada per totes.

Centrant novament l’atenció en el desenvolupament econòmic de Liaoning, i abans de passar a desglossar els plans posats en pràctica pel govern en aquest efecte, cal esmentar una sèrie de dades estadístiques per conèixer en més profunditat la realitat de la zona: aquesta té un 15% de les reserves de petroli de la Xina, i és la tercera província en termes d’extracció i producció; posseeix tantmateix el 10% de les reserves de gas, i més de 115 diferents tipus de minerals, amb les majors concentracions d’acer, magnetita, diamants i talc del país; la regió és també un dels majors productors de sal i paper, i posseeix una de les majors agrupacions d’indústria automobilística de la Xina. Una de cada deu empreses industrials nacionals està ubicada a Liaoning. Ara bé, en dates tan recents com 2010 tan sols residien a la província 14.000 expatriats. I tot i ser una província amb una bona xarxa d’institucions acadèmiques -amb al voltant de setanta universitats-, i estar experimentant un creixement del sector de les altes tecnologies del voltant d’un 20% interanual, en 2010 encara menys del 30% de la població tenia accés a Internet.

Actualment el govern central xinès està promovent intensament la regeneració de l’antiga base industrial del país -Liaoning i altres tres províncies menors de nord-est-, en una campanya que sovint es compara amb la de regeneració de l’antiga base industrial del Ruhr alemany.

Tal com va passar en aquesta regió en els anys setanta, moltes de les mines que en segle XX van ser productives en Liaoning estan ara exhaustes, i requereixen una transformació completa per poder mantenir i crear tant ocupació com riquesa. Aquelles que encara gaudeixen d’abundant accés a recursos, requereixen igualment una renovació dràstica de la seva maquinària i gestió per millorar la competitivitat. La regió en el seu conjunt està embarcada en la creació d’un model sostenible de creixement a mitjà i llarg termini, basat en l’alta tecnologia, la conservació del medi ambient, el comerç internacional i les tècniques més avançades de producció.

El cinturó de costa, on resideixen divuit dels quaranta milions d’habitants de Liaoning, origen del 45% del producte interior brut de la regió, està sent reconvertit en el centre portuari de referència del nord-est asiàtic, amb especial èmfasi en el desenvolupament de la indústria astillera, la indústria bio-farmacèutica, nous materials i noves energies. Paral·lelament l’àrea metropolitana de la capital, anomenada el 2010 vuitena regió de reforma experimental pel consell d’estat, està seguint un pla de creixement centrat en posicionar-la com a centre financer, tecnològic i de serveis.

Les forces que permeten la correcta execució d’aquests plans són dos: el mercat com a factor dominant, i el govern com a guia per fixar objectius, facilitar l’implantació d’empreses, l’atracció de capitals i assegurar l’estabilitat de l’economia en el seu conjunt. Com en moltes altres regions, els fulls de ruta del govern es troben disponibles al públic per al seu estudi.

El procés actual de reformes accentua encara més la importància que les petites i mitjanes empreses han de tenir en el sa teixit econòmic d’una regió, i promou tant la seva creació com la integració en les cadenes comercials de les grans corporacions. En cap cas s’insisteix ja en la mà d’obra no qualificada disponible a baix cost com a incentiu per a la intervenció estrangera, tot i que el salari mitjà d’un treballador industrial a Liaoning està per sota de la mitjana nacional. En canvi, s’insisteix en l’educació, els beneficis fiscals per a les indústries estratègiques i sostenibles, la qualitat de les infraestructures i la seva millora -cinc grans ports, sis aeroports, a quatre hores en tren de Beijing i una hora i mitja en avió, i amb diverses línies de tren d’alta velocitat finalitzant-se-, així com els esforços per connectar l’acadèmia amb la indústria, enfortir els centres de recerca i apostar pel progrés científic com a base per a l’economia.

Liaoning és un exemple paradigmàtic de regió privilegiada per les seves circumstàncies geopolítiques i recursos naturals, però en un nivell subòptim de desenvolupament. En aquest cas es tracta d’una província que va gaudir ja de relativa bonança en l’època maoista, i justament per això no va ser posada en el primera línia de prioritats en la primera fase de modernització de l’economia xinesa. Ara, amb el gegant asiàtic necessitat d’activar tots els seus motors econòmics per emprendre definitivament el vol a la seva posició de primera potència econòmica mundial, Liaoning -juntament amb altres províncies que estan ara prenent el relleu a les ja desenvolupades, incapaces de mantenir els nivells de creixement d’enguany- tornarà a ser, sense cap mena de dubte, d’importància cabdal per a la Xina.

Enric G. Torrents

Dades sobre la província:

Població: 44.000.000 Territori: 145.600 km2 Densitat de problació: 289 / km2 Capital: Shenyang
Principals sectors econòmics: terciari (39%) secundari (54%), primari (9%), dades del 2009.
Salaris: Salari mínim d’un treballador a temps complet: 2.500 RMB / mes (2011) Salari mitjà a Shenyang: 33.000 RMB / mes (2011)
Renda per càpita: 50.000 RMB el 2011 Producte interior brut: PIB 2011: 2’2 trilliones de RMB Creixement actual (PIB 2011-12): 11%
Balança comercial: Total: 73.100 milions de dòlars el 2009 Exportacions: 35.000 milions de dòlars el 2009 Importacions: 38.000 milions de dòlars el 2009
Inversió directa estrangera: 1.200 milions de RMB el 2011, amb 15’4 bilions de dòlars utilitzats
Majors companyies: Angang Steel Co, GD Power Development Co, Liaoning Cheng Da Co, Neusoft Corp y Bengang Steel Plates Co.

Aquest article correspon a la sèrie Xina, província a província, de la qual és el quart lliurament. Per a qualsevol comentari si us plau no dubteu en escriure a enric@hola-china.net o torrents.enric@focgroup.asia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per