dimecres, 18 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Xina província a província: Sinkiang

Regió Autònoma de Sinkiang | Foto: E.G.T.

Regió Autònoma de Sinkiang

Més gran que Mongòlia sencera i dues vegades la grandària del Pakistan, el vast territori de la regió xinesa de Sinkiang té una ubicació extraordinàriament privilegiada al centre de Euràsia. Les rutes obertes amb la mitja dotzena de països amb els quals comparteix frontera, Rússia, Mongòlia i Zazahstan al nord, i Kyrgyzstan, Tajikistan, Afganistan, Pakistan i Índia a l’oest i al sud, estan permetent a la regió autònoma erigir-se de nou com un dels centres comercials més importants de la zona. Per la mateixa raó Sinkiang juga i ha jugat sempre un paper cabdal en la geopolítica asiàtica i els interessos estratègics de la Xina.

Poblada majorment per nòmades indoeuropeus, caucàsics, la regió de Sinkiang ha estat sota domini xinès des del segle II aC, en temps de la dinastia Han. Ciutats com l’actual capital Ürümqi, el port terrestre de Kashgar -el més gran d’Àsia, i una de les zones econòmiques especials xineses constituïdes més recentment, el 2010-, i Turpan, tenen segles d’història comercial al darrere com enclavaments de l’antiga Ruta de la Seda. De fet, descobriments arqueològics com les Mòmies de Tarim demostren vincles molt més antics entre orient i occiendent, i la presència de població indoeuropea a l’actual Xina des d’abans del segle XIX AC.

L’història de Sinkiang com la cinquena regió autònoma de la Xina és, però, molt més recent. Oficialment establerta el 1955, el seu estatus autònom i les polítiques de protecció de minories posades en pràctica pel govern li van permetre mantenir viu tant els seus idiomes, especialment l’uigur, com els seus costums, molt influenciats per la cultura musulmana.

Ürümqi, capital i principal ciutat | Foto: Viquipèdia

Des de 1949, any de la instauració de la República Popular de la Xina -després de dècades d’inestabilitat a causa de la caiguda de la dinastia Qing, la Guerra Civil i la invasió japonesa-, fins al dia d’avui, esforços molt significatius han tingut lloc per millorar els nivells educatius, la qualitat de vida i el desenvolupament econòmic de la regió. El nombre d’escoles primàries, per exemple, ha passat de 1.335 a més de 6.000, el d’escoles de grau mitjà de 9 a més de 2.000, i el d’universitats i escoles superiors d’1 a més de 20. Les xarxes de transport, la productivitat agrària i la sanitat pública han estat també objecte durant el règim comunista de millores més que significatives, en absolut contrast amb el passat panorama de la regió.

Ara bé, hi ha tres factors fonamentals que segueixen promoguent la desestabilització de la societat i dificultant la convivència pacífica entre les ètnies de la regió. En primer lloc, la repoblació Han, que va passar de representar únicament el 7% de la població a 1949 (d’un total de poc més de mig milió) a més del 40% en censos recents (d’un total de vint milions), similar al nombre de residents d’ètnia uigur. En segon lloc, la disparitat econòmica entre una i altra comunitats, sent la població Han la més afluent, ubicada als grans nuclis urbans del nord de la regió. Finalment, la història de conflictes passats, i els interessos externs per reactivar-los.

Com frontera oest, allunyada dels centres de poder, de vast territori, baixa demografia i difícil defensa, el territori de Sinkiang ha estat escenari al llarg dels segles de diverses invasions i revoltes. De significativa menció és la revolta musulmana ocorreguda durant les guerres de l’opi al segle XIX -moment en què la dinastia Qing va entrar en el seu definitiu declivi, subjugada per les forces colonitzadores de Gran Bretanya i altres països occidentals- que va culminar amb la matança i l’expulsió de la comunitat Han de la regió, el 30% de la població.

Al llarg d’aquesta dècada hi ha hagut diversos actes violents motivats per l’odi racial i el nacionalisme Iugur, esperonats en la seva majoria pel Moviment Islàmic del Turquestan Oriental, organització classificada com a terrorista per les Nacions Unides, i altres moviments o organitzacions afins , com el Partit d’Alliberament Islàmic (Hizb ut-Tahrir al-Islami). Entre ells cal esmentar l’intent fallit d’atemptat en un avió de l’aerolínia Xina Southern Airlines, la matança de policies en diverses poblacions de Sinkiang, i l’atemptat que va costar la vida a setze policies a la ciutat de Kashgar, tot això en 2008, el linxament de xinesos Han a la capital de la regió autònoma, el 2009, que va costar la vida a 150 civils Han i es va saldar amb gairebé dos milers de ferits d’aquesta ètnia -tot això en un mateix dia-, i un atac amb explosius a la ciutat de Aksu, el 2010, en què van morir set agents de policia més.

Va ser justament arran dels brutals fets del 2009, organitzats des Estats Units per l’autodenominat Congrés Uigur Mundial -liderat per Rebiya Kadeer, una antiga ex-membre del partit comunista xinès d’origen uigur, multimilionària, detinguda per la seva relació amb l’organització terrorista esmentada anteriorment, trànsfuga i exiliada a Virgínia- utilitzant la xarxa i telefonia mòbil per coordinar els atacs, quan el govern xinès va bloquejar l’accés al país a totes les xarxes socials occidentals, així com a les plataformes de distribució de vídeos com Youtube i serveis similars.

Aquesta decisió no va ser presa doncs, únicament com a mitjà de censura interna, sinó també -sobretot- com a represàlia per la desinformació promoguda per grups i governs amb interessos en la desestabilització del país, i la prevenció de successos similars als ocorreguts.

Encara avui la restricció i control de les comunicacions en Sinkiang, origen i raó principal d’aquestes mesures, i que va arribar a extrems com la desconnexió absoluta d’Internet, la impossibilitat de fer trucades internacionals i d’enviar missatges de text, és molt més estricte que a la resta del país. Tot aquest historial de violència, i la disrupció de la vida quotidiana que suposa, entela l’atractiu d’una de les regions amb paratges més bells i un bagatge cultural més interessant de la Xina, i un dels potencials turístics i comercials més grans d’Àsia Central .

Com ja he assenyalat, el malestar iugur respon en part a motius econòmics. Irònicament part del problema es remunta a les polítiques de protecció de les minories posades en pràctica durant l’etapa Maoista, que ni tan sols feien obligatori l’aprenentatge del xinès mandarí per les ètnies com els uigur. El seu efecte durant els anys del cassó d’acer, quan tots els treballadors gaudien d’una ocupació estable proporcionada per l’estat, va ser positiu. Després de l’obertura econòmica, però, suposaren un desavantatge insuperable per a tots aquells treballadors desitjant migrar a altres províncies, obtenir llocs de treball qualificats, o establir cínculos comercials o negocis amb la resta del país.

Si bé les polítiques de protecció de minories segueixen beneficiant als uigur en molts sentits -facilitats d’accés a estudis superiors, no aplicació de la política d’un fill per família, etcètera-, els fluxos migratoris recents en Sinkiang han estat majorment protagonitzats per uigurs emigrant a ciutats industrialitzades de la costa est -on sovint exerceixen les tasques més baixes-, i els de Han qualificats establint-se en la regió.

És per això que molts uigur ressenten fins i tot la creació de noves línies de transport, i en casos extrems fins i tot l’escolarització laica obligatòria dels seus fills, que perceben més com una amenaça al seu estatus quo i estil de vida tradicional que com una oportunitat de desenvolupament i modernització.

Però el temps juga a favor del progrés. Les noves generacions, criades ja en aquest marc d’obertura i competitivitat, preparades per assumir les diferències sense necessitat de confrontació, tenen i tindran a les seves mans l’oportunitat de tornar a Sinkiang el seu paper històric com a nexe econòmic i cultural entre les civilitzacions euroasiàtiques.

El recent establiment de dues noves Zones Econòmiques Especials a les ciutat de Khorgas -a la frontera amb Kazakhstan-, i en Kashgar -al sud de Sinkiang, de majoria uigur, prop de la frontera amb Tajikistan i Kyrgyzstan-, és un pas en ferma molt important per a la reactivació de la regió i el restabliment de les relacions comercials amb tots els països veïns.

El producte interior brut de la regió havia crescut ja des de l’any 2000 al 2010 en més d’un 40%, sense necessitat si més no de les Zones Econòmiques Especials, i s’espera que ho faci amb encara més força d’ara endavant.

La regió sencera, i en especial les esmentades ciutats, inclosa la capital, Ürümqi, són la destinació perfecta no només per a tots aquells desitjant no només conèixer en primera persona aquest remota regió, sinó ser també partícip i protagonista en el seu florir econòmic. Les oportunitats, per a tots aquells amb capacitat d’adaptació suficient, i de treballar en el comerç internacional euroasiàtic, estan garantides.

La pròpia Rebiya Kadeer, la més notable antagonista de totes aquestes iniciatives, és un exemple paradigmàtic de les oportunitats obertes ara a qualsevol membre de la societat de Sinkiang. Com empresària i dona emprenedora uigur, va passar de costurera a regentar una petita bugaderia de supermercat el 1976, a ser finalment una de les persones més riques de la regió, propietària d’un conglomerat empresarial internacional. Casada dues vegades i mare d’onze fills, és mostra també de les llibertats civils de la dona en Sinkiang en contraposició amb la immensa majoria de regions islàmiques d’Àsia Central, així com de les llibertats addicionals gaudides per les minories ètniques a la Xina.

Tot i ser esposa d’un reconegut militant independentista de la República del Turquestan Oriental, va poder participar en la vida política de la regió durant anys, tant com a delegada a la vuitena conferència consultativa política del partit, com a membre del consell nacional i del parlament xinès, abans de ser arrestada per traïció a la nació l’any 2000. Cinc anys després va ser alliberada a Estats Units per motius de salut, on es va reunir amb el seu marit, Sidiq Rouzi, autoexiliat des de 1996, i es va sumar a les seves accions propagandistes i pro-islàmiques.

Ni ella ni la seva causa, però, gaudeixen de la popularitat internacional d’altres figurades i moviments encimbellats per similars raons i els estaments internacionals, com és el cas dels moviments independentistes de l’altra regió autònoma de la frontera oest xinesa, Tibet, i seu suposat líder espiritual, el Dalai Lama. Tant el recurs a la violència com l’afiliació musulmana del moviment uigur -en temps d’una nova croada-, han minimitzat el seu valor com a eina política i estratègica. En altres paraules, Estats Units no podia enviar a terroristes uigur a Guantánamo per la seva suposada afiliació amb Al Quaeda -com va passar el 2001- i legitimar a alguns dels seus líders a la vegada, tot i el seu desig d’intervenir i crear problemes al gegant asiàtic.

Enric G. Torrents

Dades sobre la província:

Població: 21.813.334 (17.000.000 el 1997) Territori: 1.660.001 km2 Densitat de problación: 13 / km2 Capital: Ürümqi.
Principals sectors econòmics: terciari (37%) secundari (45%), primari (18%), dades del 2009.
Salaris: Salari mínim d’un treballador a temps complet: 1,320-980 RMB / mes (increment del 18’95% des 2010).
Renda per càpita: 25057 RMB el 2011 (increment del 10.60% des 2010).
Producte interior brut: PIB 2011: 657.5 bilions de RMB (100 bilions el 1997).
Majors companyies: Sinkiang Goldwind Science & Technology Co, Sinkiang Guanghui Industry Co, TBEA Co, Hong Yuan Securities Co i Sinkiang Zhongtai Chemical Co .

Pàgines web relacionades:

es.wikipedia.org/wiki/Sinkiang
www.economist.com/topics/xinjiang
www.xinjiang.gov.cn

Aquest article correspon a la sèrie Xina, província a província, de la qual és el cinquè lliurament. Per a qualsevol observació o comentari si us plau no dubteu en escriure a: enric@hola-china.net o torrents.enric@focgroup.asia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per