dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Cloenda (I)

Foto: Viquipèdia

Sant Julià d’Empúries, Alt Empordà, Maig 2040

“En aquest món idíl·lic, tu mai m’has deixat sol!”

No sé si és l’enyor, però cada cop que baixo a veure el meu amor secret, se m’omple la boca de paraules boniques: “Què bella que és, no n’hi ha cap altra al món, com ella…!”, i altres del mateix estil. M’estimo Barcelona, sóc un enamorat de la meva ciutat, la que em va veure néixer ara fa vuitanta-quatre anys!

Fa temps que sóc a Sant Julià d’Empúries, d’ençà de l’estiu del 25, un any abans del desè aniversari de la proclamació de l’Estat català, que arreu del país es va celebrar amb una gran alegria. Els catalans som gent de pau i no fem desfilades militars… Recordo que amb la Francina vam organitzar unes vetllades poètiques: es van recitar, uns millors que altres, poemes d’Espriu, de Martí i Pol, de Pere Quart, de Salvat-Papasseit i d’altres insignes poetes de la terra.

Visc en una residència, on hi ha un petit jardí ple de rosers i des d’on es pot admirar una bella panoràmica del golf de Roses: a la dreta, el poble de L’Escala i el massís del Montgrí, el “bisbe mort”, com aquí el coneixem, i a l’esquerra, la petita península del cap de Creus, uns paissatges que em són molt familiars des de ja ben petit. A la Francina i a mi ens agrada, sempre que el temps ens ho permet, fer una petita passejada pel bosquet de pins que voreja la platja d’Empúries i contemplar la nostra Mediterrània estimada, on de xiquet els meus germans i jo jugàvem amb les seves onades…

M’agrada viure en aquest racó de món. La vida aquí és molt tranquil·la i els dies passen lentament… Som com una gran família. He fet molta amistat, com ja heu pogut veure, amb la Francina, una senyora de Girona, vídua des de fa molts anys, que té una gran sensibilitat i fa unes poesies precioses. Sense adonar-me’n, sovint l’anomeno María José: “Qui és aquesta María José, que em confons amb ella?”, em diu sense demanar-me cap resposta. És que em recorda tant la noia de vidre…!

La família i els amics més íntims són els únics visitants que rebo. No em queixo pas… Dels amics, qui em ve a veure sovint és la Montserrat, que també ha fet una bona amistat amb la Francina. És un goig veure-les parlar de poesia i de literatura en general. Jo les escolto embadalit… Les dues poden fer ara allò que sempre havien somniat: escriure. El dia que em va venir a veure, la Montserrat em va regalar un exemplar de la seva última novel·la, que és una delícia… A la Montserrat també li encanta passejar per la pineda i recitar poemes com fa sovint la Francina:

“Mon cor estima un arbre! Més bell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer…”.

Aquests versos tan meravellosos, estimat amic, són de Miquel Costa i Llobera…

Qui també em ve a veure cada dos per tres és la meva néta-neboda Matilde, que es diu així en record de la meva mare. La Matilde viu a Girona i enguany es llicenciarà en antropologia. És un encant, aquesta noia! Quan la veig entrar pel jardí, se m’il·luminen els ulls! I m’abraça i m’acarona i m’omple de petons i li diu a tothom que sóc el tiet més guapo del món! Sóc l’enveja de tots els aquí presents: “Tant de bo tingués una néta com la Matilde i no el carallot d’en Narcís, que no se’n recorda mai de la seva pobra àvia!”, em diu la Francina.

A la primavera, quan arriba el bon temps i els dies s’allarguen, la Matilde i jo, i alguns cops també amb la Francina, ens n’anem a passar el dia fora amb el cotxe de la meva neboda, que de tan petit que és sembla de joguina… Diumenge passat vam anar Cadaqués: “… Avui, tiet, anirem a Cadaqués. M’han parlat d’un restaurant on fan un arròs caldoset de llamàntol i sípia, que m’han dit que està per llepar-se’n els dits! Després podem anar al cap de Creus a veure com s’amaga el sol rere l’horitzó…! Faré que sigui tan màgica com aquella posta de sol de Súnion, de quan l’àvia i tu vau fer, l’any de la picor, aquell viatge a Grècia…”.

“Si el sol es pon i no torna a sortir,
els teus ulls brillaran per mi.
Si el sol es pon i no torna a sortir,
la lluna m’il·luminarà el camí…”.

Ara no recordo el que us anava a dir…! Em passa sovint això de quedar-me en blanc: “Vostè –em va dir la doctora- és massa nerviós! Hauria de fer ioga, miri la senyora Sureda…!”. La senyora Sureda, la Francina, pobreta, cada dia està més desmemoriada i això em fa mal i em neguiteja. No imagino la meva vida aquí sense ella; sense la Francina el camí que voreja la platja perdria tot el seu encant…

Precisament, el diumenge passat, vam veure uns xiquets que jugaven a la platja amb un estel en forma de papallona:

“Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina…”.

-Vatua l’olla! –em va dir la Francina resignada-, no recordo ara com continua aquest magnífic poema de Salvat-Papasseit, el meu poeta preferit.

La Torre de Puigventós és el nom de la casa on visc des de fa quinze anys. En Quimet, que és fill de la vila i que, de Sant Julià d’Empúries, en sap un niu, em va explicar fa molts anys la història d’aquesta casa, que aquí tothom coneix per Can Timoteu.

Can Timoteu havia estat, abans de la guerra civil del 1936, la residència d’estiu d’una família benestant de Barcelona, els Vallhonrat, que van desaparèixer sense deixar rastre: en Timoteu i la Martina i els seus tres fills, l’Àlvar, la Maria Cinta i en Frederic. Jo –com a historiador que sóc de mena i que m’agrada ficar el nas allà on no em demanen- vaig voler investigar pel meu compte, però allò va ser un desastre i ho vaig deixar còrrer…! En vaig quedar més que tip, del mutisme dels vilatans! És molt més agradable passejar amb la Francina, us ho asseguro…

La casa, tota ella de color blanc, és una torre de tres plantes. És molt bonica i acollidora. La meva cambra és a la segona planta i té un gran finestral de cara al mar. La de la Francina és al pis superior i és més alegre que la meva; a la finestra hi ha testos amb flors. Al terrat oneja sempre una senyera…

A la torre s’hi entra pel jardí, amb un xiprer a la dreta, que dóna la benvinguda als visitants. Les protagonistes d’aquest espai són les roses, n’hi ha de tots colors i flaires… Darrera la casa hi ha l’hort, on es planten tomaqueres, enciams, bledes, mongetes… Del jardí i de l’hort, en té cura en Quimet, que és tota una institució.

Per a mi, Can Timoteu és la casa ideal: té totes les comoditats i està perfectament adaptada per a les persones com l’Andrei i jo, que anem amb cadira de rodes. L’Andrei, que es diu Andreu i és nat a Riudarenes i que havia estat acròbata de jove, va patir un accident laboral a Matadepera, on hi va perdre les cames i quelcom més…

Com us deia, Barcelona és el meu amor secret. Malauradament, la veig poc, generalment pel diumenge de Rams i per Sant Esteve. Fa un parell de setmanes vaig anar-hi per Sant Jordi i no recordava haver-la vista mai tan bella! Quin goig que feien les Rambles, amb les seves paradetes de llibres i roses, i que ben acompanyat anava jo! Ara us explicaré què hi feia, jo, a Barcelona, la diada de Sant Jordi…

Fa gairebé mig segle vaig fer un viatge a Rússia amb la mare i la tia Marta. Encara conservo el dietari original i la versió del mateix que em va publicar, el 2012, una revista digital de la meva estimada amiga Marta. Dit sigui de passada, no sembla que per a ella hagin passat els anys, continua amb la mateixa il·lusió i vitalitat, i tan guapa com sempre… A la Francina li he comentat més d’una vegada, que la Marta i la Montserrat em van empènyer a escriure.

A Barcelona, vaig anar a retrobar-me amb una part del meu passat i amb dues de les seves principals protagonistes, que mai he deixat d’estimar!

Text: Alex González

2 comentaris per a “Cloenda (I)”

  1. Montserrat Cornelles ha dit:

    La prosa de l’Àlex González em sembla exquisida. Espero amb candeletes la continuació…

  2. Àlex González ha dit:

    Moltíssimes gràcies, Montserrat!!

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per