dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Desafiaments infantils a San Sebastián

Fotograma: 'Club Sándwich'

Fotograma: ‘Club Sándwich’

Resulta curiós que les dues pel·lícules llatinoamericanes a competició en el 61 Festival Internacional de Cinema de San Sebastián es centrin en el món infantil i el traspàs a l’adolescència com a eix narratiu.  Dos retrats complementaris de mares soles que entren en col·lisió amb els seus respectius fills quan aquests comencen a créixer i a reivindicar-se. Dues mirades properes que procuren descriure aquest punt de ruptura i de no retorn, encara que des de posicionaments diferents, i que es manifesten tant a la veneçolana Pelo malo com en la mexicana Club Sándwich

La mirada desafiadora del nen que volia ser diferent

La directora  Mariana Rodón  subratlla a Pelo malo el pes de l’entorn social i nacional de Veneçuela amb el seu clima d’enfervoriment popular en el moment de la malaltia de Chávez per doblegar la voluntat d’un nen i el seus comportaments considerats homosexuals quan desafiadorament el seu protagonista pretén ser cantant. El protagonista, Junior, un nen de 9 anys, desitja de forma insistent allisar-se el seu cabell de rínxols indomables perquè vol imitar els cantants i aquest desafiament xoca contra la oposició materna al percebre tics homosexuals en el nen en una societat com la veneçolana que la directora considera bastant homòfoba. 

La mirada de Rodón s’escapa del simple entorn familiar desestructurat amb una mare sola que intenta recuperar la seva feina de vigilant de seguretat i ha de cuidar a Junior i el seu bebè per traslladar aquest enfrontament en singular a un context més ampli. Aquests picabaralla entre fill tossut i mare atabalada es veurà condicionat per l’entorn d’una massificada barriada popular degradada mentre les imatges de la televisió mostren rapades multitudinàries en solidaritat amb el líder bolivarià Chávez i els murals religiosos-patriòtics barregen cristos amb famosos revolucionaris. 

Fotograma: 'Pelo malo'

Fotograma: ‘Pelo malo’

L’enfrontament entre mare i fill és fa palès d’entrada en l’explícit títol Pelo malo que resumeix i condensa les inquietuds artístiques d’un nen que vol modelar el seu intractable cabell per aspirar a cantar i que la mare prohibeix per considerar-ho afeminat. Una lluita impossible que contrasta amb les aspiracions de la seva amigueta grassoneta de veïnat, que emmirallada en els concursos de bellesa de la televisió, desitja ser una miss seguint els dictats estètics i de valors d’un país que la directora no dubta en criticar indirectament, elusivament, sense caure en el pamflet polític, l’atac frontal.

L’adolescència trencadora

El director mexicà Fernando Eimbcke ha competit en la Secció Oficial amb un film tan esquifit com efectiu, Club Sándwich, per parlar-nos com la directora Mariana Rodón del moment de pas de la infància a la adolescència i de la trencadissa que això comporta en les relacions de pares i fills. El director de Lake Tahoe despulla d’elements superflus la seva pel·lícula centrada en la estada d’una mare sola i el seu fill en l’espai buit i impersonal d’un ressort de vacances en temporada baixa.

Aquest viatge de lleure està fet d’actes rutinaris, accions repetides, i bromes còmplices que comencen a desgastar-se per revelar paulatinament els símptomes del daltabaix que es produirà per simple ordre natural en el que aleshores era una relació harmoniosa, amistosa més ben dit, entre una mare separada, Paloma, i el seu fill de quinze anys, Héctor. El despertar sexual, el desig que experimenta Héctor envers una altra adolescent turista no gaire agraïda, serà el detonant darrera de la fractura irreversible dins del niu familiar. El nen deixarà de ser-ho per allunyar-se irreversiblement de la seva mare mentre aquesta constatarà dolorosament la pèrdua del fill, percebut fins aleshores pel seu propi instint maternal com un nen petit.

Aquest trànsit a l’adolescència que, d’altra banda, és un motiu recurrent en moltes pel·lícules, es tractat aquí des d’un minimalisme absolut, tant de decorat de fons, com de personatges, com de situacions. Un degoteig callat de gestos i diàlegs aparentment intranscendents, banals, que acaben per erosionar i trencar els lligams matern-filials. I tot envoltat d’una ironia implacable, una fredor expositiva i una distància desdramatitzadora que fa que allò que semblava una pel·lícula minúscula esdevingui un conte moral, una faula alliçonadora.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per