dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El D’A 2013 ens obre els ulls

Fotograma: 'Like someone love'

Fotograma: ‘Like someone love’

El Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona D’A 2013 ens regala la possibilitat de poder veure en sales de cinema un heterodox i dispers mostrari del millor cinema lliure i independent que s’escapa dels usos – i abusos – majoritaris. Un cabal de cinema incontenible, fèrtil i productiu, que circula pel món a través especialment del circuit de festivals i que malauradament roman majoritàriament invisible a casa nostra per culpa dels problemes de distribució cada vegada més greus que patim.

En la secció “Direccions” trobem autèntics referents de l’autoria cinematogràfica contemporània castigats a un penós ostracisme en la nostra cartellera com l’iranià Abbas Kiarostami que amb Like someone in love recala al Japó mig seguint les empremtes d’Ozu en un periple mundial que l’havia portat abans a rodar a Itàlia amb Copia certificada a remolc en part de les petjades de Rossellini. Kiarostami dirigeix un esplèndid i brillant film sobre una noia de companyia que ha de passar una nit amb un vell professor que podria ser el seu propi avi mentre descuida la visita de la seva àvia. Es tracta d’un film construït en circulació, en ruta, en una mena de rondó de personatges que es coneixen i es troben per parlar de les fluctuants i problemàtiques relacions personals durant una única jornada en el que és un apassionant relat múltiple, calidoscòpic, i alhora un absorbent joc de miralls.

En aquest apartat del certamen sobresurt també el treball del britànic Miquel Winterbottom Everyday que fa una aposta valenta pel  naturalisme i la transparència en un melodrama familiar de tints carceraris. Un cinema de la quotidianitat marcat pel ritme dels successius encontres d’una dona i els seus fills amb el seu marit pres. Una cadència d’abraçades i separacions que s’allarga en el temps per diferents presons per bastir el retrat d’una heroica mare coratge i sacrificada esposa a prova de contratemps. A l’altra banda de la recerca d’allò essencial i íntim en Winterbottom trobem la majestuosa i desbordant realització del jove canadenc Xavier Dolan en una pletòrica i exuberant Lawrence anyways o l’aposta per un blanc i negre deutor de la Nouvelle vague en un relat modern i sense prejudicis del desamor que provoca el trencament d’una amistat de dues companyes de pis a Nova York a Francis Ha de Noah Baumbach.

Fotograma: 'La cinquième saison'

Fotograma: ‘La cinquième saison’

En la poderosa secció “Talents” dedicada a bressolar i mimar directors prometedors de carrera curta cal destacar films com La cinquième season dels belgues Peter Brosens i Jessica Woodworth en què es retrata de forma brillantíssima la rebel·lió incomprensible de la natura que provoca que la primavera no arribi mai a una petita comunitat rural. Aquest film fantàstic de caire apocalíptic sembla barrejar la matèria de la terra morta i inhabitable de films terminals com The road de John Hillcoat amb l’estil sumptuós de cerimoniosos tràvelings de Béla Tarr en el seu film sobre l’extinció humana The turin horse. Una pel·lícula carregada de suggeriments, matisos,  inquietud i humor negre per acabar parlant de la crueltat humana en situacions de degradació.

La cinquième season pertany a un cinema de l’estranyesa i la inquietud que s’escampa a d’altres films seleccionats què exploten el sentiment de pèrdua i vagabundeig sense retorn en entorns naturals saturats de misteri i capaços de crear atmosferes enrarides i torbadores. Així ho experimentem també en l’etern caminar sense rumb d’un grup de joves enmig d’una natura omnipresent a la recerca d’una casa en el film argentí Leones de Jazmín López. Un film que provoca la perplexitat absoluta de l’espectador que no sap que està passant mentre una càmera flotant en perpetu moviment segueix, precedeix, abandona i envolta el grup en un estil semblant a l’aplicat per Gus Van Sant en la seva “trilogia de la mort”, com una llufa enganxada a l’esquena dels protagonistes en el seu deambular cap a l’imprevisible.

Una secció que compta també amb inquietants i desassossegants retrats de personatges enigmàtics i tèrbols, trastocats i trastornats, a punt d’explosionar o amb conductes perilloses. Això és el ofereix Antonio Campos a Simon Killer, després de dirigir un film tan fascinant i malaltís com Afterschool, a través del incert recorregut d’un jove nord-americà sense ofici ni benefici a París aclaparat pel dolor del trencament de la seva parella. Aquesta ciutat romàntica per excel·lència no cura el seu dolor sinó que ajuda a desenvolupar un incòmode comportament on viuen soterrades una sèrie d’obsessions i fetitxismes en un format de fosc thriller psicològic puntejat per moments cromàtics al·lucinògens que semblen subratllar el seu caràcter dislocat. Una cosa semblant és el que li passa al protagonista de Tower del canadenc Kazik Radwanski que a través d’una realització parca i centrada exclusivament en plans curts i tancats focalitzats únicament en aquest individu que ha realitzat una trista i brevíssima escena de segons d’animació digital. Un personatge interrogant que viu en el llindar de la follia i el deliri en un entorn tan quotidià i proper com pot ser l’ambient domèstic o la relació estable amb una dona per esbossar una preocupant i llastimosa socialització del buit i el no res més absolut.

Fotograma: 'La lapidation de Saint Etier'

Fotograma: ‘La lapidation de Saint Etiènne’

Dins la secció consagrada a “Autoria catalana” cal parlar de la segona pel·lícula del gironí Pere Vilà La lapidation de Saint Étienne. Aquest llargmetratge en règim de coproducció entre Espanya i França parlat en francès i rodat pràcticament enterament a Girona retrata el procés de decadència física d’un home gran i malalt – interpretat pel veterà actor francès Lou Castel – percebut com un martirologi laic a través d’una realització extremament ascètica i depurada. Aquest home ha triat viure lliurement envoltat exclusivament dels records i les empremtes de la seva dona i la seva filla en un estat d’abandonament físic i material enmig de les pressions d’amics, veïns i la propietària del pis, qui arriba fins a l’assetjament, la coacció i la vilesa per fer-lo renunciar al seu voluntari aïllament personal en estat de reclusió ermitana.

En l’apartat “Film diaries” no es pot obviar l’excepcionalitat d’un treball únic en el camp del documental creatiu com és Mapa de León Siminiani. Es tracta d’un film farcit de capes i lectures inesgotables, un film proteic que supera en escreix el seu propi format per esdevenir tants relats possibles com ho poden ser un documental de viatges, un diari filmat en primeríssima persona, una història romàntica de penes i desamors, una reflexió sobre l’existència i el sentit de la vida, una comèdia enginyosa o un film metacinematogràfic, autorreflexiu, que pensa el propi medi cinematogràfic.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per