dilluns, 11 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El reflex (I)

Èlia i Martina | Foto: Marta Belenguer

Èlia i Martina | Foto: Marta Belenguer

Deien que estava boja.

Em dic Amèlia, Èlia per als amics, vaig néixer l’any 1985 en una masia del terme municipal de Tregurà de Dalt, a la comarca del Ripollès. Sempre tinc present el dia que la vida em va fer un gir. Sortia de l’escola amb la meva amiga Júlia i com sempre ens vam quedar bocabadades davant l’aparador de la fleca Cabanach de Camprodon. Hi feien uns massapans tan tendres que es desfeien a la boca: el pare sempre deia que hi posaven una poció màgica. De sobte, em vaig fregar dues vegades els ulls. No podia ser, el vidre reflectia la figura fina de la Júlia però la meva silueta era doble.

– Júlia, surto dues vegades al vidre!

– Apa, Èlia, què has begut?

.

.

– No m’hi veus? Mira, em moc i ella també! Que divertit!

Tota moixa vaig marxar cap a casa. Reconec que estava una mica espantada i encuriosida alhora. La nit va ser intensa, els llamps ensordien la casa, la mare va venir a acaronar-me la cara vora les dues de la matinada i a poc a poc els ulls se’m van anar tancant. Un dia nou començava i se sentia el cant del gall que mai badava. Vaig anar a fer un petó als pares i a esmorzar la llet amb cereals a corre-cuita. Abans de marxar m’havia de pentinar els cabells negres com el carbó i mirar-me al mirall per guaitar la meva incipient bellesa. La mare em cridava enfadada i jo plantada com un estaquirot davant del mirall. No em podia moure, tremolava i els batecs del cor em ressonaven dins del cap: el mirall mostrava la meva cara amb els cabells recollits i un somriure picaresc però a menys de cinc centímetres hi veia una altra cara idèntica a la meva que duia els cabells deixats anar i els morros enfarinats de cacau. Mama!

Va ser una commoció per als meus pares. Era incapaç de mirar-me a un mirall sense veure-la  a ella, la meva doble. Els amics de l’escola no van trigar a dir que era rara i que veia fantasmes, les mestres em miraven amb respecte i ni tan sols la Júlia em creuava una mirada. El meu interior es mostrava furiós, no entenia el motiu de l’espectre del  mirall i la meva reacció va ser trencar tots els miralls que trobava.

Els dies transcorrien galopant sense pausa i també els mesos, i aviat va passar un any, dos anys, tres anys, quatre anys. Només el temps va provocar una espècie de normalització a les meves visions, que vaig interioritzar amb naturalitat. La por va anar donant pas a una dependència de la imatge d’aquella nena que va anar creixent a mesura que jo també ho feia. Quan em sentia sola ella era la meva companya davant l’espill. Li explicava les meves alegries, les meves tristeses, els meus pensaments més íntims, i de mica en mica la meva por va ser que un dia deixés de veure aquella imatge tan pastada a la meva.

.

.

Recordo el dia del meu quinzè aniversari. Vam sopar pa amb tomàquet i els pares m’havien fet un pastís de xocolata exquisit amb unes espelmes vermelles al cim. A casa teníem el costum de demanar un desig quan les bufàvem però ho fèiem en veu alta. Ho compartíem tot, fins i tot els desitjos. Els pares tenien la cara il·luminada per la tènue claror de les espelmes i estaven expectants al meu desig, i jo sense pèls a la llengua vaig dir: “Que mai deixi de veure el reflex de la meva doble, però que algun dia descobreixi el motiu de les meves visions perquè en aquesta vida tot té un perquè.” La mare va esclatar a plorar i vaig començar a veure les imatges borroses.

– Mare, si us plau, no ploris. He après a conviure amb la seva imatge.

– Aquest es el problema, filla, que això no és normal, no podem seguir fingint que aquí no passa res.

– I què vols que hi faci? No vull que pateixis.

– Doncs et demano, filla, que acceptis ajuda d´un psiquiatre i així sabrem quin és el motiu de les teves visions.

– Això que em demanes no es fàcil però per vosaltres, mare, ho faré.

.

.

Una setmana després em trobava asseguda a la consulta del doctor Comes, psiquiatre especialista en adolescents. El doctor era baixet i no tenia ni un sol cabell al cap però a la barbeta hi tenia una selva. Era força graciós, gairebé còmic. Em va demanar que expliqués quan i on vaig veure per primer cop el reflex de la meva doble, si algun dia no havia percebut la seva imatge, si em suposava un malestar i com eren les meves relacions amb els amics. Sincerament, per respecte a la mare que no li vaig dir i què collons t´importa. Vam sortir de la consulta que ja teníem hora al cap de dues setmanes: afany recaptatori.

A mi, les visites al psiquiatre no em provocaven ni el més mínim interès. Les meves prioritats eren els amics i mantenir-me en cinquanta quilets, estar guapa era primordial. La mare, en canvi, cada dia restava més trista: mirada apagada, apatia, desànim… Intentava parlar amb ella tot el necessari perquè entengués que jo feia una vida totalment normal, que ella no havia de patir. Em donava la sensació que qui necessitava anar al psiquiatre era ella. La situació la sobrepassava i jo no entenia aquella enorme afectació. Cada vegada que li parlava del meu reflex sentia com si li posés la mà dins el cor i li remogués alguna cosa.

Imagineu per un moment que algú us explica una situació com aquesta, que pensaríeu? I ara penseu què passaria si us passés a vosaltres essent conscients que teniu el seny intacte.

Una, dues, tres, fins a setze visites amb el doctor Comes per calmar l’ansietat de la mare. Jo rebia les sessions, ella mostrava els resultats positius. Efecte placebo ni més ni menys. No s’ha de ser diví per esbrinar el diagnòstic del psiquiatre: personalitat paranoide. L’Èlia paranoica, això és el que necessitava sentir la mare. Ni em vaig immutar. Aquella mateixa nit havia quedat amb els companys d’institut per fer un treball del canvi climàtic. Vam buscar informació a pàgines web de meteorologia però el rincón del vago també va ser d’utilitat. Va sonar el timbre, era un noi de Telepizza que portava unes pizzes delicioses de formatge i bacó. Em vaig apropar al noi i amb to grotesc li vaig dir: “L’any 2016 el canvi climàtic haurà estat tan gran que ens ofegarem a causa de la falta d’oxigen de l’aire, haurem de fugir cap a altres planetes”. La Marta, la Laia i en Miquel reien com bojos i mentre sopàvem els vaig dir que si tenia personalitat paranoide m’havia de comportar com a tal, no? Ells em van començar a fer proposicions de causes de les visions: que si era jo en una altra vida, que si aquella noia realment existia…

.

.

El dia següent un impuls em va portar a indagar el motiu de tot plegat, a fer-me qüestions i vaig prometre’m no parar fins que trobés el perquè.  Disposada a qüestionar-ho tot, vaig llegir llibres de fets paranormals, de visions, de psicologia, i de sobte un somriure per sota el nas va demostrar que havia trobat la ruta d´inici: els aparells electrònics eren susceptibles a presències i ànimes que són en una altra dimensió i les càmeres de vídeo o fotogràfiques poden captar imatges que nosaltres no percebem.  Exacte! Una càmera fotogràfica possiblement també la reflectís! Ben entusiasmada vaig córrer a comprar-ne una d’alta resolució. Llavors encara funcionaven amb rodet.

.

.

Volia demanar a la Marta que em fes una foto mentre em mirava al mirall, però no va ser aquesta la manera amb què vaig obtenir la resposta. Entre el menjador i les habitacions de la casa hi havia un passadís llarg i ample, i al final un sofà vell de l’àvia restava fred i descordant davant d’un mirall enorme. Era el meu preferit perquè podia observar-la de cos sencer i la veritat és que posava la pell de gallina l’enorme semblança. Una nit no podia dormir anar pensant en ella. Però qui carai era? Ben decidida vaig asseure’m al sofà de l’àvia i la guaitava. Per a mi les hores no passaven però per a la mare sí. Em deia: “Èlia, què fas tanta estona aquí plantada com un estaquirot?”. No va trigar a fregar-se les mans, anar amunt i avall del passadís… Es podia intuir la suor de la mare, la seva ansietat s’olorava en l’aire. “Ja està bé, Èlia, no puc més!”, va dir la mare. I de seguida la vaig tenir a davant fent una foto amb la càmera que jo havia adquirit. “Li portaré al psiquiatre perquè vegi que malament que estàs”. “Ai mare, què carai et passa!”.

Al matí següent vam decidir anar juntes a revelar les fotos, ella amb l’entusiasme de poder mostrar-ho al psiquiatre, jo amb les ànsies de  saber què reflectiria la foto. Una vegada vam ser a la botiga de Julià Fotògrafs, l’home ens va dir que tardaria un parell d’hores a tenir-ho llest. “Anem a fer un volt pel mercat municipal”, li vaig dir a la mare. Vam comprar salsitxes a la carnisseria de l’Enric, cuetes de rap a la peixateria de la Rosa i verdures a la parada d’en Robert.

Heu sentit mai els batecs del cor al cap? Jo sí, aquell en va ser un de dia. Els carrers per arribar al fotògraf es feien eterns, el cap em feia voltes i em costava respirar. En Julià ens va rebre alegre com de costum i ens va donar el típic sobre tancat dels fotògrafs. La mare el volia obrir allà mateix i l’hi vaig agafar secament: “Mare, millor a casa”.

.

.

La mare i jo ens vam asseure a la taula de la cuina. Les mans em tremolaven. Va ser la mare qui aquest cop em va prendre el sobre. “Si tan sols es una foto per al psiquiatre, filla meva”. Obrí el sobre, tragué la foto. Cara pàl·lida, mans nervioses, ulls negats: aquesta era la mare, la mare en veure la foto. Després es tirà al terra i esclatà a plorar. La foto va quedar bocaterrosa. La primera reacció que vaig tenir va ser aixecar la foto. I érem allà, jo i ella, ella i jo, un reflex l’una de l’altra.

“Mare, què et passa? Hauries d’estar molt contenta, ara ja saps que no tinc personalitat paranoide. Estic bé, mare, mira la foto, no t’enganyis més, no tinc cap problema”. “No, filla, no, el problema és meu”. No entenia què volia dir la mare amb allò.

.

.

Va ser la nit més llarga que recordo, la mare, el pare i jo asseguts al sofà. La mare prenia una til·la, el pare un whisky i jo la veritat és que al final de la nit hauria necessitat un porro de marihuana. La mare va fer un monòleg: “Èlia amor, saps que t’estimem moltíssim i que en cap cas et volem fer mal, sense tu la nostra vida estaria buida, estèril, no tindria sentit. Quan el teu pare i jo vam començar a festejar tan sols teníem quinze anys i un any després una relliscada va portar a un embaràs no desitjat. Durant els anys vuitanta això va portar un gran ressò a Badalona, per aquesta raó vam anar a viure a Tregurà de Dalt, un poble llavors fantasma. Buscàvem la llibertat, la insociabilitat, no estàvem disposats a viure envoltats de rumors i males mirades. Recordo el nerviosisme de la primera ecografia. Va ser a Ripoll amb el doctor Narcís Alart. Ens va atendre afablement, es notava que tenia una mentalitat oberta, més liberal. El pare i jo esperàvem impacients la confirmació del doctor que tot estava bé i la sorpresa va ser quan ens va confirmar que les nenes estaven bé. Plec de la nuca correcte i mides estàndards, tenint en compte que portes bessones, va dir. No ens ho podíem creure. No teníem recursos per pujar un fill, però amb molt esforç ho aconseguiríem, però com ho faríem amb dos? Li vam explicar al doctor la problemàtica de falta de recursos i ens va dir que a vegades val més la pena donar en adopció els fills que donar-los una mala vida. Només volíem el vostre benestar, que tinguéssiu una vida feliç però vam ser incapaços de renunciar a totes dues. Va ser una decisió molt dura i ens va portar foscor a la nostra vida, però sí, filla, sí, vam donar en adopció a la segona de les nenes en sortir, no vam voler ni veure-la. Segons els serveis socials la va adoptar una família rica de Tarragona. No hi ha dia en aquesta vida que no pensem en ella. Vam cometre un gran error, un error irreparable, ens va deixar un buit molt gros. Cada vegada que parles del teu reflex no puc evitar pensar en ella.”

Imagineu per un moment la meva cara, la sensació desconcertant de no conèixer ni els propis pares. Nit llarga, nit humida dins un coixí moll.

Van anar passant els dies. Els amics notaven que hi havia alguna cosa dins meu que anava a contrarellotge. No els ho vaig explicar, però van ser setmanes dures, apàtiques, desconcertants. Tot plegat em va suscitar un munt de preguntes, preguntes que en un primer moment intentava apagar però que després van esdevenir incontrolables: com devia ser ella? Quina vida devia haver tingut? Era feliç? Sabia que va ser adoptada? I si ella era el meu reflex?

Ara tenia un repte, un repte que em donava una raó forta per viure amb ganes i esperança. L’objectiu de la meva vida era trobar la meva bessona, seria una tasca dura i probablement dolorosa, però ho aconseguiria. Per on havia de començar? Potser la mare tenia documentació de l’adopció o jo mateixa podia intentar de parlar amb el doctor Alart. Un sol enigma i molts buits per omplir.

El primer pas va ser revisar la documentació dels pares. Res, tot secret només els van dir de paraula que els adoptants eren tarragonins. Vaig posar-me en contacte amb el doctor Alart de l’hospital de Ripoll i va proposar-me de concertar hora i atendre la sol·licitud. Quina sorpresa va ser veure el doctor, un noi jove d’uns trenta anys. Allò no rutllava:

– Doctor Alart? -li vaig dir.

– Sí, sóc jo.

– Hi ha algun altre doctor Alart?

– El meu pare, metge durant trenta anys d’aquest hospital. Malauradament va morir ara fa tres anys d’una insuficiència renal.

– Caram, em sap greu. Em podria dir quin és el procediment per obtenir informació d’una adopció feta fa quinze anys? El seu pare va ser el ginecòleg que va atendre el part.

– Èlia, la informació sobre adopcions és totalment confidencial i l’organisme que les gestiona és l’Institut d’Acollida i Adopció de Catalunya, però t’anticipo que no es pot donar informació sobre famílies adoptants. Et recomano que et treguis del cap buscar una persona adoptada, no en podràs obtenir informació, com a màxim podries anar a un programa televisiu i explicar la història.

.

.

Tot plegat em va guiar per saber quines eren les possibilitats. Ostres, anar a un programa em semblava agosarat. Sortint de l’hospital vaig trucar a la Marta, era de confiança i necessitava que algú m’escoltés. Vam anar al bar Casino de Camprodon i una bona coca-cola em va refer. Les hores es van parar, els ulls de la Marta estaven atents, immobilitzats, expectants. De sobte, es va aixecar, se’m va apropar i em va fer l’abraçada més sincera que mai ningú m’havia fet. “No estàs sola Èlia, compta amb mi per trobar ta germana”, va dir la Marta.

A les onze de la nit obria la porta de casa, la mare preocupada perquè últimament arribava tard i no avisava. Us estranya? Una bona dutxa freda em va anar bé, em va refrescar i posteriorment un impuls de mirar-me em va arrossegar fins al mirall del passadís de casa. De nou, asseguda al sofà, observava el reflex perfecte de qui jo ja anomenava germana. “Ets tu, oi?”, li vaig dir. No vaig obtenir resposta.

Susanna Cruz, abril 2013

Resta fotos: sxc.hu

2 comentaris per a “El reflex (I)”

  1. Xavi ha dit:

    Gran relat, ben redactat i molt absorbent, a la espera de la segona part. Felicitats.

  2. Anna ha dit:

    Fantàstic! Enhorabona Susanna, és trepidant, emocinant i molt original…. ja estic esperant la segona part….

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per