divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El reflex (II)

Èlia i Martina (2010) | Foto: Marta Belenguer

Èlia i Martina (2010) | Foto: Marta Belenguer

Faltaven dues setmanes per a final de curs i després començaven les esperades vacances d’estiu. Només pensava que tindria més temps per indagar sobre la germana que m’havien robat. La Marta, la Laia i en Miquel volien celebrar el final de curs anant a Port Aventura. Jo no hi havia estat mai i vaig pensar que potser em serviria per desconnectar i agafar idees noves per a la recerca. Els ho vaig comentar als pares -dels quals estava francament distanciada- i ells em van dir que no era el moment, que el pare estava sense feina. Això em va fer decidir a anar-hi, tot fos per portar la contrària.

Cada final de curs estava marcat per la xafogor, a la classe faltava aire i la sang es revolucionava amb l’arribada de l’estiu. Semblàvem una cort d’histèrics: crits, esverament, suor, nerviosisme per als exàmens finals: la combinació perfecta per posar al límit els professors. El final de curs va culminar amb un sopar de companys de classe. Vam anar a Cal Dansaire, un restaurant de cuina catalana. Ho recordo d’una manera especial, probablement perquè en aquell moment tot era especial: anhelava trobar ma germana i això em provocava excitació, esperança i dolor.

.

.

La Marta, la Laia i en Miquel van programar la sortida a Port aventura per al vint i vint-i-u de juny. Ens quedaríem una nit a l’hotel Caribe situat al costat del parc temàtic. El germà gran de la Laia, en Marc, que tenia vint-i-cinc anys, vindria amb nosaltres. La Laia sempre deia que era enrotllat, així que nosaltres encantats, quanta més llibertat millor. Els pares al final no em van posar cap impediment per anar-hi, la qualificació de tercer d’ESO havia estat un notable alt, una qualificació suficient per tenir-los contents.

Com em vestiria per anar a Port aventura? Alguna cosa còmoda però xandall no, massa barroer. Potser uns texans, aquells que m’alçaven els glutis. Sí, perfecte, un parell de texans i samarretes informals de màniga curta. Per a la nit, el vestit blanc estiuenc i les avarques, si em posava morena el blanc ressaltaria. La veritat és que en aquell moment estava descarregada i fatigada. Aquella sortida havia de servir per carregar piles per a un estiu que estaria ocupat pensant la manera de fer efectiva la meta que m’havia marcat i quanta més energia i desconnexió aconseguís a Port Aventura, més força tindria per començar a investigar, a fer preguntes, a cercar respostes.

.

.

En un tancar i obrir d’ulls estàvem tots quatre fent cua per entrar al recinte. El germà de la Laia ens va deixar a l’entrada i va dir que a les set de la tarda ens vindria a recollir: top secret, teòricament estava amb nosaltres. Ho teníem tot planificat: la Marta volia pujar al Tutuki splash, on et remullaves com un ànec, la Laia al Yukatan, que pujava i baixava tan ràpid que l’estómac sortia per la boca, a en Miquel li agradaven les atraccions més tranquil·les com la Serpiente emplumada, i jo no volia marxar sense haver pujat al Dragon Khan. No ens volíem separar, així que vam anar tots en bloc,  primer a la zona mediterrània, després a la xinesa i a la Polinèsia: vam fer cames. Quan tocava pujar al Yukatan sentia nervis, ¿heu sentit mai la sensació de por, respecte i nerviosisme que remou la panxa abans de pujar a una atracció? Adrenalina, aneu amb compte, que enganxa. Just abans de pujar-hi havíem de passar per davant d’uns nois que controlaven l’alçada i et donaven unes recomanacions. Un d’ells era guapot, rosset i amb els ulls blaus. Va venir decidit cap a mi i em vaig preguntar què voldria. De seguida em va dir que si no em cansava de pujar-hi. Quan li vaig dir que era la primera vegada, em va contestar “Perdona, t’he confós”.

.

.

Vam baixar del Yukatan tan marejats que semblàvem ànecs. Quin fart de riure. En Miquel ben pàl·lid es va haver d’estirar perquè el cap li feia voltes. Fet i fotut, era la una i la gana treia el cap, així que vam buscar restaurant. Vam dinar menjar xinès, boníssim però picant: semblàvem quatre tomàquets. Havíem vist una gelateria que tenia molt bona pinta, un gelat de postres era una bona alternativa. Al cap de poc, estàvem esperant el nostre torn: hi feien gelats de tota classe, fins i tot de verdures. Jo sens dubte n’agafaria un de torró. Davant nostre hi havia una mare amb una nena preciosa d’uns quatre o cinc anys que es girava i em mirava, una vegada i una altra. De sobte em va assenyalar. Em preguntava què devia dir quan la veu aguda dels infants va permetre que ho sentís: “Mama, mira aquella noia, és la que abans m’ha tornat la gorra que havia perdut”. La mare se’m va acostar i em va dir: “Gràcies pel gest que abans has tingut amb la meva filla. L’aprecia, aquesta gorra, li va regalar el seu pare”. Evidentment li vaig dir a la mare que em confonia. Ella va insistir que sí que era jo, feia un parell d’hores de tot plegat, a la zona de la Polinèsia, “Te’n recordes ara?”, insistia de nou. Li vaig deixar clar que no era jo i ben sorpresa i amb la mirada estranyada va agafar la seva filla del braç i va marxar. La colla feia bromes: que si ara la gent també hi veia doble, que si devia ser casualitat que m’haguessin confós dos cops. Sí que era un xic curiós.

Ben decidida, vaig anar a fer cua al Dragon Khan. La Marta, que era atrevida, va venir amb mi. En Miquel i la Laia van preferir esperar asseguts vora un salt d’aigua. “I si l’atracció s’encalla, i si descarrila…”. Només fèiem que especular amb possibilitats remotes. Hi havia una pantalla gran que mostrava les fotos que feien a la gent quan el Dragon Khan estava en marxa: cares deformades, cares blanques, cares terroritzades… Bromejàvem: “Mira aquella, quina cara, mira els ulls d’aquell home i la boca del altre!”. Plof, així de simple: una cara, una cara molt coneguda. La meva cara allà plantada a la pantalla, boca oberta, ulls desorbitats. La meva cara? Encarà no hi havia pujat! Intentava vocalitzar però era incapaç d’emetre cap so. Impotència, incredulitat. Vaig tocar l’esquena de la Marta i amb el dit vaig assenyalar la foto de la pantalla. La cara de la Marta es va transformar: era real, ella estava veient el mateix que els meus ulls. Era jo però no era jo, era ella.

.

.

Corre! va exclamar la Marta, sortim de la cua i anem a buscar-la, l’hem de trobar! a corre cuita vam anar a buscar en Miquel i la Laia, i els ho vam explicar el més ràpid que vam saber. Ens havíem de separar. Portàvem mòbils: seria el nostre mitjà de comunicació. I teníem tres hores per trobar-la. Un compte enrere, una oportunitat única, possiblement seria ara o mai. En Miquel buscaria per la zona de la Polinèsia, la Marta per la xinesa, la Laia per la mexicana i jo per la resta. Ho recordo vagament: corria, les cames m’anaven soles, buscava entre les cues, buscava entre gent que baixava de les atraccions, un dels responsables de seguretat em va demanar si m’havia perdut, potser sí que estava perduda però no en sentit literal.

No podia més, em faltava l’aire, notava una forta pressió sota el pit, per un moment pensava que estava a punt de patir un cobriment de cor, santa innocència. Vaig baixar el cap intentant defugir del sol que encara picava amb força, procurava respirar profundament i lentament, oxigenant la sang. Em sentia millor, el cor i el cos es relaxaren alhora.

.

.

Res, portàvem dues hores buscant i ni una sola pista. Caminant en direcció al punt de trobada que havíem establert tots quatre, intentava veure semblances on no n’hi havia. Vaig girar a quatre noies pensant que ho podien ser i quan es giraven, res. En una parada de llaminadures hi havia una noia d’esquena: cabells negres, metre seixanta d’alçada, figura semblant a la meva… Es va girar lleugerament, suficient per veure un perfil, un perfil calcat, calcat al meu. Tremolosa, m’hi vaig apropar i la vaig tocar de l’espatlla. Es va girar: érem estaquirots, estaquirots mal plantats un davant de l’altre, immòbils, fruit del desconcert. El temps es va parar. La tenia a davant, el meu reflex del mirall. Era ella, la meva germana.

Va allargar la mà i em va tocar la cara:

Ets real.

Sí, sóc real, i em dic Èlia.

– Jo sóc la Martina. Em sembla que som germanes bessones!

Sí que ho som. La mare m’ha explicat que tenia una germana. No m’ho puc creure! He esperat aquest moment des que ho vaig saber.

Èlia, jo també ho sabia, els pares fa poc temps que em van dir que era adoptada i que vaig ser separada d’una germana bessona.

  Martina, hem de parlar de tantes coses! Et va bé que sortim del recinte i per fi ens coneguem més una a l’altra?

  I tant. Aviso els meus cosins i segur que busquen alguna excusa per justificar la meva absència.

Ens vam fondre en una abraçada i les llàgrimes ens baixaven desbocades per la cara.  Amor, felicitat, tranquil·litat, curiositat: tot un rebombori d’emocions incontrolables passaven de la ment al cor, del cor a la ment.

.

.

Havíem quedat dues hores més tard a la plaça Catalunya de Salou. Tot era replè de turistes: russos, alemanys, belgues, francesos… Famílies amb nens, joves, i tot i ser les nou del vespre, totes les botigues estaven obertes. Havia de repassar que estigués maca per trobar-me amb la meva germana, era un moment tan desitjat! La sensació era inexplicable. Què millor que trobar un mirall per fer-me els últims retocs. Des de l’aparador d’una botiga de roba vaig veure a l’interior un mirall sencer. “Perfecte, entro a xafardejar i em miro”, vaig pensar. Em va atendre una noia joveneta, li vaig dir que tan sols mirava la roba. Jo davant del mirall i una imatge: un únic cos, una cara, uns cabells. Era jo i el primer cop en deu anys que sentia la soledat davant el mirall. Em sentia despullada, fràgil, em faltava ella. De sobte, la seva imatge va anar agafant forma en el  mirall. Era darrere meu, preciosa, subtil, maca com sempre. Havia tornat, la podia veure de nou, però aquest cop la podia sentir més a prop que mai: la respiració, la presència… Em vaig girar i ella era allà, la imatge perfecta que reflectia el mirall.

.

.

Vam anar enfilant carrers fins arribar a la platja. La nit era serena, les estrelles brillaven com mai, semblava que l’univers s’hagués conjurat per preparar la nostra trobada. Era màgic, harmoniós, perfecte. No sabíem per on començar, eres dues vides separades des de l’arrel però per a mi sempre vam estar unides, cada nit, davant del mirall.

La Martina va agafar la iniciativa. M’explicava la seva plàcida infància amb uns pares benestants, les seves aficions, els seus gustos, com li agradava el cacau quan era petita, les manies, els defectes, les virtuts, tot. Tot? Quan semblava que estava tot, em va dir: “Haig de dir-te una cosa compromesa”. La veu li tremolava, les mans suaven com les de la mare abans de dir-ne una de grossa. “Quan em mirava a un mirall, quan em mirava al mirall veia…”. Sabia perfectament què anava a dir. Es va aturar en sec i amb els ulls negats va dir: “Deien que estava boja”.

Susanna Cruz, abril 2013

Resta fotos: sxc.hu, Viquipèdia i Street View

1 comentari per a “El reflex (II)”

  1. Carme ha dit:

    fantàstic

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per