diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El Sert (II)

En Sert | Foto: J.A.

Totes les tardes passejo el meu gos, el Sert. Jo tinc el pas lleuger i, per tant, el Sert sempre sol anar darrere meu. Però quan per la festa de Sant Joan, com és tradició tirar petards, la cosa canvia. L’altre dia anàvem passejant tranquil·lament quan es va sentir el soroll d’un petard, i no vulgueu saber el salt que va donar el Sert; semblava que es tornava boig.

Quan passa això, ell és qui porta la iniciativa. Va per davant meu i sembla mentida que, per molt cansat que estigui, amb la seva força m’arrossega fins arribar a casa. L’efecte que produeix el fort soroll, com el dels petards, en els gossos en general, és sorprenent. Ells tenen una audició especial, són molt més sensibles d’oïda i d’olfacte que l’ésser humà. Si us fixeu, a distància senten molt més que nosaltres. Abans que l’amo arribi a casa, el gos ja l’està esperant a la porta, i és perquè ha sentit els seus passos una estona abans d’arribar. No suporten els sorolls forts perquè aquests es multipliquen, i no és perquè tinguin por, sinó que és com una malaltia i els torna bojos. Per això, per evitar que pateixin durant les revetlles, el veterinari et proporciona unes pastilles adequades per tranquil·litzar-los, i cap problema.

Gairebé sempre porto el Sert amb mi, i com també gairebé cada dia jugo als escacs, ell em mira i sembla que vol dir-me que també vol jugar. Estic pensant en ensenyar-li; qui ho sap, igual aprèn.

Tinc la sensació que la paraula és l’únic que els falta a alguns animals. Jo sempre li parlo, i no m’estranyaria que algun dia em contesti.

J.A. López Garriga

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per