divendres, 19 de abril de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Entre en el territori del desconegut

Fotograma: 'Enemigo'

Fotograma: ‘Enemigo’

Quan el 61 Festival de Sant Sebastià ja ha arrencat a tot drap i aleshores les pel·lícules cauen unes rere les altres de forma ininterrompuda i inexorable fins a la caiguda final del teló el proper 28 de setembre, els espectadors ja comencem a acumular alegries i algunes penes. Intentem desbrossar una mica l’atapeït camí d’aquest inici de festival per assenyalar un parell de cintes ben recomanables dins d’una extensa Secció Oficial a competició que ens fan endinsar en espais d’allò desconegut i imprevisible gràcies a propostes com Enemy/Enemic de Denis Villeneuve i Mon âme par toi guérie/La meva ànima per tu guarida de François Dupeyron.

Aranyes en els racons de la ment

 El director canadenc Denis Villeneuve ha aconseguit sumir-nos en la torbació i la inquietud gràcies a un hipnòtic i obsessiu thriller inspirat en un relat previ del Nobel Saramago ara sota el títol Enemy/Enemic. Després de l’èxit internacional d’Incendies –que va arribar a ser pel·lícula nominada als Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera-la present cinta de Villeneuve es capbussa en els laberints de la ment d’un professor d’universitat d’història, Adam (Jake Gyllenhaal), després de descobrir inesperadament al mirar un dvd llogat el seu doble en Anthony (Jake Gyllenhaal), un actor de tercera.

Fotograma: 'Mon âme par toi guérie'

Fotograma: ‘Mon âme par toi guérie’

La via monòtona que mena el personatge d’Adam sembla truncar-se irreversiblement arran del descobriment del que podria ser el seu germà bessó o almenys una persona idèntica a ell mateix. La tonalitat neguitejant i espessa que atresora la pel·lícula en la presentació de les primeres accions de les relacions de parella i les classes, accions repetitives i intranscendents, es fa progressivament malaltissa. A mesura que el personatge d’Adam explora i festeja amb aquest inaudit fenomen del doble, la pel·lícula s’endinsarà en una atmosfera encara més pesada i subjugadora per circular de forma imparables per unes tonalitats progressivament irrespirables i claustrofòbiques.

Aquesta història d’una obsessió ens condueix a la inestabilitat absoluta al fer-nos moure’ns pel fangar on es barregen perillosament realitat i la ficció, raó i imaginació, el conscient i el subconscient. Desemboquem en tortuosos universos dignes de Lynch o Cronenberg proporcionant moments desassossegants quan trepitgem el terreny del desconegut com una saturada i febril seqüència inicial o a través d’ingredients tan al·lucinats com una boirosa ciutat presidida per una aranya gegant.

El pervers joc de miralls establert entre ambdós personatges iguals, dues còpies exactes, ens conduirà inevitablement també a les pulsions incontrolables i desfermades del desig gràcies a la presència de les respectives novies, també estranyament semblants, que ens retrotrau als universos de la usurpació o el intercanvi d’identitats tan apreciat per Highsmith i alguns adaptadors seus com el murri cineasta Hitchcock.

La redempció del messies profà

El francès François Dupeyron, guanyador de la Conxa d’Or a Sant Sebastià per la pel·lícula Qué es la vida? (1999), ha retornat amb empenta i fermesa a la competició amb un notable títol, Mon âme par toi guérie/la meva ànima per tu guarida. Després d’una última participació al certamen basc ja pràcticament oblidada, Clandestino (2004), el director francès  ens ha sorprès agradablement amb una nova cinta protagonitzada per Frédi (Grégory Gadebois), un jove solitari i infeliç que podria heretar de la seva mare morta el poder de sanar amb les mans. Aquest pes el fa mostrar-se distant i esquerp, ja que vol defugir la responsabilitat en la transmissió d’aquesta virtut, però un accident de moto li farà replantejar la seva  opció.

El gran mèrit d’aquesta pel·lícula imprevisible és que es fica en un terreny relliscós i polèmic sense estavellar-se, flirteja sense manies entre termes tan irreconciliables com religiositat i incredulitat, medicina oficial i forces sobrenaturals, per acabar aprofundint per damunt de tot en el territori de les emocions personals a flor de pell o amagades en traumes secrets del passat. Frédi és un personatge sense relleu i invisible als ulls dels altres que esdevé un curandero contra pronòstic, però l’assumpció d’aquests poders extrasensorials el converteix en una mena de figura tràgica: Frédi pot veure el que ningú veu, intueix allò que ningú sospita, és el testimoni dels mals i els dolors íntims que arrosseguen les persones.

Aquest personatge desclassat situat als marges de la societat obra com un messies laic, un apòstol profà – fins i tot, el realitzador ha volgut que en molts moments la seva presència en pantalla vagi acompanyada del resplendor de raigs solars que l’acompanyen com una espècie d’aura -. Frédi cura sense fer soroll, deixa que els malalts s’acostin a ell en la seva ermita dels miracles – que no és altra cosa que una rulot en un descampat en un territori d’enlloc – , però alhora ens mostra també la seva gran feblesa.

Frédi és una ànima neta, càndida i noble; però ell també necessita ser redimit d’una ferida interior que li provoca un dolor insuportable, la seva soledat i la manca d’amor és tan aclaparadora que sembla manifestar-se externament a través d’atacs epilèptics. Aquest personatge tràgic intenta buscar també la seva pròpia redempció personal i li semblarà trobar-la en la figura d’una pecadora, una jove bevedora en caiguda lliure. La pel·lícula de Dupeyorn és una suggeridora i il·luminadora proposta carregada d’humanisme, de tendresa, de duresa i de compassió, un film que compta amb uns intèrprets principals senzillament extraordinaris i uns diàlegs estranyament brillantíssims. Mon âme par toi guérie ha tingut l’efecte d’una visió, com si un imprevist estel travessés la programació.

 Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per