dissabte, 16 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La barraca

.

.

La màquina de cosir de la mare era el meu despertador: el pedal feia molta fressa, faltava greixar-lo però era difícil trobar oli a la Barcelona de 1943. La mare deia: “El poc que tinc he de fer-lo servir amb molta cura!”.

Vivíem al carrer Lledó número 118. El pare i la mare havien llogat una habitació amb cuina. A la cuina hi havia un braser, una taula i un llit de matrimoni. Teníem sort de tenir un plat a taula cada dia: la mare es guanyava la vida cosint. Un matí la mare em va dir: “ Filleta, el pare serà un temps fora.” Feia dos dies que el pare no dormia amb nosaltres. Recordo la mare amb la mirada trista. “On és el pare?”, li vaig preguntar. I ella va guardar silenci. Més endavant, vaig saber que estava detingut per raons polítiques.

.

.

Havia començat un nou dia, els núvols tapaven el cel, havia plogut tota la nit, i de sobte van trucar la porta: era la Mundeta. Havíem quedat per anar juntes al mercat de la Barceloneta. Vam visitar la parada de l’ Enriqueta perquè tenia el gènere a baix preu. Més d’una vegada ens regalava alguna cosa en mal estat. La mare hi va comprar tres arengades i patates. Per tornar a casa, agafàvem el tramvia. A la parada, hi havia molta gent protestant. “Què passa?”, va dir la Mundeta. “Vaga de tramvies i de metro, senyora!”, va dir algú. La Mundeta era la nostra veïna. Per a mi era la tieta, gràcies a ella la mare tenia notícies del pare ja que la Mundeta tenia contactes polítics.

.

.

El camí fins a casa va ser tot un poema. La mare no parlava, estava absent, caminava lentament amb por de relliscar perquè el camí era enganxós. La violència era visible a tot arreu, la vaga havia arribat també a la indústria tèxtil i teníem por. La policia detenia la gent per qualsevol cosa. Per fi vam arribar a casa. Com cada dimarts, la senyora Mercè del principal primera sortia a les deu en punt del portal. M’agradava mirar-la, semblava un arbre de Nadal adornat. Deien que tenia un amant.

Durant un temps tot va continuar igual però al final vam veure la llum. La Mundeta i la senyora Mercè hi van tenir molt a veure. Ja feia dos anys que el pare era a la presó i la mare el visitava una vegada al mes.

Com cada dimarts, vaig obrir la finestra. Tenia curiositat per veure la senyora Mercè. Aquell dia no anava sola, l’acompanyava la tieta Mundeta. Un taxi les esperava al portal. Em va estranyar veure-les juntes. Després li vaig explicar a la mare el que havia vist. Ella em va somriure. “Aviat tindrem el pare amb nosaltres”, va dir. La senyora Mercè i la tieta Mundeta havien intercedit per la llibertat del pare. Per sort hi havia persones que clandestinament ajudaven molta gent. La senyora Mercè era una de les persones importants dins de l’organització.

.

.

El pare havia portat a terme una expedició de nens jueus, orfes de guerra, travessant les muntanyes des de França a Catalunya. Anaven a peu, el camí va ser dur fins a arribar a Barcelona i se’n sentia orgullós. Els nens havien arribar al seu destí. Van ser acollits per famílies amb bona posició: metges, advocats… En aquella època hi havia coses que es portaven en secret.

Al cap d’un temps el pare va tornar i va posar-se a treballar al port de Barcelona. La mare continuava cosint. A ell la ciutat l’ofegava. “Sóc ocell de volt. M’agrada la llibertat!”, deia. Vam decidir anar a viure al Montnegre, en una casa de pagès d’uns coneguts de la senyora Mercè i allà vaig descobrir noves sensacions: veure munyir una vaca, donar el menjar a les gallines, llaurar el camp… Havíem començat una nova vida.

.

.

El pare es va dedicar a fer de carboner i també a construir un lloc on viure, però això ho portava en secret. Un dia al matí ens va dir “Ja tenim casa”. Era una sorpresa. Quan la vaig veure, vaig quedar bocabadada. Semblava sortida d’un conte, i l’havia feta el pare. La xemeneia fumava: era una galleda. Hi havia tres lliteres, una taula i un banc a cada banda, tota la casa feta de fang i de fusta, i coberta de bruc. Era la barraca! Voltada de naturalesa. Sempre he recordat l’olor de la carbonera.

Mai vam deixar de tenir contacte amb la senyora Mercè i la tieta Mundeta. A més a més eren les que ens recollien el que donava l’estat amb la cartilla de racionament.

Anna Maria Hermoso Cost

Fotos: sxc.hu | Viquipèdia | YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per