dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La factura dels ‘paràsits’

Imatge: Arxiu

.

El concepte de ‘classe política’ -despectivament ‘casta política, o simplement ‘paràsits’- ja fa temps que és ben estès. No obstant, segueix sent un terme si més no confús. Potser es refereix a una classe social? És poc probable, perquè tampoc no es guanya una meravella exercint de polític corrent. Per tant, estan repartits entre la classe mitjana-baixa i l’alta, en funció del càrrec i de quant s’hagi ficat la mà a la butxaca del contribuent, legalment o il·legalment. També podria fer referència a aquelles denominacions de les promocions de parvulari, com ara la classe de les tortugues, la dels cavallets de mar o de les rates de claveguera. Però, tot i l’ocasional -o no tant- punt d’infantilisme dels nostres representants, tampoc no és el cas. Deixem-ho en què es tracta d’una singularitat del món que ens hem creat, per a no complicar-nos la vida, i passem a examinar-la.

Podríem dir que la classe política són aquells “polítics de carrera”, que descrivia perfectament ahir el veterà periodista Lluís Foix a La Vanguardia. Els qui només s’han dedicat i es dediquen a això, que veuen l’ofici de representar el poble com a “guanyar unes oposicions a funcionari de l’Estat i gaudir del càrrec fins la jubilació”. Arriben generalment des de les bases, sense haver conegut pràcticament res del món exterior -que és ben lluny del món de la militància-, i van pujant dins les hermètiques, arcaiques i rovellades estructures que són els partits polítics. I després no hi ha qui els baixi, per més jutges que els imputin.

Aquest serà un dels mals a exterminar, si és que volem començar a regenerar i dignificar la política de debò. La política no pot ser el modus vivendi en què s’ha convertit per a molts individus. I en tot plegat hi jugarà -o hi hauria de jugar- un paper molt important la futura llei electoral catalana, si és que realment acaba tirant endavant d’una vegada per totes. Una bajanada com les llistes obertes i els diputats lligats al territori -segurament a les comarques- pot fer més del que a priori podria semblar. El votant ha de controlar el seu representant, i no al revés.

Probablement va ser en una de les moltes sobretaules que deurien compartir els escriptors Josep Pla i Joan Fuster molts anys enrere, quan l’empordanès va dir al valencià fent befa: “Vostè menja poc i és antipàtic: no podrà ser un bon polític”. Parlaven del prototip de (mal) polític; dels qui podríem dir que formen aquesta classe/casta. I Fuster va afegir-hi més tard en un assaig, fent referència al que li havia dit Pla: “Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els polítics mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El poble”. I la factura dels ‘paràsits’ va a càrrec del poble, és a dir, al nostre nom.

Per Nicolás Tomás Lanchon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per