diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La gran belleza’ de Paolo Sorrentino

 

Fotograma: 'La gran belleza'

Fotograma: ‘La gran belleza’

‘La gran belleza’ arra la despreocupada vida d’un periodista de renom, Jep Gambardella (Toni Servillo), que en la terrassa del seu palauet romà celebra el seu 65è aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen. Aquesta figura pública reverenciada – però escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts anys – viu envoltat d’artistes, intel·lectuals i arribistes de totes les disciplines en saraus interminables mentre passeja la seva figura narcisista tot llençant sentències brillants i ocurrents que poden fulminar en un instant a qualsevol de forma implacable. Jep està en la cresta de l’onada i viu sota l’embolcall edènic d’un món de frivolitat i superficialitat esclatant que no deixa de ser una genuïna representació de la buidor i la decadència.

Enmig d’aquesta gresca incessant, paroxística, malaltissa, detectem la malenconia creixent d’un personatge que envelleix mentre recorda episodis cabdals de la seva adolescència com el primer amor, o es queda en estat de suspensió quan unes imatges el traslladen al passat, o imagina un mar projectat en el sostre de la seva cambra, un mar evocador de la seva creixent i imparable nostàlgia.

Fotograma: 'La gran belleza'

Fotograma: ‘La gran belleza’

Diferents fets remouen la indolència i la inconsciència d’un home que ja està de tornada de tot, el seu volàtil món sembla esquerdar-se davant del suïcidi d’un noi conegut, la mort d’una dona preciosa que acaba de conèixer o la marxa d’un amic poeta que sembla renunciar fastiguejat d’aquesta fira de les vanitats. Els personatges més propers de Gep comencen a fondre’s i desaparèixer d’escena com una premonició de que el temps s’escola, i que malgrat està envoltat de gent, potser està més sol que la una.

La pel·lícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura, però d’una bellesa abassegadora. Una pel·lícula espectacular i desbordant amb una càmera virtuosa, cerimoniosa unes vegades i desfermada en altres, que proporciona moments antològics de gaudi immediat. És cert que aquesta exuberància visual podria corre el risc de moure’ns a la vistositat més gratuïta i empallegosa, però el film conté alhora una força sísmica a dins seu que ens remou i commou fins a trasbalsar-nos.

El pòsit desencisat i amarg camuflat rere les seves pomposes imatges ens condueix inexorablement a les boges nit romanes de La dolce vita de Fellini. I és que el personatge de Jep apareix com una reencarnació d’aquell jove reporter Marcello (Marcello Mastroianni) però amb uns anys de més, atrapat i arrossegat com ell en un carrusel fàustic del qual no pot baixar, sinó hauria de trepitjar la terra i aleshores potser hauria de viure.

Després de la seva ensopegada en el cinema anglès amb una pel·lícula com This must be the place, que va deixar a tothom desconcertat i força glaçat, l’italià Paolo Sorrentino es reivindica ara en la sumptuosa i exuberant pel·lícula La gran belleza. Una pel·lículaque es va convertir inesperadament en una de les perles del festival de Cannes i, tot i que va marxar amb les mans buides del certamen francès, sempre havíem tingut la impressió d’haver viscut un moment irrepetible i inesborrable. Més tardanament ha vingut la seva coronació com a millor pel·lícula europea en els recents Premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu, on han obtingut guardó també l’actor Toni Servillo -que fa una interpretació senzillament magistral -, el mateix director i el  muntatge a càrrec de Cristiano Travaglioli.

 Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per