dimecres, 18 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La imatge de Maragall

El president Maragall ha estat –o va ser– un dels pocs defensors del federalisme a l’Espanya contemporània. Quan ningú no en parlava, i ni tan sols el PSOE s’atrevia a plantejar una reforma del status quo autonòmic, més enllà d’algun copet a l’espatlla de compassió, ell ja parlava fins i tot d’asimetries. Així li va anar: primer, apartat del capdavant del PSC; després, amb l’Estatut escapçat pel Tribunal Constitucional a instàncies del PP. Aquest va ser el darrer intent, fracassat un altre cop, d’una tercera via federalista. “El federalisme és un projecte esgotat amb Pasqual Maragall”, va dir l’exconseller Castells ara fa un any. I la setmana passada, l’expresident, era a la Via Catalana. Un gest prou simptomàtic.

Pasqual Maragall | Foto: Vicens Tomàs (arxiu)

Pasqual Maragall | Foto: Vicens Tomàs (Arxiu)

La imatge del president Maragall donant-se la mà amb d’altres ciutadans -inclòs el seu germà i exconseller Ernest Maragall- per la independència de Catalunya és la imatge de l’esgotament del projecte polític pel qual va lluitar tota la seva vida: transformar Espanya en un vertader Estat federal (no el succedani fracassat de l’autonomisme, mal aplicat a consciència). És la fotografia del moment de la renúncia definitiva a intentar fer d’Espanya el seu Estat i el dels catalans. És l’estampa de la claudicació després de tants cops de cap contra la paret. És el millor retrat de què li passa al federalisme quan s’atreveix a treure el cap per aquestes terres.

Qualsevol intent de federalització d’Espanya durant el darrer segle i mig ha acabat derrotat i tombat. El de Maragall només és el darrer -i potser l’últim- dels caps tallats, que es remunten, com a mínim, a la revolta federalista de Barcelona, en què prengueren part Valentí Almirall i el Club dels Federalistes, amb noms il·lustres com Josep Anselm Clavé i Manuel de Lasarte. Seguidament vingué l’època de la I República de Pi i Margall, que amb prou feines va complir trenta-vuit dies al poder, el seu avi i poeta Joan Maragall, que intentà la pedagogia, i el període de la II República, on es va tallar de soca-rel qualsevol temptativa federalista. Després de la llarga dictadura ja arribaria l’Estat de les autonomies amb el “quasi federal”, que va significar peix al cove, i el darrer intent amb Maragall al capdavant. El federalisme a Espanya té la guillotina com a metàfora.

Deia el també socialista Toni Comín en els dies previs a la Diada que el pla B de tot federalista hauria de ser, inequívocament, la independència. I ara mateix, a Catalunya, hi ha dos tipus de federalistes. Per una banda, hi ha el federalista optimista, el que segueix militant majoritàriament al PSC –però també a d’altres partits–, que creu que encara és possible el Pla A del federalisme i continua lluitant-hi. I, per l’altra, ens trobem amb el federalista pessimista, el que s’ha desenganyat i s’ha adonat, després de veure la realitat, que a Espanya el federalisme no té sortida. Que la sortida ha de ser la d’Espanya.

Nicolás Tomás Lanchon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per