dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La noche más oscura’: Qüestió de probabilitats o de fe

Imatge: ‘La noche más oscura’ de Kathryn Bigelow

Ja tenim el relat de la cacera i execució de Bin Laden, exemple d’acció punitiva amb final feliç. Aquesta acció militar d’encert inqüestionable no amaga, però, els dubtes i les incerteses del procés. Bin Laden esdevé amb els anys un blanc invisible i il·localitzable, un objectiu esmunyedís i escàpol. Una magna i colossal operació de buscar una agulla en un paller mundial. Per arribar al final, caldrà seguir una pista, com una qüestió de fe, de seguretat en un mateix, més que valorar les possibilitats d’èxit de l’acció. Aquest camí obstinat és el que segueix una dona perduda en un laberint de rostres i cares de sospitosos i terroristes que s’escampa per tot el planeta a la recerca del fil que podria portar-la a algun lloc concret, a alguna sortida, a algun resultat en l’afany d’atrapar el malvat més buscat de tots.

La pel·lícula transmet els canvis de govern i de política amb un retrat de l’abans i un després de l’arribada d’Obama. La distància que va entre la crueltat i la barbàrie de la tortura generalitzada i indiscriminada i la consegüent consternació després de veure les imatges inhumanes dels presos de Guantánamo i Abu Ghraib que va conduir a l’administració Obama a aturar les vexacions. Però les il·legalitats sembla que persisteixen advocant per la legitimitat d’atacar on calgui com la incursió en un altre país com Pakistan vulnerant la seva sobirania amb helicòpters indetectables per abatre un probable objectiu, indefinit i inconcret, incorpori i sense rostre, de nom Osama Bin Laden.

Al final és la història personal d’una agent contra la màxima expressió de la maldat humana. El pla final de la solitària però victoriosa agent que retorna a casa respon a la pantalla en negre de l’inici en què les veus de les víctimes invisibles de l’11-S enregistren els seus darrers missatges. El seu rostre convoca les veus de les víctimes innocents i alhora congrega tot el dolor i l’angoixa d’un país per castigar el culpable d’un autèntic trauma nacional.
Però aquesta sorprenent pel·lícula també sintonitza amb altres relats del cinema nord-americà sobre el triomf dels bons sobre els dolents i la reivindicació de la tenacitat i l’esforç de herois anònims que treballen en silenci i es sacrifiquen per una causa. Personatges a l’ombra, identitats anònimes, agents que treballen infatigablement per solucionar els malsons dels polítics i d’una nació atemorida.

El film fa gala d’un estil periodístic que atorga respiració a la crònica detallada de les investigacions, interrogatoris, negociacions, atemptats, pressions i fracassos, també. Ens trobem amb el ritme vibrant i trepidant del directe, de la història revelada, de la trama filtrada. Així la pel·lícula dona visibilitat a la història desconeguda de la ràtzia secreta contra el cau de Bin Laden, personificació del terrorisme integrista islàmic. La història amagada de la cacera del monstre Bin Laden és mostrada com un relat perfectament construït també en clau de thriller d’intriga amb tots els rebrecs, contratemps, embussos i pistes falses en què cau la investigació.

Tangencialment s’evoca també el cinema d’acció bèl·lica amb un episodi final que sembla retornar a l’univers guerrer de l’ anterior pel·lícula de la directora, En tierra hostil, per concedir el protagonisme als homes d’acció d’unitats especials en arriscades missions. Així es desencalla la trama en el clímax final revisitant el territori dels genuïns i sacrificats herois de l’acció directa que colpegen en el camp de batalla com a braç armat dels polítics o els interessos d’una nació.

Malgrat aquesta traca final, podem dir que no és un film de ficció i d’acció sinó un film d’història i de política. Per tant, és un film que treballa amb material sensible, amb noms i cognoms autèntics, amb fets, llocs i dates, posant llum i taquígrafs a tot el procés de recerca i captura d’Osama Bin Laden, el cap suprem d’Al Qaeda. Però la directora també procura que aquest esforç d’objectivitat i transparència no caigui en el maniqueisme, el pamflet i l’alliçonament de l’espectador per atorgar-li a aquest la possibilitat i el dret de veure i creure, de valorar i jutjar, de condemnar o aplaudir.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per