dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La vella i la nova política

Beppe Grillo | Foto: Viquipèdia

Beppe Grillo | Foto: Viquipèdia

Aquest divendres em van convidar al darrer acte de la temporada de Deba-t, una organització que es dedica des de fa quatre anys a fomentar el debat a la universitat i a connectar els  més joves amb les esferes política, econòmica, social i empresarial. Un esmorzar, molt ben parit, al restaurant El Principal, del Grupo Tragaluz, a Barcelona. Els convidats eren Jaume Collboni, portaveu del PSC; Andrea Levy, vicesecretària d’Estudis i Programes del PPC; i el maresmenc Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). I la pregunta sotmesa a discussió, molt adequada: ‘Noves cares, nova política?’.

La qüestió, tan oberta i amb una possibilitat de tants fronts, va donar molt de si. Es va apuntar el cas de Beppe Grillo i el perill pel que fa a l’auge dels populismes. El món local va servir com a exemple de gestió de proximitat. També van sortir, a tomb d’una pregunta, les àgils sessions parlamentàries del Palau de Westminster. I la globalització i la Unió Europea. I es va parlar sobre l’estat de Estat del benestar, valgui la redundància. Sobre com complementar la democràcia representativa, a través d’una democràcia més directa via referèndums. I més temes i noms propis que van anar sortint durant el transcurs de la xerrada. En definitiva, sobre com apropar uns representants que s’han allunyat dels representats, per acció o per omissió. Al final, però, com sempre i malauradament, tot es queda en paraules. De moment, res de fets.

Que cal una nova política, és més que evident. Tant se val si les cares són noves o conegudes. És necessària una nova manera de fer les coses. I cal materialitzar-la, donar-li forma i fugir de l’abstracció. Si em demanen un exemple pràctic, vinculat a l’actualitat, de com hauria de ser per a mi aquesta nova política, ho tindria molt clar: que dimiteixi Alicia Sánchez Camacho. Que persegueixin a qui hagi filtrat els fragments d’àudio si cal, perquè és un atac al dret a la intimitat, però que dimiteixi per res més que dignitat. Que el fet que hagi estat filtrat no invalidi el contingut de la conversació, que ara ja és públic i conegut. És allò tan popular del dit i la lluna, és a dir, que el problema no és tant el dit com allò que assenyala, que és on més ens hem de fixar.  I si em demanessin un segon exemple, que dimitís en el seu moment Josep Antoni Duran i Lleida, després d’abaixar-nos els pantalons amb el cas Pallerols. No hi ha res que sigui més representatiu de la vella política que aferrar-se a la butaca com si no hagués passat res.

Nicolás Tomás Lanchon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per