dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’inspector Macareu

.

.

Una silueta es movia sigil·losament emparada per les ombres de la nit, anava mirant als costats temorós de que el seguissin. Uns metres darrera seu l’inspector Macareu abrigat amb una gavardina vella i gastada li seguia les passes maleint entre dents la seva sort. Li hauria agradat estar a casa seva al costat de la xemeneia amb la seva família en lloc de seguir les passes de presumptes criminals. Feia unes setmanes que apareixien cadàvers en aquell barri. Tots ells tenien com a tret comú el fet que els faltava el dit petit de la mà esquerra. Els seus superiors li havien encarregat de seguir les passes d’aquell individu conegut en els barris baixos com “ el pelos” ja que se l’havia vist rondant per la zona amb actitud sospitosa. L’inspector es va amagar darrera d’unes caixes, tenia la mirada fixa en aquella ombra que s’allunyava per l’estret carreró. “El pelos” es va aturar davant d’una porta vella, que en ser empesa va grinyolar en la quietud de la nit, dins de la qual va desapareix aquell individu . Macareu si va apropar sigil·losament, i ja anava a trucar quan alguna cosa el va detenir. Li va semblar sentir el plor d’un infant, de seguida però sacsejant el cap es va dir a ell mateix que era impossible, segurament havia sigut un gat dels molts que rondaven per aquell barri en busca de rates. Finalment va trucar a la porta i sense esperar resposta la va empenya i va entrar. El que va veure l’inspector Macareu el va deixar estorat.

“El pelos” tenia entre els seus braços un menut de pocs dies al que acariciava amb una tendresa que no encaixava gents amb aquell personatge. Després de la sorpresa inicial per ambdues parts “ el pelos” dirigint-se a aquell intrús que gosava entrar a casa seva li va dir.

.

.

– Altre vegada vostè?

– No em pot deixar tranquil? – Com pot veure ja soc bastant desgraciat i la meva vida es prou merdosa només em falta vostè seguint-me tot el dia. El meu fill te gana i no li puc donar de menjar quan li toca, tot al dia evitant-lo a vostè i als altres que em volen “ pelar” i tot per que vaig tenir la mala fortuna de presenciar l’altre nit, com mataven a aquell desgraciat. Però jo no i tinc res a veure ¡ li juro! Nomes estava en el lloc equivocat.

En Macareu li va costar assimilar el que estava veient i sentint, però, de seguida va agafar les rendes de la situació i li va preguntar a, aquell home, que malgrat, la seva recança inicial, ara li semblava sincer.

– Qui és aquest nen? I on és la seva mare?- va preguntar.

“El Pelos”li va respondre que era fill seu i que la seva dona havia mort durant el part.

– I si no has fet res de què t’amagues?- preguntà l’inspector.

– Tinc por que em segueixin i descobreixin el menut, són uns criminals i tot i que jo no els vaig veure la cara ells es deuen pensar que sí i per això em segueixen.

-Mira- va dir l’inspector – tot això ho has d’explicar a comissaria, pel nen no pateixis, de moment s’han faran càrrec fins que tot aquest embolic es resolgui.

.

.

– Però i si em tanquen a la presó, què serà del meu fill? -Si tot el que expliques és veritat no tens res a témer .“El pelos” amb la cara entre les mans plorava desesperat. Ell sempre havia viscut miserablement fent negocis mes o menys bruts però mai hauria gosat matar ningú. Ara, però, no podia pensar tan sols amb ell i havia el seu fill, l’única cosa neta i important de tota la seva miserable vida i tal vegada estaria més bé ens mans de la policia que amb ell. Almenys de moment fins que es resolgués aquell mal entès. -¡D’acord !- Va dir de sobte,- aniré amb vostè però m’ha de garantir que a comissaria es faran càrrec del nen.- Va passejar la mirada per aquella habitació bruta i miserable i va sortir amb el seu fill al braços acompanyats per l’inspector Macareu, en el rostre del qual es dibuixava un enigmàtic somriure.“El pelos” va passar dos inacabables dies amb llarguíssims interrogatoris al final, però, al tercer dia el deixaven lliure amb la promesa de que en quan trobés un lloc decent per viure li tornarien el nen.

Va esperar que es fes fosc i va caminar fins a casa seva disposat a recollir les poques pertinences que tenia, l’endemà tot seria diferent, i potser amb una mica de sort l’inspector Macareu li hauria trobat una feina decent. Semblava una bona persona i l’havia ajudat amb el seu fill , per cert, havia de parlar-hi doncs necessitava saber on era el nen per veure’l. Demà serà el primer que faig, i va pensar que aquella nit necessitava descansar.

.

.

Aquella matinada, el cos “d’El pelos” apareixia mort a l’estret carreró on vivia. Un ganivet clavat per l’esquena havia acabat amb la seva miserable existència. Tenia la mirada fixa a un punt llunyà i en el seu rostre semblava haver-hi una pregunta. Per què? Mentre els equips policials traslladats al carreró se l’ enduien, cap d’ells es va fixar que li faltava el dit petit de la mà esquerra. Una ombra sinistra mirava l’escena, mentre amb la mà dreta a la butxaca acariciava el dit petit de “ El pelos” que sangonejant encara li donava aquell plaer indescriptible.

Aquella mateixa nit, a casa de l’inspector Macareu, la seva dona feia un descobriment macabra, amagat al fons del congelador va trobar-hi dits humans. Va voler cridar al seu marit però algú li va impedir. Quan la policia va arribar al domicili de l’inspector Macareu varen descobrir amb estupor que al cadàver de la seva dona li faltava el dit petit de la mà esquerra. Els rostres dels agents es varen tombar cap a la habitació contigua, on l’inspector Macareu semblava trasbalsat, mentre amb la mà a la butxaca acariciava la sang encara calenta del dit petit de la seva dona.

Carme Ribas

Fotos: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per