dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’ombra de l’amor

Foto: sxc.hu

Foto: sxc.hu

El Màrius es va despertar i el primer que va percebre va ser l’olor del perfum de la Isabel. Aquella olor que ella va deixar impregnada als llençols i a tota la casa. Va sacsejar el cap: es volia treure aquell record que li feia tant de mal. D’una revolada va apartar els llençols i es dirigí a la cambra de bany disposat a dutxar-se. Els peus van trepitjar aquella catifa rosa amb un cor vermell al mig: un altre record de la Isabel. Enrabiat, la va doblegar i més enfadat encara va baixar a la planta de baix i es dirigí a la cuina  per tirar-la a les escombraries. Es va preparar un cafè, va encendre un cigarret (a ella no li agradava que fumés) i se’l va fumar amb plaer, assaborint aquell instant. Ja més relaxat, tornà al pis de dalt per dutxar-se. Es  posà sota el raig de l’aigua calenta i s’ensabonà una, dues, tres vegades. Inconscientment va allargar la mà i va agafar la tovallola: una altra vegada aquella fragància. No podia continuar així. Quin seria l’altre pas? Canviar de casa? En el fons estava segur que aquella olor només existia al seu subconscient. Havia d’acostumar-se a viure sol i anar-se desfent dels records de mica en mica. Ell era un home independent, un escriptor més o menys conegut per les seves històries d’amor i traïcions. Va moure el cap i un somriure trist li va aparèixer al rostre. Ni a ell mateix se li hagués ocorregut escriure una història com la que li havia tocat viure.

El Màrius no era gaire alt, però tenia un cos fibrat. Li agradava cuidar-se i entre les dones resultava força atractiu. El seu somriure franc mostrant una dentadura ben cuidada i els ulls verds emmarcats en un rostre morè el feien especialment atraient.

Foto: sxc.hu

Foto: sxc.hu

Una vegada dutxat es posà un vell xandall -no pensava sortir de casa- i va pujar a les golfes on tenia el despatx, un espai on hi havia de tot: pals de golf, raquetes de tenis, esquís i fins hi tot una vella olivetti  que havia quedat apartada, davant del flamant ordinador. Tot el que hi havia allà eren records de la seva vida de abans de conèixer la Isabel. De sobte, una rialla nerviosa s’apoderà d’ell, no podia parar mentre les llàgrimes li baixaven pel rostre envermellit per l’esforç. Aquell riure semblava no tenir fi. Es va ficar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb la ema que li havia brodat la Isabel: un altre record. Es va eixugar les llàgrimes, va encendre un altre cigarret i, encara amb el mocador a la mà, va calar-li foc i el va llençar a la paperera. Més tranquil, es va asseure a la taula del despatx i començà a fer allò que més el relaxava: escriure.

L’escriptor presentava la seva darrera novel·la (L’ombra del amor) quan dues noies simpàtiques i rialleres se li acostaren  perquè els signés l’exemplar que acabaven de comprar. Eren l’Eva i la Gemma. El Jaume va quedar colpit davant l’elegància i la simpatia de l’Eva, un cos perfecte i unes cames esveltes i ben proporcionades. Aquest detall es feia evident per la faldilla més curta que mai havia vist . Era morena i tenia els ulls foscos com la nit, i d’aquests ulls va quedar pres. Elles, en adonar-se de la seva torbació, van esclafir a riure, fet que va tornar-lo a la realitat, i amb un disculpeu va signar els dos llibres. Al de la Eva, però, seguit de la convencional dedicatòria, va afegir-hi un número de telèfon i la frase Truca’m si us plau.

Van passar unes quantes setmanes i quan ja havia perdut tota esperança, una tarda el telèfon va sonar: era l’Eva. Després de parlar una estona, va resultar que vivien al mateix barri i van quedar per prendre un refresc en una terrassa que els quedava a prop a tots dos. Va ser un encontre agradable, l’Eva va resultar ser professora en un institut de la ciutat i es va declarar gran seguidora de les seves novel·les. Quan ja anaven a marxar va arribar la Gemma (per cert, ell va dissimular el millor que va saber que no la recordava), van prendre una altra copa, després van marxar cap a casa i van quedar de telefonar-se ben aviat.

Foto: sxc.hu

Foto: sxc.hu

Després d’aquella trobada,  es varen continuar veient, cada vegada amb més assiduïtat. Casi sempre quedaven ells dos però d’una manera o altra apareixia la Gemma. Passejaven pel parc i casualment se la trobaven passejant el gos. No era que fos  estrany, ja que vivien al mateix barri, però les coincidències s’anaven succeint. Un altre dia, a la cua del cinema, també la van trobar i naturalment van asseure’s junts. Més tard, els va acompanyar a sopar, tot i que en principi deia que no, que no volia molestar. Sempre acabaven els tres junts.  La Gemma estava molt present a la vida de l’ Eva, era com la seva ombra. L’Eva no deia dues paraules seguides que no hi sortís la seva amiga. Ell, segons passaven el dies, se sentia més atret per l’Eva, però hi havia alguna cosa que l’inquietava, no era res concret, una percepció, un diguem-ne sisè sentit. Eren coses imperceptibles, com ara aprofitar qualsevol excusa per marxar juntes uns dies perquè necessitaven desconnectar de la feina i si el Jaume deia d’acompanyar-les sempre trobaven la manera de deixar-lo a casa dient que ja ho tenien reservat, que havia sigut un imprevist o simplement que volien estar soles. Tot plegat no feia més que augmentar la seva preocupació.

Foto: sxc.hu

Foto: sxc.hu

La cosa no va canviar gaire quan amb el temps ell i l’Eva van decidir viure junts.  Tot i tenir l’institut a quatre carrers, ella rarament anava a dinar a casa, amb l’excusa que sempre havia dinat amb les companyes. Si una tarda decidien sortir, la Gemma els acompanyava. Si  alguna vegada ell li comentava a l’Eva que en comptes d’una parella semblaven un tercet, ella protestava dient que era la seva millor amiga, que es coneixien des de petites i que eren com germanes, que la Gemma vivia sola i era normal que estiguessin juntes, sempre havia sigut així. Aviat, però, es va anar fent evident que tres són multitud, al Jaume ja no li semblava tan normal l’assiduïtat de la Gemma en aquella casa i van començar les discussions, com aquella vegada que el Jaume va ser fora tres dies per assumptes de feina, tornava il·lusionat a casa perquè havia trobat molt a faltar  l’Eva -era la primera vegada que se separaven- i en arribar, l’Eva no estava sola: la Gemma era allà. Però el pitjor va ser la rebuda freda que li va fer la seva companya,  tot i que l’Eva va intentar dissimular. El Jaume va notar alguna cosa estranya. No era la primera vegada que estant elles soles callaven de sobte en presència d’ell. En aquella ocasió també l’Eva havia demanat a la Gemma que es quedés a sopar, però aquella vegada el Jaume no les va acompanyar: va dir que estava cansat del viatge, va pujar al seu despatx i allà es va quedar tota la nit.  Van anar passant els mesos i la relació es va anar refredant. Aquesta situació repercutia en la feina del Jaume. Estava desmotivat, no tenia ganes d’escriure, era com si la inspiració l’esquivés. Només podia pensar què estava passant amb la seva relació amb l’Eva. Una tarda que (miraculosament) estaven sols a casa va aprofitar per parlar-li. Davant les seves preguntes, l’Eva, amb els ulls fixos al terra, li va dir:

  • Et deixo Jaume, sé que no ho entendràs però he de marxar.
  • Estàs de broma, no? –li contestà ell-. Estic segur que si parlem ho podem solucionar.
  • No, Jaume no hi ha res a solucionar. Jo ja no t’estimo, feia dies que rumiava com dir-t’ho. Però no hi ha cap més manera que aquesta.
  • Això es un malson -repetia ell-. Digue’m almenys què ha passat! En què t’he fallat?
  • No et facis més preguntes -va dir l’Eva tot posant-se dreta-. Si us plau no insisteixis més.
sabates_

Foto: sxc.hu

L’Eva es va dirigir a la porta i una vegada allà es va girar, va dir cuida’t Jaume, i va sortit tancant suaument i deixant aquell perfum que sempre més l’acompanyaria. Ell es va quedar assegut a la butaca sense reaccionar. Es feia mil preguntes i a cap hi trobava  resposta. La resposta li arribà el matí següent en llegir el diari. A la part superior de la primera plana hi havia una petita fotografia de l’Eva i la Gemma, i al peu hi deia: “Es busquen per estafa a l’ IES on treballaven.”

Es va quedar palplantat amb el diari a la mà, les cames li tremolaven. Va obrir el diari amb precipitació, tement què hi trobaria. A l’interior del diari, en un espai petit (com si no tingués gaire importància) explicava que les dues docents es cuidaven d’organitzar el viatge de fi de curs i, presumptament, havien desviat els ingressos de l’institut cap al seu compte corrent. S’estava investigant l’assumpte quan es va descobrir la seva fugida.

Més endavant, el Jaume descobriria que la Gemma i l’Eva eren parella. Segons semblava era vox populi, tots els que les coneixien n’estaven al corrent. Els companys del institut, fins i tot la dependenta del forn ho sabia, el Jaume ho va veure en la seva mirada. Quan els amics es van assabentar de la notícia, el van trucar: tothom ho sabia. Tothom menys ell.

Aquí acabà el Màrius la història. Va rellegir el text una, dues, tres vegades: era ell!  Era la seva història però no s’hi reconeixia. Com havia pogut estar tan cec? Ara tot li encaixava. Va somriure tristament, va tancar l’ordinador i va sortir al carrer. Feia un dia preciós i va pensar que, després de la foscor, sempre surt el sol.

Per Carme Ribas

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per