dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’oncle Ton i la capsa de trons

.

.

En la confiteria de l’Oncle Ton havia una capsa diferent a totes, “la capsa dels trons” deia ell. Quan els marrecs del veïnat hi entràvem per comprar les provisions setmanals de llaminadures, quedàvem embadalits observant-la. No podíem sortir de l’establiment sense dedicar-li una darrere ullada.  Descansava lluny dels nostres dits, a la part alta de la prestatgeria dels confits, caramels i torrons. Teníem prohibit tocar-la i per descomptat obrir-la. Sempre al mateix lloc, unes vegades més endavant o més enrere, no canviava de lleixa. Metàl·lica, vestida de verds, vermells, grocs… de línia rectangular i mides petites, els nens del barri l’ havíem batejat amb el nom de “la capsa misteriosa”. No sabíem que hi guardava dins, si xocolata de la bona,  carquinyolis dels millors, galetetes selectes, o fins i tot, algun secret terrible res a veure amb els pastissets o massapans.  La nostra imaginació no mancava de límits.

.

.

L’afabilitat  de l’ Oncle Ton conjuntava amb la dolçor de la botiga. Mostrava galtes rodanxones, nas prominent, ulls clars i melosos i una cabellera farcida de remolins, que li tapava les orelles gruixudes. Trastejava un cos enorme que  sovint suava vainilla i canella. Els seus dolços gaudien  de molta fama, tanmateix, la botiga formava part de les últimes del barri. Les grans superfícies s’empassaven els comerços petits i familiars, com la canalla ens cruspíem els caramels. No se li coneixia mes parents que dos gats perses als quals cuidava amb devoció. Un home curiós que ningú recordava quan s’ havia establert. És com si encara el veiés. Amb el posat rialler i els remolins de punta, guaitant la plaça des de l’ampit de la porta. Els marrecs el fèiem enfadar sovint, però. Quan ens ajuntàvem per jugar a pilota els dissabtes per la tarda, entràvem plegats a la confiteria. Corríem tocant-ho tot, i amb gran cridòria demanàvem “la capsa misteriosa”:   -Volem caramels d’aquesta capsa! volem caramels d’aquesta capsa!  Insistíem  – No! No! Responia sorrut l’ Oncle Ton, aquí no hi ha caramels, aquesta és “la capsa dels trons”. Tot seguit ens amenaçava empaitant-nos amb l’ escombra de vímet. I és que ens encantava fer-lo enrabiar! S’ inflava. Se li encenien les galtes. Nosaltres, amb aquella inconsciència infantil, rèiem pels descosits. Desprès l’espiàvem des de fora observant com es repenjava al taulell i respirava.

.

.

L’home, d’edat indeterminada, envellia integrat a l’edifici. A mida que  minvava, la quitxalla creixia. Cada cop li compràvem menys llaminadures. Poc a poc  havíem deixat de col·leccionar cromos. Les preferències canviaven. Al cap dels anys, passejant un dia pel barri que m’havia vist créixer, el record de la botiga de l’Oncle Ton em dirigí les passes cap a ella. Per sorpresa meva, l’edifici encara es mantenia dempeus. Oferia un aspecte ruïnós. No obstant, plantava cara enmig de dos blocs de pisos, orgullós i satisfet del que havia estat en el passat. Potser el record d’olor a vainilla i de sucre caramel·litzat em despertava els sentits. No ho se. Però la porta metàl·lica restava esbotzada i em convidava a passar. L’ abandó de l’ edifici resultava evident. El cas és que vaig notar una pulsió intensa i decidí escolar-m’hi. “La capsa dels trons” reposava on sempre. Els batecs del cor em ressonaven en els oïdes.  No m’ ho podia creure, “la capsa misteriosa” m’esperava on sempre! Pobre Oncle Ton! Per fi descobriria aquell misteri? No. No hi havia res dins. Res tret d’un bocí de fotografia esgrogueïda en la que en prou feines es distingia la imatge d’una dona. Al dors, escrit a tinta, encara es podia llegir “Para mi querido. “ I vaig pensar : renoi amb l’ Oncle Ton i la capsa dels trons!

Jordina Farré Balasch

Fotos: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per