dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’ou

Memòries de la guerra (III)

.

.

El sol desapareixia rere els Pirineus i l’estómac rondinava a causa de les hores de dejuni. Em notava defallir. Trobar aliment, fos com fos, es convertia en l’objectiu prioritari. Per desgràcia no duia cap navalla ni cap estri que servis per caçar, un petit detall que m’ havia passat desapercebut. Només disposava de les mans, i aquestes tremolaven com les fulles dels arbres. El vent bufava fred, molt fred, i amb força. Em portava la por i les lamentacions dels desvalguts que havien quedat malvivint a la platja d’ Argelès. No podia fer res per a ells. Hores abans jo també hi era, allà. En tres setmanes d’estar-hi tancat, ja en tenia prou. Havia de fugir, i ho vaig fer.

.

.

Desprès de sospesar les dues opcions, per un costat el mar, per l’ altre una fil ferrada plena de punxes rovellades, m’adonà que no tenia gaire on escollir. Si m’escapava per terra m’ exposava a sortir esgarrinxat, i tenint en compte que les meves forces flaquejaven, segur que els soldats m’haurien agafat de seguida. Vaig descartar aquesta opció, me’n aniria per l’aigua. A partir de llavors observava el mar en tot moment. Els matins l’ onatge tornava els cossos d’ aquells que, com jo, volien fugir nedant mentre els que érem a la sorra, ens miràvem els uns als altres en silenci. Aleshores em preguntava què podia perdre que no hagués perdut ja. Sabia que trigaria molt a arribar a l’ altra banda. Potser moriria ofegat, igual que ells, però ho intentaria. Fins que una nit, vaig sentir l’ impuls i m’hi vaig llençar de cap. La voluntat de sortir d’ aquell camp de concentració, m’ encoratjà el suficient per arribar a l’ altra costat de la fil ferrada, fora del recinte. Com ho vaig aconseguir? No ho se. Cada cop que hi penso em sembla un somni. Exhaust però viu, vaig dormir molt de temps a la intempèrie. Al despertar, la meva roba era eixuta.

.

.

El sol ja desapareixia rere els Pirineus i l’ estómac rondinava a causa de les hores de dejuni. Vaig recordar com havia fugit i que no era tant lluny de casa. Tremolant de fred i encara una mica confús, aconseguí emprendre la marxa. Muntanya amunt avançava guiat per la claror d’una nit estelada. Els arbres, de tant en tant, agitaven les branques i em semblava escoltar el brogit de la desesperació que havia deixat enrere. Pas a pas i poc a poc, tombava turons. L’accés resultava complicat. El bosc espès no acabava mai. Pujava sense distingir el cim. En realitat no sabia on era, però continuava endavant, arrossegant els peus, encadenat a la vida. Les parpelles se’m tancaven i vaig descansar seient damunt d’ una roca. En obrir-les de nou, no donava crèdit als meus ulls. Una casa de pagès apareixia molt a prop. L’escassa llum de la nit em permetia distingir vàries dependències. En un costat hi havia el que semblava un galliner i un cobert petit. No es sentia cap soroll ni es percebia cap moviment. Segur que els propietaris dormen, vaig pensar. Puc demanar-los queviures, vaig pensar altre cop. Però la por i el fred em tenien acovardit. Estava convençut que s’ espantarien al veure’m, potser no m’ entendrien. Quin dubte tant gran! Què havia de fer? Em trobava afamat i sabia que no estava massa lluny d’ assolir el meu propòsit, que no era un altre que el de tornar a casa. La Lluna encara regnava en aquella nit freda i estelada. Desitjava acostar-m’hi per inspeccionar el galliner. Cap gos bordava. M’esmunyí dins, amb les gallines, i m’ acomodà en un racó, damunt d’ un feix de palla, dormint les poques hores que quedaven de foscor. Quan vaig marxar la’n demà a l’ alba, em vaig endur un ou. L’ ou que m’ ajudaria a arribar a casa i que, estic ben segur, em salvà la vida.

Jordina Farré Balasch

Fotos: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per