dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Memòries de la guerra (I)

Introducció

Els meus pares no acostumaven a explicar com van viure la guerra. Suposo que el fet de recordar, els deuria produir dolor. De tant en tant, quan el subconscient els hi demanava, deixaven anar petites històries que jo escoltava amb el cor encongit. Amb els anys i convençuda de la importància de mantenir la memòria històrica, intento reconstruir un fil narratiu on poder plasmar les vivències de la guerra dels meus progenitors i a la vegada d’algun altre familiar. Són tres moments concrets i molt personals però per això no deixen de ser importants. Aquestes tres històries, estan basades en fets reals.

.

.

I ara què farem, papa?

Com enyoro aquelles tardes d’ hivern en les que, arraulits a la vora del foc,els pares, els meus germans i jo ens entreteníem escoltant els contes de l’àvia. Bocabadats i embadalits ens deixàvem portar per la fantasia. Desprès, quan la nit cobria la llar, quèiem un rere l’altre, en el son innocent i dolç dels infants. La mare entonava cançons de bressol mentre ens acotxava. Érem petits, alguns de nosaltres, molt petits. Sempre m’ha quedat el regust d’ aquelles vesprades: l’ olor de llenya cremada, la tènue claror de les brases, les ombres de les flames ballant en les parets… i desprès, silenci. Una quietud interrompuda pel tic tac del rellotge gran de la sala, o el brogit d’ algun mosquit desorientat. Vivíem a prop del camp, en un món que canviava de pressa i del que, ni els pares ni nosaltres, en sospitàvem les conseqüències. En les llargues i fredes tardes d’ hivern, no tant sols bullia l’olla, els sentiments i les emocions també suraven en efervescència, i això ens reconfortava. Compartíem amb la família les vivències bones i les no tant bones. Ens escoltàvem, rèiem les gràcies i les anècdotes. Apreníem dels nostres errors i dels errors dels altres. Parlàvem, compartíem i érem feliços.

Ha plogut molt des d’aleshores. Els meus records s’atropellen i ensopeguen entre si com si volguessin fugir del cap. I és que n’hi han que volen perdre’s en l’ oblit. Comença a refrescar. Aviat hauré d’encendre la calefacció. Ja no resisteixo les inclemències del temps. Avui en dia escalfar-se resulta molt fàcil, no com en aquella època, que per mantenir un bon foc encès en la llar s’havia de tenir traça.

.

.

Recordo una nit, mentre les darreres espurnes de la xemeneia lluitaven per subsistir, i els germans abraçats als somnis, dormíem tranquils, un tro estrepitós ens va despertar. Les parets de la casa trontollaren i es trencaren els vidres de les finestres. Els pares van embolicar els fills mes petits en flassades i, al pas, ens llevaven als altres. Sense més roba que la posada, ens dirigirem al carrer, cames ajudeu-me, i ens allunyarem de la casa. No miràvem enrere, fugíem esperitats. Volàvem carrer avall fins a la llera del riu, els peus (alguns descalços) ens tocaven al cul. Trons, xiulets, metralles… crits, plors, confusió… persones desorientades aquí i allà, cercant sopluig lluny del bombardeig. Ens refugiarem sota del pont, que de seguida s’ ompli de veïns i coneguts. És la guerra, fillets! és la guerra! Ens deien. Jo tenia gairebé deu anys. Atemorida, escoltava molt a prop meu el xiulet de les bales perdudes. Ningú deia res. Esperàvem. Mentre la mare alletava al germà mes petit, jo vigilava el que li seguia, els altres s’ arrapaven al pare. No sé les hores que hi vam ser, allà amagats. La nit semblava no acabar mai. Aquell bombardeig ens va agafar a tots per sorpresa. Recordo que l’ horitzó lluïa a intervals, i els trons i els esclats ressonaven per tot arreu. L’ alba portà el silenci i una pluja de cendra espessa i calenta, costava respirar. Cansats i abatuts, els refugiats tornaven a casa, nosaltres entre ells. Ens envoltaven muntanyes de runes. I la nostra, també ens esperava. Una muntanya de runa fumejant, com les veïnes. La casa s’havia reduït en cendres, igual que les de la llar de foc. Vaig mirar la mare. Vaig mirar el pare. Vaig pensar amb l’àvia. Ningú plorava. Les llàgrimes anaven per dins. Llavors els germans vam preguntar a la vegada: i ara què farem, papa?

Jordina Farré Balasch

Fotos: sxc.hu | Viquipèdia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per