dimarts, 17 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Memòries de la guerra (II)

Aquella llarga caminada

Em pregunto els cops que hauré viatjat a Calella els darrers anys. Des que hi viu la meva filla, hi vaig cada dos per tres. Quan passo entre les poblacions de Caldetes i Areny de Mar, no puc deixar de recordar el pitjor estiu de la meva vida. Tenia gairebé quinze anys. Comparteixo el record d’una generació perduda i atrapada en mig d’ una guerra, en la que els nens i les nenes vàrem créixer envoltats pel desori i la por. Aquells anys de misèria ens van deixar cicatrius fondes, algunes físiques, altres psicològiques que de tant en tant supuren.

.

.

És diumenge. Vaig de visita a casa de la meva filla. Agafo la carretera de sempre, la que fa més de setanta anys vaig enfilar amb el meu pare, segueixo endavant. Avui faig el camí sobre rodes, però aquell cop anàvem a peu. Vam recórrer la distància des de Barcelona fins a Argelès-sur-Mer en uns quants dies. Camina fill, em deia l’ home, no miris els vorals de la carretera! Jo no li feia cas. Quan el veia amb els llavis ferrats i la mirada fixa, aprofitava per observar l’ entorn. Poc a poc, girava el cap i contava les persones que venien al darrere, desprès, amb la vista escorcollava els barrancs, distingint en més d’ una ocasió algun cos mig amagat entre els arbustos. Érem molts els que ens dirigíem a França, famílies senceres, i no tothom resistia el trajecte. Desitjàvem arribar aviat per a descansar i començar una nova vida. El pare i jo havíem deixat la mare i els germans petits a Barcelona, a resguard. Ens havíem afegit a la gran multitud d’ exiliats. Sembla que encara senti la seva veu. Una mica més, fill, una mica més! A la propera població descansarem una estona! Repetia amb veu ronca i llavis secs. El darrer kilòmetre l’ havia caminat d’ esma, sense adonar-me que duia una sabata trencada. A cada pas, la sola es desprenia de la resta i els dits em quedaven al descobert. Em vaig posar a riure, amb un riure nerviós i convulsiu, i llavors, es va escoltar un soroll provenia de lluny, i que cada cop es tornava més eixordador. Ens trobàvem entre Caldetes i Arenys de Mar. Dos caces volaven molt a prop nostre. La gruixuda columna de gent es va desfer en qüestió de segons. Uns saltaven embogits pels penya segats, d’altres s’amagaven entre els arbustos. El pare m’ enclastà contra una petita cavitat del marge de la carretera, protegint-me amb el seu cos. El so de la metralladora s’ eternitzà. Quan ens vam refer, els plors i els gemecs s’ escampaven per l’ aire barrejant-se amb l’ olor de mort. Poc a poc vam reprendre la marxa, deixant enrere els que no s’ aixecarien mai més. Amb els ulls clavats en els de davant, continuàvem callats, atents a qualsevol senyal d’ alarma,dia i nit, fins al destí que ens esperava.

.

.

Jo ja no era un nen, però tampoc adult. La cursa cap a la llibertat em forjava la memòria. Vaig caminar al costat del pare sense parar, amb la mateixa esperança que ell, que tots els que ens trobàvem en la carretera, dignes, amb el cap ben alt. A cada pas, la meva retina s’impregnava d’escenes dures i cruels. A cada pas que avançava, una part de mi es quedava en aquell indret. Els meus ulls han guardat tota la vida imatges terribles, al igual que el dolor de les famílies senceres metrallades al voral de la carretera. I és que desprès de tants aniversaris, encara em sembla que tot allò va succeir ahir. Em pregunto els cops que hauré viatjat a Calella des que vaig tornar.

Farà setanta anys més o menys quan, amb el pare, vam formar part d’aquella llarga caminada…

Jordina Farré Balasch

Fotos: sxc..hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per