diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Per la porta de sortida: De Vic a Manlleu

Foto: Laura Biosca

En Manel m’ ha dit que marxem de Vic. Ja tinc 3 criatures, m’he passat molt de temps embarassada i donant el pit.

N’ està fart de la família, ell vol ser pagès i creu que com jo hi vaig néixer, estaré ben contenta en allà amb tota la mainada i conills, oques, pollastres. Li he dit ben clar que no vull cavalls, pot ser un ase, però cap cavall.

El Mas està a Manlleu, ben aprop de on vaig néixer i viure 8 anys de la meva vida. Quan hem arribat, la flaire de les ginestes m’ han fet posar molt i molt trista, però quan he vist l’ alegria dels meus fills, corrents a buscar conillets, he respirat com alleugerada, de fet torno a casa, a la meva llar. Nilleta, diu el vent i jo em sento aprop de la terra.

M’ he avesat molt ràpid a la feina de la granja i el meu hort aviat serà reconegut a la comarca, hi poso hores. Crec que en lloc de pigues, la meva cara es una sola piga gran i bruna. El sol mentre feinejo em toca de debò.

Ja no tinc la menstruació, quina alegria, 3 fills ja son suficients per un mare. Dos nois i una noia, la Teresa.

Avui he tingut un mal dia, he caigut en rodó mentre collia les mongetes tendres, crec que he estat al terra sense sentit molta estona. M’ ha recollit en Manel amb una cara d’esvarat que feia pena i tot. Ara faig venir al metge i que et revisi bé , que fa dies que fas “carona”. El Doctor Robert de Barcelona, fa anys que s’ha instal·lat a Vic , s’ el veu content, es un bon metge de família, a vegades ens fa de veterinari i tot.

La sorpresa ha estat enorme, tinc un disgust gros , molt gros i sento la contradicció de l’ acceptació i el rebuig, estic embarassada de nou, no era la menopausa, era un fill.

La petita ha arribat fent poc soroll, s´ha anat fent gran sent la nineta dels ulls de tota la família. De fet no es com els demès, te un aire de burgesa, es rossa quan va amb les nenes morenes i es morena quan va amb les nenes rosses. De cabell castany clar i ulls de color mel, es blanca com un glop de llet i fina.

No hi ha res que li agradi mes fer que llegir, quan la necessito mai hi es. Serafina on ets?

I ella està enfilada dalt d’un arbre amb un nou llibre que mai se d’ on ha sortit, llegeix i llegeix i després m’explica el que ha entès.

No parla ni amb el deix dels de Manlleu. Va a l’ escola cada dia i torna pletòrica i amb ganes de saber més.

La Serafina ens ha donat vida molta vida i feina molta feina, no hi ha manera de que col.labori amb els treballs del camp i la granja.

Diu que es mor de vergonya quan els diumenges agafem els pitjor pollastres per vendre, per que pugen els de Barcelona. I no ha entès mai com els Barcelonins s’ emporten els pollastres escarransits dient: o que macos, que macos. Ha ha ha ha.

Avui se ben cert que mai més la Serafina ens ajudarà amb les tasques de casa. Desprès d’ ensenyar-li a matar els conills i els pollastres, el seu germà Ramon s’ ha encaparrat en fer-li matar la seva primera oca. I quina ha sigut la sorpresa de tota la família i el malson de la noia per molts dies, que quan el cap de l’ oca ha rodat per terra amb un bon cop de ganivet, l’ oca ja sense el cap, a sangs calentes, s’ ha passat uns segons perseguint la Serafina per la cuina, fins que han caigut al terra: l’oca i la Serafina també, de l’ impressió. Mai més, mai més i així va ser.

Text: Marta Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per