dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Per la porta de sortida: Ja soc mare

Foto: M.T.

El meu fill naixerà el mes de juny del 1934 a Barcelona.

La comunicació amb els meus pares és pobra. Com m’agradaria tenir la mare a prop! La llevadora em dóna molta pau i confiança, de fet té una retirada a ma mare, potser la veu, quan diu: “Sari, hauràs de ser forta, aquesta criatura és molt gran. Serà un part complicat, però pensa que fa molts anys que m’hi dedico, m’ha passat de tot i me’n surto ràpidament. No pateixis pas, estàs en bones mans”. No hi ha res com una dona segura del que fa.

En Joan segueix molt enfeinat i amb nous projectes, vol muntar un restaurant a la Plaça de Sant Jaume, per soci tindrà el germà d’en Tísner. L’Hostal del Gall, sona bé, hi estem molt engrescats, malgrat que tinc la panxa més grossa de Barcelona i gairebé ja no puc respirar. Quins ardors! Avui la llevadora m’ha dit que mastegui avellanes molt a poc a poc abans dels àpats i cada vegada que tingui ardor d’estómac. En Joan ha picat en el morter un munt d’avellanes, sols falta que me les peixi… és un home enamorat, el meu marit. Com em mira, i que ben plantat que és, el meu Joan!, quins ullets grisos i quin somriure, sap tractar tothom amb bondat i calidesa, m’estic enamorant d’ell a poc a poc. No vaig casar-m’hi pas enamorada, a mi les emocions em costen molt. Ara el miro i veig l’home de la meva vida. Un gran amor, com el dels meus pares.

Com s’estimen els meus pares!, aquest fet traspua per tota la casa. M’han arribat notícies de Manlleu, la meva mare no està bona i jo no puc pas anar a cuidar-la.

Avui he sentit el meu ventre estrany, crec que acabo de perdre el tap mucós. En Joan ha anat a buscar la llevadora. La Dolors ha vingut tan de pressa que sembla que sigui veïna nostra i no que vingui de la Barceloneta. M’ha fet un franc somriure i m’ha dit vinga Sari, que ja ve el nen! El nen, sempre he pensat que tindré un nen, l’hereu dels Font i Parés. Quina sorpresa més gran, quan ha tret el cap la Núria.

Núria com la Mare de Déu i com l’Estatut, ha dit el meu marit. M’ha fet un llarg petó i m’ha dit vaig a telegrafiar a Manlleu i a Vic per dir que hem tingut una pubilla.

Quina sorpresa, quan ha tornat en Joan, una hora més tard, quan la Dolors li ha dit felicitats, Joan, has tingut un nen! Si acabo de dir a tota la família que he tingut una pubilla, la Núria, què vols dir amb això? Doncs que darrera la Núria, als 5 minuts, ha sortit l’Albert, són bessons, n’hi ha dos. En Joan s’ha tornat blanc, de moment, dues criatures!

Mare de Déu santíssima, ja deia jo que la meva panxa no era normal i que era la més grossa que havia vist mai. Ara sí que sé el que és tenir feina!

Avui és el dia més trist de la meva vida. He tingut notícies de Manlleu, la mare és morta. Ha mort tranquil·lament al seu llit, sols de cansament, d’esgotament d’estimar, de treballar, de tirar endavant la seva vida i la seva família. Del dolor de la pèrdua dels fills. Ha mort acompanyada del pare en tot moment. M’han dit, que en el darrer moment ha fet un somriure i ha dit: que bé que estic ara, Manel. I ha marxat de la mateixa manera que ha viscut, sense donar feina, sense fer soroll.

Els nens ploren matí i nit, i jo gairebé no tinc esma per plorar la mort de la meva mare. La vida continua, sí, en Joan és un gran recolzament, encara que amb les criatures no se’n surt gens bé.

MANLLEU – LA MORT DE LA NILLETA

Ha passat tot el poble per casa a dir l’últim adéu a la Nilleta, quina dona més estimada a la comarca! Ve gent de tot arreu i dóna les gràcies per coses que ni nosaltres sabíem que feia. En Manel no s’ha mogut ni un moment del seu costat, quan a l’últim alè li ha dit aquelles paraules tan boniques que a ella li agradaven tant:

– Nilleta, tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan, i és quan ella ha fet un somriure fi i ha dit: que bé que estic, Manel. Les seves últimes paraules.

En Manel li ha tancat els ulls i li ha agafat la mà, i ha seguit parlant-li a cau d’orella, ara són ja paraules que no arribo a entendre. Són paraules d’amants.

Ha plogut com mai a la comarca. Ha sigut un enterrament lent, tota una renglera de paraigües negres han acompanyat la Nilleta i la família a l’església i al cementiri. Després, cap al vespre, al tornar a casa, en Manel ha dit que estava cansat i que se n’anava al llit.

Nilleta, vull venir amb tu, no em deixis, no puc viure sense la teva escalfor, m’és insuportable el dolor.

En Manel va morir aquella nit. Sens dubte, ella se l’emportà.

Ningú li va voler dir a la Sari que havien mort els seus pares amb poques hores de diferència. Ella encara plorava la mort de la mare. Però quines coses del destí, que quan va sortir a comprar mesos després, va trobar-se la Carmeta de Can Sotrac, i ella, tota educada, li diu: Quina llàstima, Fina, morir-se els teus pares junts, com qui diu.

Aquell dia, a la Sari se li retirà la llet del pit i no va poder donar de mamar als seus bessons.

Marta Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per