dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Silencis (A la mare, afectada d’alzheimer)

.

.

Em mostrares el món i m’ensenyares a mirar-lo. Juntes observàvem les nits estrellades, i els matins freds d’hivern, escalfaves els meus incipients passos amb el teu alè. Recordo la mà ferma a l’hora de corregir-me, i els dolços petons, quan calia. De mare només n’hi ha una, això diuen. La que et dóna la vida, la que et vigila, et cuida i t’ acompanya dia a dia. Ara no sents el que et dic. M’escoltes amb la mirada perduda, com si per a tu jo fos una estranya. Estem tant a prop i tant lluny, a la vegada! Però la teva mà segueix ferma, m’agafes fort, t’agafo fort, com de petita, quan per anar a escola travessàvem els carrers de la gran ciutat. Ho veus? Només ha passat una vida!  I cantem les cançons de la infància, les meves, les teves, i somrius estirant els llavis, els ulls et brillen, tota tu t’ il·lumines. Llavors  et perds en el teu univers, retrocedeixes en el temps.

.

.

T’envolten els pares, els germans, aquell poble on vares créixer, el teu primer desengany… i revius altra vegada, tant sols per uns segons, l’abraçada de l’ amor, la joia de donar vida,  el dolor d’un comiat, i altres caramels amargs. I tots aquests anys es tornen instant, i cada instant reviu en una mirada, en un somriure, una carícia… Segueixes amb les mans fermes retenint el passat, un passat que és futur a la vegada. I penso amb el que ja no em pots dir però d’alguna manera m’expliques, perquè la meva essència forma part de tu. En les hores baixes acluco els ulls. Puc sentir com m’abraces. Amb veu dolça i tendre cantes cançons de bressol. M’acarones delicadament, i amb  mans suaus m’acotxes al llitet de baranes. Ets al meu costat, dempeus, contemplant-me. La claror es comença a apagar, però encara il·lumina la teva silueta a través dels vidres de la finestra, em sento acompanyada.

.

.

Em mostrares el món i m’ ensenyares a mirar-lo. El món que et va tocar viure, un món ple de joia i també de llàgrimes, de llibertat i de repressió, un món que prometia progrés i que es va aturar… I la teva lluita es transformà en la meva, en silenci, cridant sense veu, caminant sense camí, però amb mà ferma. Em mires i no em veus. Et miro i no et reconec. Els esforços s’ han convertit en arrugues que dibuixen un rostre afable. Ara m’agafes la mà enmig d’un món silent, envoltada de paraules sordes, de mirades incompreses, i la prems ben fort, segura, retenint l’instant, la vida fugissera que s’ha endut les paraules. I ens queda la mudesa d’una història sencera, plena d’amor i de guerra,  d’amistat i de comiats, farcida de paraules sense dir, de frases fetes, de contes plens de riures, de llàgrimes, de silencis…

Jordina Farré

Fotos: sxc.hu

1 comentari per a “Silencis (A la mare, afectada d’alzheimer)”

  1. Carme ha dit:

    molt emocionant Jordina enhorabona

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per