dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Un referent de la dona treballadora

Foto (1)

Foto (1)

Trini Villegas: Un referent de la dona treballadora a Calella

Qui no recorda a la senyora Trini Villegas García al capdavant del bar Àncora, servint uns magnífics entrepans, sempre atenta a les necessitats dels clients?. Era una dona calellenca molt treballadora, simpàtica i que coneixia tothom, sempre sabia portar una conversa amb paraules d’optimisme, una dona que, amb la seva cunyada i el seu marit, va saber gestionar molt bé un bar de referència per a tot el carrer de l’Església i fidelitzar una bona clientela, que també donava propines, en aquell moment sentíem el dringar de la campana que hi havia sota un imponent cap de brau dissecat. Els joves clients ens consideràvem també part de la seva família, sabíem que en un temps rècord podíem posar-nos al dia de les novetats i passar una bona estona. El bar sempre era ple de clients, principalment dependents del comerç i de les entitats bancàries de la zona. Els bons cafès, els aperitius, els vermuts i els entrepans cruixents de tota mena, especialment els d’una bona truita feta al moment per la Trini, eren tot un clàssic, juntament amb els gelats a l’estiu, que també servia al públic que sortia del cinema Àncora. Recordo perfectament que vaig seguir en directe la rendició dels colpistes del 23-F per la televisió del bar de la Trini i detalls de les entrades i sortides del senyor Antonio Raja que explicava què havia pescat a la darrera sortida amb la seva barca o les eternes discussions sobre el darrer partit de futbol.

Doncs bé, amb totes aquestes referències he volgut parlar amb la senyora Trini, conversant sobre les vivències de la infància, la joventut i, naturalment, de l’etapa regentant el bar Àncora.

 *  *  *  *

Foto (2)

Foto (2)

La Trini formà part d’una gran família, arribarien a ser sis germans. El seu pare, José Villegas, es casà amb Trinidad García i, amb els anys, formarien una família molt nombrosa, pertanyia a la Guàrdia Civil i això explica que el seguissin a les seves destinacions.

La Trini va néixer, el 10 d’agost de 1928 a Laujar de Andarax (Almeria), passant-hi dos o tres anys; després la família marxà cap a Masquefa (Barcelona), on també hi va romandre un o dos anys més i, finalment, van venir a Calella.

La caserna de la Guàrdia Civil de Calella era un edifici molt vell; tenia una entrada fonda amb un despatx a mà dreta i una garita de guàrdia on hi havia el número que  estava de portes tot quedant de vigilància durant tota la nit. A la planta baixa hi vivien dues famílies, la del corneta i la del cuidador dels cavalls. Al primer pis hi havia tres famílies. A dalt de tot s’omplien sis vivendes molt petites pels agents solters. El comandament anava a cura d’un tinent, també hi havia un sergent. Vivien molt bé perquè entre ells mantenien una molt bona relació, eren com una gran família, jugaven junts, hi havia tres o quatre nois. El vespre anaven a casa de la Trini, perquè la seva mare els feia bunyols i altres menges, després jugaven al parxís i s’ho passaven més que bé, forjant una relació ferma i entranyable. En esclatar la guerra el 1936 tot es capgirà. Els milicians colpejaren fortament les portes de la caserna, baixaren totes les dones, nens i els guàrdies que no estaven de guàrdia, els ordenaren que les dones i els nens es posessin apilonats a un recó. Després es reuniren fora de la caserna a Can Sebastià, a qui deien el capatàs; totes les dones estaven ben espantades, els ordenaren que s’espavilessin mentre carregaven tots els guàrdies a un camió per tal de conduir-los a Barcelona. Aquests pogueren acomiadar-se de la família tot fent-los abraçades i petons. L’Esgleas, cap del Comitè i d’altres registraren totes les vivendes, amb un ganivet esventraven tots els matalassos a la recerca d’armes que no trobaren. Els Villegas-García van tenir la sort que eren molt estimats, els van ajudar en Conrado que tenia una botiga, la Pepeta els dugué cafè amb llet i una mica de menjar per fer-los passar l’ensurt. Els qui pogueren anaren amb famílies d’acollida, la resta hagué de passar la nit allà mateix. Els Masvidal del carrer Amadeu i la seva dona la Rosario (la paisana), regentava una botiga de queviures i era del mateix poble que la mare dels Villegas, així que van ser ben acollits i els donaren roba per escalfar-los, però van estar-hi pocs dies.

Foto (3)

Foto (3)

Mentrestant, la caserna va ser habilitada com a caserna de milicians i soldats, van procedir a arranjar-ne una part perquè era un edifici molt vell. Acte seguit convidaven a les famílies que volguessin per tornar a la caserna, van fer-ho dues famílies d’antics guàrdies civils, una de les quals era la d’en Villegas.

El guàrdia José Villegas va ser empresonat a La Model, posteriorment s’escaparen, ell i un altre de cognom Alonso, s’amagaren a una porteria amb doble sostre i allà hi estigueren algunes setmanes fins que, avisats que tindrien un registre marxaren, essent detinguts portant-los novament a La Model, fins a participar en una altra fuga i amagar-se. Pogué visitar a la família mercès el concurs de l’amo de la casa que era transportista i, a diari, passava per Calella. Tornant a Barcelona, van veure que l’indret on s’amagaven havia estat registrat, s’escaparen i marxaren a peu cap a la frontera on es van poder amagar fins l’acabament de la guerra.

Foto (4)

Foto (4)

El problema més extrem va ser el de la gana. La senyora Juana, mare d’un guàrdia civil, era cuinera dels menjadors infantils i animava als Villegas a que hi anessin, els posava a un cantó i així els podia ben omplir el plat. Un germà d’aquella dona els passava pa de vaixell. La Trini plorava perquè tenia gana i no sempre es podia menjar.

Patiren la repressió i el pacte de la fam. Un dia la seva germana era a plaça fent cua per comprar i va venir un empleat municipal que digué: “¡¡A aquesta no li vengueu res que és un cony de feixista!!”. Tornà a casa plorant.

Per sort la família continuava rebent el suport de moltes persones, entre d’altres la d’una pagesa de Santa Susanna anomenada la Pasquala, que sempre els duia vianda per menjar.

A la caserna hi posaren soldats, després van arribar els refugiats, sobretot asturians i bascos.

Foto (5)

Foto (5)

La Trini anava a les Escoles Nacionals, primer va ser alumna de donya Pepita, després es posaren barrejats noies i nois a la mateixa aula, anà a l’aula del senyor Mongé que sempre lluïa un llacet enlloc de corbata, també conegué al senyor Vila i al senyor Prat.

El 1939 els guàrdies civils tornaren a ocupar la caserna, restablint-se poc a poc la normalitat, els Villegas es retrobaren amb el seu pare que tornà a Calella.

La Trini ja no anirà més al col·legi, no tenien diners i hagué de cuidar a la seva mare que estava embarassada,.

Foto (6)

Foto (6)

Novament, gràcies a la senyora Rosario i al senyor Masvidal, van poder llogar, durant un any, un baix a l’anglesa al carrer Amadeu, va ser el temps que trigaren a tornar a arranjar la caserna. El doctor Vivas encarregà a la Trini, que tenia dotze anys, que cuidés en Cristóbal, el seu germà petit, perquè la seva mare havia quedat molt feble i no ho podia fer, donat que dos dels seus fills van agafar el tifus. Ella era com una mare pel petit Cristóbal, fent-li el menjar, canviant-lo, portant-lo a passeig, com si fos un fill seu.

A l’edat de quinze anys, la Trini formà part de la Sección Femenina de FET y de las JONS.

Era tant forta la necessitat econòmica i alimentària de la família que el diumenge al matí la Trini anava a fer l’estraperlo, a l’entorn de les quatre de la tarda arribaven a Calella i tenien temps lliure per anar al ball de l’Espanya. Sortia amb la Rosario, aquesta li digué que no passaria fam però que, veiés el que veiés, sempre tingués la boca ben callada.

Anaven a Riudellots i portava dues bosses plenes de blat, pesant un total de vint quilos. En venien al mateix tren i el maquinista ja estava d’acord amb la Rosario i una altra dona, que vivia al carrer Valeri de Saleta i protegia la mercaderia prop de la màquina, on els pagava el preu estipulat.

En pujar el tren, a vegades trobaven una parella de la Guàrdia Civil, que agafaven la Trini per les trenes i requisaven el blat que duia a sobre. En una ocasió, enxampada per la parella, va buidar les dues bosses de deu quilos enmig del vagó del tren; un guàrdia volia pegar-la, però l’altre, adonant-se’n de la curta edat de la Trini, li aturà la mà. Quan s’acabà l’estraperlo, anà a recollir maduixes.

Les fàbriques no tenien corrent elèctrica, així que moltes anaven amb gasogen. La Trini treballava a Can Sura (Successors de Zenon Nicolau) feia el torn que començava a les sis del matí fent anar una ramallosa, després una grega. A l’immediata postguerra  mitja fàbrica anava amb gasogen i mitja més amb corrent elèctrica; els tres dies que no hi havia corrent elèctrica, la Trini aprofitava per anar a Can Camps a collir maduixes, sortiren a la quatre de la matinada. Era molt apreciada dins la fàbrica de Can Sura, el dia que s’acomiadà de la feina, anà al despatx que era davant de la fàbrica i el senyor Francisquet, tot contrariat, preguntà si no la tractaven bé, ella respongué que sí, però que volia tirar endavant un bar amb el seu marit. L’empresari li donà un sobre amb cinc-centes pessetes, tot dient-li que no el mirés fins que no fos a casa seva amb el seu home. Totes les companyes li van fer un cercle, fins que agafaren el sobre i pogueren veure el contingut del seu interior.

Va conèixer a qui seria el seu marit, el senyor Antonio Raja López, de Malgrat, quan aquest encara feia el servei militar a Blanes i van casar-se l’any 1949 formant un matrimoni que duraria seixanta-tres anys. L’any 1954 van tenir el seu fill Fernando. El seu marit treballava de pintor per l’Ernesto Cacho, després anà amb el seu germà. També tenia una barca gaudint de la pesca, anava sol o amb en Quimet Soteres i pescaven tacons, aranyes, resons, sèpies, una mica de tot segons temporada.

Obriren el bar Àncora els primers anys de la dècada dels 50, abans de l’arribada dels turistes. Quan es produí el boom turístic, l’Antonio feia una mica de cicerone, els ensenyava els indrets més bonics i els buscava allotjament, agafaren unes molt bones amistats, tal és així, que encara hi ha antics clients alemanys que escriuen a la Trini.

El bar era propietat de dues germanes de Barcelona (una soltera i l’altra vídua del senyor Romeu), el volien deixar i donaren veus d’aquest propòsit. El senyor Porti, que era veí, avisà a l’Antonio i així pogueren tenir el lloguer.

Foto (7)

Foto (7)

El bar funcionà molt bé però es van fer un fart de pencar. Feien truites, entrepans, vermuts, cafès (marca La Garza) amb totes les combinacions possibles, cafè sol, amb llet, cigaló, tallats. La Trini recorda que, molts dissabtes a la tarda, els passava plomant 700 ocells, també havia de netejar 2.000 cargols i rebia 10 quilos de tripa i pota (callos) i deu o dotze quilos de musclos, tot seguit, feien les racions de sis ocellets, cargols, musclos, escopinyes, patates fregides, tapes, en fi, servien de tot i força. Els dissabtes i els diumenges eren de por, el bar quedava petit. A la mitja part del cinema el bar estava ple a rebentar. Hi havia tres o quatre comerciants que, durant els mesos l’estiu, l’hi encarregaven que per dinar els fes un bistec d’entre mig quilo i tres quarts de quilo.

Uns bons clients eren els treballadors dels bancs i de les caixes de la zona, els del Banco Hispano-Americano trucaven i demanaven set o vuit vermuts, i ja teníem a la Trini portant-los les tapes i les begudes amb safates.

Obrien el bar a les set del matí i tancaven a quarts de tres o les tres de la matinada, al migdia no tancaven i menjaven al propi bar on, per cuinar, hi havia una cuina de butà amb tres fogons i un microones. L’Antonio ja preparava els entrepans, sucant el pa amb tomàquet, mentre la Trini hi posava l’oli, la sal, i el contingut de l’entrepà, de pernil, anxoves, formatge, xoriço, llonganissa, fuet, etc, ja ho tenia tot venut, perquè rebien molts encàrrecs; la seva cunyada, la Carmen, havia ajudat al bar, però aviat plegà perquè no podia seguir per l’estat de les seves cames.

El bar era pintat de color verd tirant a blau. Hi havia molt veïnat que anava a buscar gelats d’aquells que duien dues galetes. Van fer moltes hores, bona cara i bon humor amb tothom, s’havia d’aguantar, era una feina molt esclava.

El bar tancà portes a meitats de la dècada dels vuitanta però la Trini encara no tenia l’edat de jubilació, així que va treballar cinc anys més a Can Sanmartí, després també va anar a treballar a les tardes a tres o quatre llocs més.

Deixem la conversa amb la Trini, no vol que li diguem senyora Trini, encara que ho és. La nostra entrevistada és una gran dona, memòria viva de tota una vida plena d’experiències i de molt treball.

Jordi Amat i Teixidó | Doctor en història-historiador

(1)     Entrevista feta a la senyora Trini Villegas i García (Calella, dijous 14/11/2013).

Fotografies

1. Trini al bell mig dels nens al terrat de la caserna. Anys 30.
2. Trini i les noies de la caserna amb guàrdies civils. Anys 40.
3. La família Villegas García, anys 40-1.
4.- Antonio Raja i Trini Villegas.
5. Trini, el seu marit i una parella alemanya a la sortida del bar. Anys 50.
6. Antonio Raja i Trini Villegas. Any 2000.
7. L’autor i la senyora Trini Villegas. Novembre de 2013-1.

1 comentari per a “Un referent de la dona treballadora”

  1. Jordi Amat Teixidó ha dit:

    S’ha fet amb il·lusió i ganes

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per