dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

62è Festival de Sant Sebastià

Generació extasiada
Eden’ de Mia Hansen-Love

Fotograma: 'Eden'

Fotograma: ‘Eden’

La jove directora francesa Mia Hansen-Love –companya del també realitzador Olivier Assayas – ha presentat a competició la seva quarta pel·lícula “Eden” on fa un repàs a la generació dels joves francesos dels 90 i les seves aficions musicals amb participació inclosa dels membres del grup Daft Punk. La pel·lícula “Eden” ha estat coescrita amb el germà gran de la directora, Sven, testimoni d’excepció de la moguda musical del french house, per retratar una colla d’adolescents que creixen i es fan grans enmig de l’efervescència de la música de club.

Mia Hansen

Mia Hansen | Foto: Festival

El retrat generacional d’una bohèmia juvenil va en paral·lel a l’auge i davallada de la música de ball garage house de la mà d’un jove discjòquei – Félix de Givry- que viurà amb els seus companys una festa noctàmbula perpètua per arribar a la maduresa absolutament arruïnat i amb problemes de drogodependència. Aquesta vida en èxtasi absolut mentre es crema la joventut esdevé un clar exponent de les inquietuds d’oci i dissipació del jovent dels 90. Una colla de nens grans, èmuls peterpanescos, incapaços de madurar i establir relacions amoroses estables, com li ocorre al mateix protagonista.
La grandesa de la pel·lícula és resultat de l’enfocament naturalista i absolutament transparent, sense haver de cedir als efectismes i truculències que correspondria als anys d’eufòria com el tremendisme posterior en el fracàs. La clàssica estructura partida d’ascens i caiguda del protagonista – i del moviment musical de ball – no serveix per forçar la típica vena tràgica i dramàtica del nostre inofensiu antiheroi sinó que apareix absolutament diluïda i integrada en un incessant flux continu musical i vital sense sotracs, sense trampes ni subratllats.

Deconstrucció
Aire libre’ d’Anahí Berneri

Fotograma: 'Aire libre'

Fotograma: ‘Aire libre’

El quart llargmetratge de la directora argentina, “Aire libre”, vol ser la crònica d’una crisi matrimonial oberta en canal a partir de la metàfora de la casa per reformar, la llar en construcció, que simbolitza els plans de futur de la parella. La llavor de la violència sexual, la desconfiança, l’avorriment o els retrets són elements de corrupció per l’endemà que conviuen en el dia a dia de la relació d’aquest matrimoni – Leonardo Sbaraglia i Celeste Cid – amb fill. El concepte de la pel·lícula i les seves intencions es posen meridianament clares ben aviat ja que la pel·lícula resulta absolutament previsora.

El greu problema d’aquesta pel·lícula que vol radiografiar el procés de deconstrucció d’una parella amb ferides insalvables és que està mostrat amb un seguit d’escenes prescindibles, una suma inoperant de situacions inservibles o un ús pèssim de l’element musical. Si narrativament i dramàticament resulta innòcua, la seva realització, que podria semblar pretesament descuidada, la intuïm més com a prova d’ineficiència. Massa elements que acaben esgotant la paciència d’un servidor abocant-nos al nerviosisme i la irritabilitat. No cal dir que hem passat la prova més difícil del festival.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per