dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Allà on es troba el saber

.

.

Sentia com el talent flotava. Era com la sensació d’adonar-se que la energia estava en l’aire, a la deriva, al seu voltant, com el pol·len a la primavera. Ell desitjava ser com un al·lèrgic, atreure’n alguna engruna. Estava tan a l’abast… però era un ens aleatori. N’hi havia tones rutilant per l’univers, però només impregnava certes persones privilegiades. No tenia res a veure amb la lluentor del cervell del destinatari, ni amb la seva rectitud moral. Només hi tenia a veure l’atzar. Com que et toqui la loteria o un llamp.

De vegades somreia pensant-hi. Tens tantes possibilitats que et toqui l’euromilió com que et pulveritzi un meteorit.

Cada nit, en Llàtzer seia davant del teclat, amb les mans esteses com una mòmia davant seu, i li tremolaven. Provava d’escriure alguna cosa, ho intentava de veres, però res. Potser tenien raó els crítics, i més li valdria buscar-se una feina de debò i deixar-se d’aventures literàries. Conte, novel·la, poesia, teatre, guions… Ho havia provat tot i res del que sortia del seu cap captava la més lleu atenció.

Aquell dia, quan va sortir al carrer per asserenar-se, va tornar a notar-ho. L’aire estava carregat d’energia. Li semblava que els papers que voleiaven arrossegats pel vent crepitaven de pura electricitat estàtica. Què era ell, doncs? un parallamps?

El seu bloc era vell, amb la façana escrostonada i bruta de pol·lució. L’edifici del costat, en canvi, estava en obres. Per passar tenia que baixar a la calçada, doncs la vorera era plena de runes i ferros d’andamiada.

Els seus passos erràtics el van dur per un barri de mala mort que fins aleshores no sabia ni que existia. Per ves a saber quin motiu, va parar en una tenda d’antiguitats.

Era anodina, ensotalada, i quan hi va entrar el va assaltar un baf contundent, perenne, format per múltiples olors entremesclades. Hi havia la fortor penetrant del vernís vell, amalgamada amb la de la naftalina rància. També va percebre traces de mil i uns rastres d’encens de totes classes, impregnats per l’aroma de la fusta vetusta. Mesc, patxulí, sàlvia, sàndal, i floridura.

S’hi va estar uns deu minuts, i com que li feia cosa sortir de les tendes sense comprar res, va mirar d’endur-se l’article més barat que hi hagués.

El seu esguard va passar fugisser pels prestatges atapeïts, i un flascó va atreure la seva atenció poderosament.

.

.

Va pagar amb nerviosisme, sortí escopetejat cap a casa seva. El flascó no era gaire gros, amb prou feines com una ampolleta de perfum. Li colpejava suaument al pit, ficada a la butxaca interior de la seva gavardina.
Caminava a pas esforçat, llegint aquelles instruccions que li havia donat el botiguer:

“Elixir de saviesa, elaborat per misteriosos brahmans de la Índia. Proporciona discerniment, agilitat cognitiva, i augmenta considerablement la capacitat d’absorció de coneixements. Per a fer-la servir només s’ha de destapar i…”

En Llàtzer no va poder llegir més. Estava tan embadocat amb aquella troballa que li semblava alhora tant fascinant com ridícula que, sense ni adonar-se’n, ja era al portal del seu bloc. I com li passava sempre, i no n’aprenia mai, va ensopegar amb la vorada. Aquest cop tenia les mans ocupades, així que no va poder evitar donar un pas en fals i que l’ampolleta sortís volant de la butxaca de la gavardina i anés a parar a terra, esmicolant-se sobre una pila de llambordes pertanyents a l’obra del costat.

Es va quedar allà palplantat, amb la boca oberta i les mans tancades com grapes en el paperet d’instruccions, arrugant-lo. El líquid transparent va escampar-se lentament, brillant, sobre la superfície llisa d’una de les llambordes. L’efecte del sol va començar a evaporar-lo, i aviat ja no en quedaria res, tret del flascó esmicolat.

Va llençar un renec ofegat, després va somriure amargament. Observà per darrer cop el paper, el va convertir en una bola i el llençà en direcció a les runes.

L’endemà, va sortir tard, i només per l’obligació d’anar a fer la compra. Baixà les escales arrossegant el carro com si estigués de camí cap al Gòlgota. Quan va ser al carrer, aquella sensació elèctrica que havia sentit el dia anterior havia desaparegut.

– Ep! Faedor!

En Llàtzer va tombar-se, sorprès. No hi havia ningú pel carrer a aquella hora.

– Faedor! Aquí sota! Si us plau, Faedor, no desatenguis els meus humils precs!

Va abaixar la vista. La veu, profunda i rasposa, tot i que ben modulada i de notes molt educades, provenia de les runes.

– Però què…? – Va fer, estranyat. – Qui em parla? On ets?
– Sóc jo, oh Faedor… El teu indigne fill. Nascut del no-res per obra i gràcia teva.

Era impossible, però aviat es va adonar que el que li parlava en aquells termes era una de les llambordes. S’hi va fixar bé, però totes tenien el mateix aspecte, així que la va fer parlar mentre les anava triant, fins que va poder discernir amb claredat quina d’elles emetia aquell discurs tan teològic.

Va agafar aquell tros de pedra prefabricada i el va examinar, donant-li voltes entre les mans. Externament no tenia res d’especial, ni tan sols presentava una forma d’allò gaire mística.

Se la va endur a casa, i durant unes quantes setmanes es va dedicar a estudiar-la i intentar de treure’n l’entrellat.
Al principi la llamborda s’entestà a anomenar-lo Faedor, ja que segons ella havia rebut el do de la consciència gràcies a ell. De seguida va concloure que l’origen d’aquell fenomen era el flascó d’elixir que se li havia caigut.

Es va sentir responsable d’ella, en un sentit quasi paternal. No debades, i sempre considerant-ho com un accident, ell era el causant del seu naixement. Malgrat això, com que era un home de ciència, es negà en rodó a qualsevol atribució divina que la llamborda volgués atorgar-li.

Van parlar, doncs, sobre gairebé tot.

Va passar el temps, i com sol ser habitual en una amistat entre dues ments curioses, les converses van anar transformant-se en debats apassionants.

El punt de vista de la llamborda, un ésser que acabava d’arribar al món i que per tant posseïa una puresa genuïna, era essencialment objectiu i lliure de prejudicis.

La postura d’en Llàtzer; la d’un home de quaranta anys perjudicat pels vicis, els desenganys i la bilis; en canvi era bastant tendenciosa, subjectiva i, per tant, limitada en comparació amb el seu interlocutor.

Va ser així com començà a créixer un abisme de coneixement entre els dos. Evidentíssim per a la llamborda, imperceptible per a ell, que encara mirava de convèncer-la en un intent patètic de xerrameca humanista.

Quan va adonar-se de la superioritat intel·lectual dels arguments de la llamborda, aquesta ja s’havia convertit per a ell en quelcom d’irritant.

.

.

De bona gana l’hagués estampada contra la paret fins a fer-la miques, però de seguida l’instint paternal va aparèixer com un punyal al seu estómac.

No podia desfer-se d’ella així com així, i menys per un sentiment d’inferioritat. No volia rebaixar-se, així que la única opció era igualar-la o fins i tot superar-la.

Tornà desesperat a la tenda d’antiguitats, però el botiguer va dir-li que s’havia quedat sense existències d’elixir de saviesa indi, que si ho volia tenia remeses d’elixirs i tònics d’altres països del món.

A ell no li interessava qualssevol elixir que ves a saber si era una enganyifa monumental. Necessitava el producte exclusiu dels misteriosos brahmans de la Índia, així que va agafar la guia de telèfons i trucà a informació per a fer una comanda ell mateix.

– Va fer la veu femenina de l’altra banda de l’aparell.
– M’haurà de perdonar, però no l’entenc pas. Que em podrien atendre en el meu idioma?
– Ah, és clar, perdoni. – Va contestar la recepcionista, en un acceptable català de l’Empordà. – Ha trucat a Bharat Brahman Business. Em dic Bismil·lah, en què puc ajudar-lo?
– Doncs miri, estic interessat en el seu elixir de saviesa. He pogut comprovar els efectes que produeix i voldria encarregar una caixa, ja que el meu proveïdor no és gaire de confiança.
– D’acord, no hi ha cap problema. Com es diu la seva empresa?
– Oh, és que jo no tinc cap empresa, ni en formo part. Només vull…
– Vol dir que no està federat al gremi de tendes d’antiguitats? Doncs si és així molt em temo que no podrem satisfer les seves demandes. La BBB té un estricte protocol pel que fa a la distribució dels seus productes. Si vol fer-nos comandes, sobretot d’elixirs, pomades i sabons, primer s’ha de constituir com a empresa especialitzada en antiguitats i/o ocultisme, i després federar-se.
– Caram. No hi ha una altra manera? Miri que el necessito de debò, aquest elixir…
– Em sap greu, però és la única manera, a menys que contacti vostè amb la seu central.
– Ah, d’acord. Que em podria passar amb ells?
– Serà una mica difícil. Es troben al Rajasthan occidental, una zona molt mal comunicada. No tenen telèfon ni televisió, només una carretereta d’un sol sentit. Hi haurà d’anar vostè mateix, em temo. Espero haver-lo ajudat. Que tingui un molt bon dia.

A en Llàtzer li va costar déu i ajuda trobar la minúscula regió on es trobava la seu de la Bharat Brahman Business. La Bismil·lah li havia dit la veritat, estava força incomunicat. I per acabar-ho d’adobar, la gent que el va atendre eren encara més burocràtics que les seves filials, amb les quals ell ja havia hagut de tractar.

Li van semblar una colla de hippies endogàmics. Tot homes, més vells que Matusalem, amb aquelles carres marrons, arrugades i pintades amb punts vermells; i aquells cabells i barba grisos i llarguíssims. Molt ufans darrere les seves corbates i americanes d’empresari.

Es van negar en rodó a vendre-li in situ l’article que demanava, ja que a la duana segurament li confiscarien i el govern de la Índia els demanaria explicacions a ells. El que si es van avenir a satisfer-li va ser d’enviar-li per correu urgent una mostra a casa seva. Ell en va tenir prou amb això.

Ja retornat a Barcelona, la llamborda el va obsequiar amb les conclusions sobre pensament profund a les quals havia arribat en la seva absència. Eren tan perfectes, genuïnes i originals que van doldre-li com si l’haguessin apunyalat. Per un moment va pensar, astorat, que si aquell tros de roc fos humà, ja l’haurien proposat per al Nobel de Filosofia.

Uns mesos més tard, quan es trobava raspallant la llisa superfície del seu company de tertúlia, finalment va arribar el paquet.
Va abraonar-se sobre el carter com una au de rapinya, firmà a corre-cuita i engrapà la caixa plena de segells amb les dues mans.

.

.

Heu-lo aquí! – Declarà, triomfal, mentre desprecintava la caixa i n’extreia una ampolleta similar a la que havia comprat primerament. La llamborda reposava sobre l’ampit de la finestra, assecant-se al sol. Va limitar-se dirigir-li la seva asèptica i pètria atenció, cosa que encara va augmentar més la sensació de triomf d’en Llàtzer. – Amic meu, finalment ens posarem al mateix nivell, s’ha acabat el teu avantatge! Ara sí, ara els nostres debats seran de veritable altura…

L’eufòria li va durar poc. El seu gat, manyac com era, va triar aquell moment per entortolligar-se entre les seves cames, fent-lo entrebancar-se. L’ampolleta de cristall volà, caigué, i el gat feu un marramau de protesta quan s’esmicolà sobre seu i quedà tot esquitxat. A en Llàtzer, el miol li va semblar que sonava molt menys animalesc que de costum, i sí molt més carregat d’intenció. Una intenció interessada, sorneguera, intel·ligent. Foscament intel·ligent.

Des de llavors, la jerarquia de casa seva va quedar decididament redefinida. La llamborda es passava els dies meditant. Ell intentava fer-li el contrapunt quan mantenien una de les seves cada cop més escasses converses, i el gat… De cop i volta, que el gat hagués rebut el do de l’elixir dels brahmans de la Índia va fer que la seva ment científica es comencés a plantejar l’existència de Déu, del seu fill i del mateix anticrist.

Text: Eduard Mallén

Fotos: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per