dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El foulard a la butaca

Liceu_001

.

Quan arribo al meu seient, fila vuit, butaca dos de la platea del Liceu, em sorprèn trobar a la butaca u una noia rodejada per quatre persones dretes de diverses edats. Parlen apassionadament de ballet. Endevino alguns noms de passos de dansa clàssica, de companyies internacionals de ballet, de primers i de principals ballarins i compositors i coreògrafs de reconeixement mundial.

Demano perdó mentre aconsegueixo esquivar el grup i m’assec al meu seient. Fullejo el programa de mà. Intento llegir la informació impresa que hi ha de l’espectacle, però no em puc estar de tenir les orelles pendents de la conversa que tan animadament copsa la meva atenció.

De cua d’ull miro les mans de la noia. Són expressives de moviments suaus, dibuixen l’aire, ballen. En contraposició, el cos no el mou. Té la veu melosa, varia el to i el volum mentre explica una anècdota escènica. Els altres l’escolten amb respecte, captivats per un encant sobrenatural.

.

.

Les llums del teatre es van apagant. Les quatre persones de diverses edats comencen a desfilar cap els seus seients però l’home que sembla de més edat li diu: “Ens veiem al hall durant el descans”. “Sí”, li contesta la noia. Trenta segons i els llums s’apaguen del tot. Un canó de llum dóna l’entrada al director de l’orquestra i, després de saludar el públic, es gira i batuta en mà dóna el tret de sortida als sons del preludi del ballet.

Amb un moviment gràcil, la noia es treu el foulard sense sobrepassar el perímetre imaginari del lloc que ocupa. De totes maneres, jo aprofito per fer-li una ullada. En rebo una imatge fugaç perquè ho faig dissimuladament i amb rapidesa, només tombo una mica el cap. Oh! En quedo enamorat. Té el coll llarg, porta unes arracades que brillen en la foscor amb un lleuger balanceig. Els cabells, abundants, li acaronen la cara. Nas petit, llavis carnosos… Mmm. Deixo de mirar. Se n’adonarà!

.

.

Les llums que il·luminen el fossar, on són els músics, s’apaguen. Ara els focus estan sobre el teló que comença a pujar.

El cos de ball i els ballarins principals ballen amb mestria. La noia canvia de posició, ha creuat les cames: ni gaire llargues ni gaire curtes, ben tornejades. Torno a donar un cop d’ull al seu perfil. N’endevino la concentració, està molt pendent de tot el que passa a l’escenari. Jo, no. M’adono del meu desinterès per l’espectacle, sense precedents!

Les notes flueixen, avui l’orquestra està fina, van alhora. Em noto tens, decideixo acomodar-me a la butaca. Mentre ho faig. Oh! Ella, amb la mà esquerra s’agafa la cabellera i se la posa a la banda esquerra del coll. Em bellugo per, dissimuladament, mirar-li el coll i la part de la nuca que ha quedat al descobert. Té les espatlles delicades. M’arriba el perfum dolç de vainilla i sucre candi. Un bri de cabell s’ha escapat del conjunt i li acarona la galta i el mentó. Segueix absorta en l’espectacle. Jo en ella.

.

.

El crescendo musical posa fi a la primera part. Baixa el teló i les llums del teatre donen pas al descans. Per megafonia, una veu en off, avisa els assistents que l’intermedi serà de vint minuts. Lleugera com el vent, la noia s’aixeca i es mescla amb el públic. Intento seguir-la però és molt hàbil i en un tres i no res la tinc a uns vuit metres. La cabellera li voleia quan camina. No camina, llisca.

Des de dalt de les escales miro el hall del Gran Teatre del Liceu, ple de gent. La busco. Em costa però la trobo, la tinc d’esquena. Parla amb un grup de persones algunes de les quals són les d’abans però se n’hi han afegit tres més. Espero. Espero sense treure-li els ulls de sobre. I sí! Passa! Ella es tomba, sembla que busqui algú amb la mirada. Aixeca una mica el cap i mira cap a on sóc jo. Oh! És preciosa! Té la cara arrodonida i uns ulls allargats de mirada intensa. En una fracció de segon les nostres mirades es troben. Algú em dona copets a l’esquena. Segueixo encisat per la mirada de la noia que ara continua parlant amb el seu grup de coneguts. Algú m’agafa del braç i em diu: “Però què tens? Què et passa?”. Reconec la veu. Em tombo. No dic res. Me’l miro. I em diu: “La mare t’espera a la llotja. Ja saps com és. Ves-hi. Vinga! Vinga! Estàs adormit o què?”. M’hi insisteix. “D’acord, d’acord. Ja hi vaig”, li dic.

.

.

Pujo les escales per anar a l’amfiteatre. Entro a la llotja. De seguida em veu i em diu: “Hola fill”. M’hi acosto i li faig dos petons. M’assec en un dels seients, ara buit. “Ho veus bé des de la platea? Hi estàs còmode? Em sap greu però avui la llotja ha quedat petita”, em pregunta. “Mare, ja n’hem parlat. No em sap gens de greu no ser aquí amb vosaltres” li aclareixo. M’agafa les mans i em diu: “D’acord. Després anem tots a sopar. Com està previst”. “Sí, ens veiem al hall”, li ratifico tot aixecant-me. I abans de girar-me faig una ullada a la platea. El seient és buit. Amb determinació vaig cap allà. Vull arribar-hi abans que ella. Quan hi arribo, el seu seient encara és buit. M’assec a la meva butaca. Aleshores m’adono que entre el respatller i el seient plegat hi ha atrapat el seu foulard. No me’n puc estar i l’agafo. És suau, fa aquella olor, dolça, de vainilla i sucre candi. Estic una mica neguitós. El segon timbre d’avís fa estona que ha sonat. Observo la gentada. Els espectadors es van acomodant als seus llocs. De sobte s’asseu al meu costat un home. Me’l miro. Em somriu i amb to burlesc em diu: “Quin canvi, oi?” Estic estupefacte. Li pregunto: “I la noia?”.“Oh, ens hem canviat els seients. A vegades ho fem. Ara ella està unes files més endavant”, m’aclareix. Sííí, ara l’he reconegut, és un dels homes amb qui parlava al principi de tot. Ràpidament em poso el foulard a la butxaca de l’americana. L’home segueix parlant: “Sap?, som una colla d’amics, tots ballarins. Sempre intentem estar tots junts quan anem a veure ballet però, aquest cop ha estat impossible”.

.

.

Silenci. Passen uns segons. L’home em mira. “Caram i, sou tots de Barcelona?”, li pregunto. “Doncs sí, menys l’Aurora, mare catalana i pare francès”, em respon. “I qui és l’Aurora?”, insisteixo. “Doncs la noia que seia on sóc jo ara”, em respon acabant amb una gran riallada. M’estén la mà tot presentant-se: “Enric”. Li encaixo la mà dient-li: “Joan Alfons Macià”. Em mira sorprès i em pregunta “Sempre diu noms i cognom d’una tirada?”, riu. “Bé li haig de ser franc, no sempre”, li responc. “Aaaah!”, diu amb estranyesa i mirada escrutadora.

Ostres! No em reconec. És que vull conèixer l’Aurora. Vull tornar-la a tenir a la vora.

El tercer timbre d’avís. Les llums del teatre perden intensitat. Els que encara estan drets s’afanyen a seure. La segona part del ballet comença. Estiro el coll a veure si diviso els seus cabells. Res, hi ha massa foscor. Les diferents melodies i les coreografies no són capaces de treure’m del cap l’Aurora.

.

.

El ballet conclou i, jo no m’he assabentat de res. De tant en tant, palpava el foulard dintre de la butxaca. Els aplaudiments es fan interminables. Per fi les llums il·luminen la platea. O ara o mai! Em disposo a aixecar-me quan el tal Enric s’alça i amb un somriure d’orella a orella s’acomiada de mi. L’observo. Va contra corrent de la gent que ocupa el passadís per sortir del teatre. M’alço per no perdre’l de vista. Sí, sí ja l’ha trobat. Es queden al lloc on seia ella, parlant. S’hi afegeixen un parell de persones més. Vaig a l’encontre. Quan hi arribo, només veure-la, a tocar, em quedo palplantat com un estaquirot. L’Enric fa els honors i em presenta a la concurrència que fa cara de plat pla amb incògnita. Ella somriu, radiant, bella, gràcil… encantadora. Em trec el foulard de la butxaca i li acosto. L’agafa, me’n dóna les gràcies amb veu vellutada. Tinc un nus a l’estómac. Tot seguit tornen a la conversa que abans ja he interromput. Les neurones em xoquen contra els ossos del crani. “Pensa, pensa”, em dic. “Espavila’t! Espavila’t!”, em diu la consciència. Em decideixo. Els torno a interrompre la conversa amb un “Veig que us agrada molt el ballet”. Tinc tots els ulls que em miren expectants i les boques tancades esperant que continuï. Carrisquejo una mica. “Bé, doncs, tinc un regal per vosaltres”. Segueixen immòbils, molt atents. “Com a benefactor del teatre us proposo un intercanvi. Us convido al proper ballet però amb una condició: que després me’n doneu la vostra opinió. M’agradaria tenir de primera mà crítiques positives i negatives”. “Vaja, això sí que és una bona notícia” diu un dels amics. “Enric, fes tu d’enllaç”, diu l’altre.

.

.

Me la miro, no diu res. I si no accepta?. “D’acord”, diu l’Enric i dirigint-se a ella li pregunta: “Et sembla bé, Aurora?”.“Amb una condició: que estiguem asseguts tots junts”, li respon. Oh! He estat en apnea! Em mira directa als ulls. Espera una resposta. Estic encallat, no em surten les paraules. Finalment aconsegueixo dir que cap problema. Prenc nota dels telèfons de l’Enric: el de casa seva, el del mòbil i el de l’escola on treballa. I, també em dóna l’adreça electrònica. Caram! Jo li dono la meva targeta. M’acomiado de tots amb encaixades de mans i dos petons d’ella. Uau! Uau!

El proper ballet és d’aquí un mes i mig. No podré esperar tant. Hauré d’investigar una mica i provocar una trobada casual.

Al hall em trobo a la parentela. M’esperen per anar a sopar. La mare em diu: “Fill estàs molt estrany, què et passa? Per què has trigat tant a sortir?” Me la miro i li faig un petó. Arrufa el nas tot dient: “Tard o d’hora ho sabré. Anem”.

Text: Josefina Coll Ballbé

Imatges: YouTube | sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per