dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El secret

.

.

Cementiri de Llagostera, dia de Tots Sants del 2014

El meu marit i jo estem davant la tomba de la seva mare. El cementiri sembla un passeig marítim un dia d’estiu: corrua de gent amunt i avall. I el silenci i pau del lloc queda malmès. Em molesta. I comença el meu neguit interior, preguntes i més preguntes i com sempre els mateixos interrogants. Trobo absurd anar a veure una làpida perquè en realitat per a mi no hi ha res més que això, vull dir que la persona que vas a veure no hi és. Llavors, què hi faig aquí?

Fa anys, una vegada que vaig anar al cementiri a veure a la meva àvia, quan vaig sortir, ja al carrer, un conegut em va veure i em va dir: “Què fas tu per aquest barri?” I jo que li contesto:” He vingut a visitar a la meva àvia”, i ell que respon: “Ah, no sabia pas que vivia per aquí”. I jo: “Doncs mira, viure, viure, no hi viu pas”.

.

.

Bé, seguim: al que em refereixo és que no cal anar al cementiri per parlar amb algú estimat que ja no hi és. I si hi vas, és millor qualsevol altre dia. Però, i si no hi vaig en aquesta data assenyalada i tots els difunts tenen visites menys els meus? I si els meus difunts pensen que els he oblidat o que ja no els estimo? I si se senten tristos perquè els altres tenen visites i ells no? Arribat a aquest punt el meu cervell diu: “Montse para! Saps prou bé que ni pensen, ni senten”.

Tornem a la situació inicial, som davant la tomba de la meva sogra, qui per cert era una persona BONA , sí bona amb majúscules, i que em va estimar com una mare des del primer dia que em va conèixer. Bé, crec que encara m’estima. Sóc ràpida, molt ràpida parlant amb els difunts, de fet cosa molt lògica perquè, és clar, no esperes resposta. El meu monòleg és el següent: “Hola, espero que estiguis bé siguis on siguis. T’estimo, em manques molt al meu costat, però no pateixis per nosaltres: tot està bé.” Quasi podríem dir que és com un what’s una mica llarg. Així que amb pocs segons enllesteixo.

.

.

Mentre el meu marit necessita més temps, jo faig un cop d’ull a les altres tombes, i no sé per què em fixo en una en concret: Norbert Duran, va morir el 26 de novembre de 1974 a l’edat de 55 anys. Hòstia!, va morir a la mateixa edat que el meu pare i el mateix dia i any. Quina coincidència! I instintivament busco més informació gravada sobre el marbre blanc. I de sobte, penso que els meus ulls m’enganyen, baixo la mirada. Respiro, agafo embranzida i valor i torno a mirar. Aquest cop no hi ha dubte: observo, detalladament i amb una por que fa segons que ja no m’abandona, la foto del tal Norbert. Déu! És una foto del meu pare! I us puc ben assegurar que el meu pare no està pas enterrat aquí!

.

.

Quan el meu marit arriba al meu costat jo encara no puc parlar, obro la boca però les paraules no surten. Només puc assenyalar la foto. “Collons!”, diu cridant tant que els visitants de les tombes properes es giren tots i ens miren. És obvi que necessitem informació sobre el tal Norbert.

La setmana següent vaig a l’ajuntament de Llagostera. En Norbert Duran tenia família i encara viu a Llagostera. Molt amablement em donen l’adreça. Truco per telèfon amb la veu tremolosa i parlo amb el fill, en Joan. Li intento explicar el que ens va passar al cementiri i que m’agradaria parlar amb ell. Ho faig el millor que puc perquè no em prengui per una boja. Es fa un silenci llarg, força llarg. Temo que pengi, però finalment hi accedeix.

L’endemà ens trobem en un bar. Ell ve amb una dona gran. Ens presenta. És la seva mare. El miro i sé que ell ara ja sap alguna cosa que jo encara no sé. La seva mirada, els seus gestos, la tendresa de la seva veu, tot en ell traspua curiositat per conèixer-me. Els ensenyo una foto de família on surt el meu pare. Tots dos la miren. La dona diu: “Verge santíssima! És increïble! Eren com dues gotes d’aigua! I comença a explicar la història que el dia abans li havia explicat al seu fill.

.

.

“Poc abans de morir la meva sogre va cridar al seu fill i va dir que li volia explicar una cosa molt important. Quan ell va néixer, no va néixer només ell, ella va tenir bessons. Feia un mes s’havia quedat vídua, la maleïda guerra s’havia endut el seu marit i ja mai l’hi tornaria. Tenia la pena que ell mai coneixeria els seus fills i l’enorme preocupació i tristesa que no sabia com els podria alimentar, vestir i fer créixer perquè era molt pobra. I en canvi, tenia l’alegria que en els seus fills perduraria el seu marit.

A Platja d’Aro, al mateix mes que la Rosalia va donar a llum els dos bessons, hi havia la Lola, una dona que després de molts avortaments al final estava embarassada de sis mesos. Una tarda la Lola es va trobar molt malament, va anar a la comuna pensant que alliberaria el seu mal de panxa. Allà es va començar a dessagnar i de sobte el fetus mort va caure a terra. La Lola es volia morir de pena, aquesta vegada havia cregut que sí ,que al final tindria un fill. Cada matí es llevava trista, al migdia la seva tristesa s’havia fet més gran i a la nit la tristesa envaïa cada racó de la casa. El seu marit, que l’estimava molt, es posava malalt en veure-la. Un dia l’home va saber que a Llagostera una dona havia tingut bessons i que no els podia alimentar, i li va fer la proposta a la seva esposa. Van anar tots dos a Llagostera a parlar amb la Rosalia. No era un mal tracte: la Rosalia tindria molts diners per poder pujar el seu fill sense mancances i donar-li uns estudis i a canvi, els donaria l’altre bessó. Ells, que encara no havien dit a ningú que la Lola havia avortat, dirien que el seu fill havia nascut abans d’hora. La Rosalia va acceptar amb tot el dolor que suposa per a una mare el fet de vendre un fill. Perquè al cap i a la fi, era això: vendre un fill per poder criar l’altre. Va pensar que encara que l’altre no estigués amb ella estaria bé i seria estimat perquè aquest matrimoni li semblava bona gent. Només va imposar una condició: de tant en tant ella el podria veure de lluny, sense dir-li mai que era la seva mare. Així sabria si estava bé.

.

.

El tracte es va dur a terme. El secret va quedar segellat. Però la Rosalia abans de morir li va explicar al seu fill que tenia un germà bessó. I aquest ho va contar a la seva dona, perquè era un secret massa gran per a ell tot sol.

La mort sobtada va impedir a en Norbert conèixer el seu germà. I la seva esposa va pensar que potser era millor no remoure el passat i que el secret seguís desat a la capseta dels secrets.”

Torno a casa corrent per poder compartir amb al meu marit i les meves filles la història tan increïble. Quan ja som tots asseguts a taula i abans que jo pugui començar a parlar la meva filla ens dóna la gran notícia: “Tinc xicot, es diu Josep Duran, té 23 anys i és de Llagostera”. Amb un nus al coll i un fil de veu pregunto: “El seu pare és diu Joan?”. I ella em respon: “Sí, que el coneixes mare?”

Potser a la fi la família tornarà a estar unida. Segur que la Rosalia i la Lola estaran molt contentes. Caldrà anar el proper dia de Tots Sants al cementiri a parlar amb elles.

Montse Balmaña

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per