dimarts, 16 de juliol de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Els 39 esgraons

.

.

El meu poble és gran, però un poble al cap i a la fi, i tard o d’hora t’acabes trobant a tothom. Aquell dia, parada en un semàfor, vaig fixar-me en la finestra d’un bar que tenia a l’esquerra. El cor em féu un salt, perquè allà hi havia la Patrícia. Somreia embadalida, i per sobre la taula acariciava la mà d’un maduret atractiu, que li explicava alguna cosa amb molt d’entusiasme. Em vaig preguntar si ell l’arribaria a conèixer tan bé com ho vaig fer jo.

Feia vora d’un any. Treballàvem plegades des de feia més d’una dècada en aquella empresa que ocupava tot el segon (i últim) pis d’un edifici de locals comercials a peu de carrer, els quals tenien la primera planta com a magatzem. Era un dia com qualsevol altre a l’oficina, i asseg

.

.

uda davant l’ordinador, mirava una botiga de venda de roba online  (una treballadora exemplar, ho sé. Com es sol dir, quan el gat no hi és, les rates ballen). I va ser en aquell moment que em va semblar que un camió xocava contra l’edifici. Per mi no va ser més que un instant, però més tard, a la televisió, alguns testimonis asseguraren que el terratrèmol durà fins a deu segons.

.

.

Després que tot es deixés de moure -aquell segon etern- vaig mirar la columna de la meva dreta, que feia més d’un metre de gruix. Jo no entenc gaire de construcció, però conec els significat d’alguns conceptes com fonaments i columna mestra, així que me la vaig mirar esperant que es fongués, i amb ella, tot l’edifici. Però seguia en peu, i no tenia ni una petita esquerda.

Em vaig aixecar ràpidament, però un cop dreta no sabia què fer. Em sentia desorientada. Vaig tornar a mirar-me la columna, dubtant de si m’havia d’arrecerar o allunyar-me’n. Em vaig mirar la taula, sense estar segura de si hauria d’amagar-m’hi a sota. A fora, aliè a la situació, el sol brillava escandalosament. Per fi vaig dirigir la mirada a les meves companyes: l’Anne i la Patrícia, tan torbades com jo, encara estaven assegudes. Tenien les mans sobre l’escriptori, preparades a frenar el proper ball de taules. Vaig decidir prendre la iniciativa, tirar pel dret i anunciar: “Marxem d’aquí”. Com si hagués premut un mecanisme, ambdues feren un bot arreplegant les pertinences més properes i ens dirigirem a la sortida del despatx.

L’escala sí que havia quedat afectada pel sacseig. Tot i la penombra, es veia arreu la runa que havia caigut del sostre, malmès ja de per si per la mala canalització de les aigües fluvials. La llum no funcionava, així que hauríem de baixar amb la poca claror que ens concedien les petites finestres bisellades de cada replà.

.

.

Portava deu anys ignorant l’ascensor i pujant i baixant aquelles escales per tal de rebaixar una mica els malucs. Sabia que hi havia exactament trenta-nou esgraons, perquè, literalment, els havia comptat més de mil vegades.

Així que vaig començar el meu familiar compte enrere mental, un fet que em tranquil·litzà molt:

39, 38, 37, 36…

Diuen que les dones i els nens han de ser els primers en abandonar el vaixell. Tot i que era dona i la més jove, no crec que fos aquesta la raó per la qual encapçalava la fugida. L’Anne em seguia, tocant-me de tant en tant la cintura, i la Patrícia tancava la fila. Jo no era la més valenta, sinó la que més ganes tenia de fugir, però reprimia el desig de córrer escales avall, no fos que em trenqués el coll per accident. Així que enganxada a la paret, palpant-la, baixava a poc a poc i amb molt de compte.

.

.

Les sentia xerrar darrera meu. Sabia que el seu to era estrident, quasi histèric, però els feia tant de cas com al fil musical d’un supermercat. Els ulls s’havien acostumat a la foscor, així que dirigia la meva atenció a les parets, al terra, al sostre, a esbrinar si es produiria un esfondrament. Era conscient que la lleugera tremolor que sentia a les cames venia del meu propi cos. Vaig esquivar unes plaques de guix, que de tan grosses no les podia apartar amb el peu, i sense tombar-me vaig avisar  la comitiva que anessin en compte.

35, 34, 33, 32, 31..

Tot va succeir molt ràpid. Al final del primer replà, vaig percebre uns moviments estranys a l’esquena,  però va ser un crit rabiós i un cop sord el que em van fer girar espantada. Amb horror, vaig veure com el cos de l’Anne es desplomava en una cantonada del replanell, amb el rostre tan inexpressiu com la seva mirada. Del clatell sorgia una bassa vermella que s’expandia sense fre. Era morta. Al seu costat, un tros de sostre tacat de sang, com la cara de la Patrícia, com les seves mans.

.

.

– Li ha caigut  al cap – tartamudejà, assenyalant el guix. En un gest nerviós i inconscient, es fregà els palmells per la faldilla negra, i una macabra barreja d’elements hi deixà un rastre rosat, visible fins i tot amb aquella llum esmorteïda.

La vista se m’anà de la pedra a la faldilla, i tot seguit als ulls de la Patrícia. Ella també em mirava, i vaig entendre que havia estat observant els meus gestos, seguint les meves deduccions.

– No hi podem fer res, baixem i demanem ajuda -digué, visiblement alterada, mentre passava matusserament per sobre el cadàver.

Vaig tornar a encarar les escales, però tot se m’enfosquí. Recolzada a la paret, creia que em desmaiaria, però una empenta em retornà a aquell cau.

  Va, baixa, ràpid!

30, 29, 28…

.

.

Em sentia defallir. Una altra empenta.

27, 26, 25, 24…

– Saps? – parlà la Patrícia – És curiós. Li hauré de dir a l’Artur que tot s’ha acabat, com fa temps ell em va dir a mi.- I féu un riure estrany, boig.

No podia creure el que acabava de sentir. El cor m’anava a cent i em faltava l’aire, respirava a glopades. M’obligava a concentrar-me  en la sortida.

23, 22, 21, 20, 19, 18…

En arribar al segon replà, vaig recordar el sopar d’empresa on es van conèixer l’Artur i l’Anne. L’Artur era el marit de la Patrícia, i quan li van presentar l’Anne, la saludà agradablement sorprès, i ella li correspongué amb un somriure tímid però confiat. Es miraren als ulls el que a mi em va semblar massa temps, i m’incomodà. Quan hi pensava, sempre em venia la mateixa impressió: era com si després de tota una vida de buscar-se, per fi s’haguessin trobat.

17, 16, 15, 14….

– No tinc res contra tu, Laia.

.

.

Se’m negaren els ulls. Tenia la mort darrere, em bufava al clatell, i era incapaç de fer res més que seguir baixant les escales a les palpentes.

En arribar a l’últim replà, vaig veure la sortida, però lluny de donar-me esperança, em creà més desesperació. Com en un malson, sabia que per més que m’hi acostés no hi arribaria mai.

13, 12, 11, 10, 9…

No tenia res contra mi? Semblava sincera, però la ironia també tenia cabuda en aquella sentència.

Tot i que no vaig prendre posició  en les posteriors baralles i espectacles que se succeïren al despatx després que l’Artur deixés la Patrícia per l’Anne, no amagava que em feia més amb l’adúltera. Abans que el seu crani quedés destrossat, l’Anne era una morenassa que desprenia empatia. Tot el contrari de la Patrícia, una dona desconfiada, amb certa maldat que deixava entreveure de tant em tant, i que avui m’havia demostrat que no tenia límit.

 8, 7, 6, 5…

.

.

Vaig començar a sanglotar, i em va empènyer de nou mentre em cridava fregant l’histerisme que anés tirant, maleït sia. Per resposta va rebre un histriònic:

– 4, 3, 2, 1.

Al arribar al replà vaig relliscar amb la pedrissa que havia caigut del sostre, i de genolls vaig arribar al pany de la porta d’entrada.

 – No podràs provar res.

Com abans, no semblava una amenaça. Era un fet que tenia la subtilesa de compartir amb mi.

Em vaig arrossegar cap a l’exterior, de genolls, esgarrinxant-me els texans amb els vidres trencats de ves a saber on, ferint-me cames i mans, i si no hagués estat per l’home que se’m va posar al davant, potser m’hauria arrossegat així fins a casa.

Al darrere, vaig sentir com la Patrícia somiquejava i explicava a algú el terrible accident sofert a les escales.

El meu poble és gran, però un poble al cap i a la fi. Parada en un semàfor, amb el cor a tot drap, i fixant-me en la parella que prenia quelcom en un bar, em vaig preguntar si ell l’arribaria a conèixer tan bé com ho vaig fer jo.

Meritxell Lloveras

Fotos: sxc.hu

3 comentaris per a “Els 39 esgraons”

  1. Myriam Taquer ha dit:

    Trobo el teu relat ben estructurat i emocionant. Cal dir: m’agrada la novel·la negra! M’ha agradat molt i espero que n’escriguis més.

  2. Meritxell Lloveras ha dit:

    Gràcies Myriam!

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per