dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Estic molt impressionat amb el Festimatge’

.

Manel Armengol | Foto: Festimatge 2014

L’exposició de Manel Armengol “Transicions. Els setanta a Espanya, els Estats Units i la Xina” és una de les mostres que aporta prestigi al Festimatge. Produïda per la Fundació Foto Colectania, ha seguit un itinerari per tota Catalunya que acaba al Festimatge de Calella, a la Sala de l’Ajuntament Vell. És l’últim cop per veure les 75 fotografies úniques que Armengol va realitzar durant els anys 70 per a captar moments de transició social i política que van tenir lloc a Espanya, Estats Units i la Xina. Armengol ens atén quan s’acaba d’inaugurar el Festimatge. Un bon moment per repassar les seves experiències.

Què li sembla el Festimatge?
La Fàbrica és espectacular com a espai per a exposicions. He vist les activitats de cinema i de cinema 9’5. S’han organitzat una gran quantitat d’activitats. Per muntar una exposició es necessita molta energia. Doncs imagineu l’empenta que cal per organitzar-ne una trentena a La Fàbrica. Estic molt impressionat. Aquest Festimatge és d’una categoria extraordinària.

Autor:

Autor: Manel Armengol

Com està dividida la seva exposició?
La primera part són fotografies fetes a Barcelona, Madrid i Saragossa de 1976 al 1979 durant la Transició política. El segon bloc són les fotografies fetes als Estats Units, on vaig estar un any. Són fotografies bàsicament de vida quotidiana, de carrer. Un tercer apartat mostra fotografies d’un viatge a la Xina de l’any 79.

Les fotografies de la Transició les va fer mentre vostè era periodista a Barcelona, oi?
Quan vaig fer la fotografia de la manifestació de 1976, de la policia donant cops, jo en aquell moment estava aprenent a revelar pel·lícula de blanc i negre. Volia acompanyar fotografies als reportatges escrits que feia. Jo era periodista. Estava aprenent a revelar però encara veig que em van quedar prou bé. Però aquelles primeres còpies les vaig fer d’una manera urgent.

Per què aquesta foto de 1976 ha quedat com a emblemàtica de la Transició?
Mira… No sé. Les coses van com van. Una cosa a vegades té molta repercussió i una altra no en té. Potser és per l’escenografia que té la foto, ja que sembla una cosa escenificada. Els policies estan donant amb tantes ganes els cops de porra que sembla que estiguin com ballant. A terra està Ferran Garcia Faria, un dels membres de la Marxa de la Llibertat, juntament amb Xirinachs. Era un home ja gran i la seva figura rebent cops impressiona més que si fos un noi jove que pot sortir corrent. La seva figura li dóna una concentració a la imatge. Et commou veure que la policia està pegant sense adonar-se del que està fent.

On va fer aquella foto?
Era al Passeig de Sant Joan cantonada amb Provença.

I per quin diari era?
Jo la vaig fer pel meu compte. Estava de pràctiques treballant com a periodista a “La Hoja del Lunes”. Vaig fer més fotografies pel meu compte. Les vaig revelar i a la tarda les vaig portar al diari. Les vaig ensenyar al director. Es va posar les mans al cap i em va dir: “Uf, Armengol, això no ho puc publicar, ens tancaran el diari i tu i jo ens anirem a casa sense feina!”

Es van publicar?
No es van publicar fins un any després. La fotografia ja s’havia publicat per tot el món quan aquí es va poder veure. Dic tot això per recordar com era aquella època, que a vegades ens oblidem.

Com la va publicar a diaris de tot el món?
Vaig anar a Les Rambles a comprar totes les revistes i diaris estrangers que vaig trobar. Vaig copiar les adreces, vaig fer sobres i vaig anar enviant a veure què passava. En el meu anglès tan dolent, vaig escriure malament la carta. Jo hi posava una targeta, però demanava que no firmessin la foto amb el meu nom, perquè tenia por de represàlies. Però no em van entendre i van posar el nom i els dos cognoms.

I les represàlies?
Doncs al final no en vaig tenir cap. Tenia por dels grups de gent que anaven a “atollinar” la gent a casa seva. Potser es van pensar que el nom i els dos cognoms eren massa evidents i que no podien ser de veritat.

Passem, cronològicament, a les fotografies d’Estats Units, on va viure un any.
Vaig fer fotografies de carrer, de situacions que em vaig anar trobant. Són aspectes de la vida quotidiana d’aquella època.

És l’època quan acaba la lluita pels Drets Civils, a finals del 70. Quina foto t’agrada més d’aquesta sèrie?
Tinc molta estimació a una foto on hi ha un home en soledat, assegut a terra, a la porta del restaurant “One Mile House”. Al costat d’ell hi ha una cadira sense potes. Ell porta un mitjó de cada color i fuma una burilla. Vaig veure representada una imatge que em va cridar molt l’atenció a Nova York: hi havia molta gent pels carrers sense cap mena d’assistència. Era gent sense restes de dignitat, realment com si fossin bosses d’escombraries tirades al carrer. Això em va colpejar molt. Ara a Barcelona estem acostumats a veure-ho, però en aquella època no ho vèiem tant. Em va impressionar al contrast entre la gran riquesa, el gran luxe, i la pitjor pobresa, la misèria.

A la Xina hi va a fer un reportatge amb Baltasar Porcel.
Hi vam estar un mes per a la revista “Playboy”. En aquell moment, l’havia comprat l’editor Lara, de Planeta, i Baltasar Porcel estava molt interessat en la Xina. Va convèncer Lara per anar a Xina i fer un reportatge. Així va ser. Vam fer un reportatge en color i algunes fotos en blanc i negre, que vaig fer al marge. Les fotografies en color eren més convencionals. I les coses que em van frapar més, les vaig fer en blanc i negre.

De totes, sobresurt la fotografia que anuncia l’any 2000.
Sí, era una gran tanca de propaganda oficial. S’hi veuen uns genets que van a cavall, amb les seves gorres maoistes. Fan uns salts immensos, amb un estil poètic, anunciant que van cap a l’any 2000 a tota velocitat. En aquell moment, ho vaig fotografiar per curiositat. Però després, amb els anys, m’he adonat que estaven anunciant el gran canvi de Xina 20 anys abans.

Ara ja es nota.
Ara ja es veu per la televisió cada dia: contaminació a dojo i tot a tota màquina.

El Festimatge serà l’última ocasió per veure aquesta exposició.
Exacte. Hem estat a Vilanova i la Geltrú, L’Hospitalet, al Museu de la Pell d’Igualada i a Girona, al Centre Cultural La Mercè. També a Badalona. I, finalment, a Calella. De Barcelona, no se sap res. M’ha encantat fer la Volta a Catalunya. Sé que la Volta va sortir de Calella fa un mes. Jo he estat un any per Catalunya amb l’exposició. Així que estic encantat d’acabar aquí al Festimatge. En tot cas, aquestes fotografies ja són de la col·lecció de Foto Colectania i es poden visitar a la seva Fundació.

Àlex M. Franquet | Calella

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per