dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Homenatge al psiquiatre Ramon Noguera Hosta

Foto: Ramon Noguera

Ramon Noguera

El Ramon Noguera i Hosta ha estat una persona i un metge que ha viscut amb i per els altres, pels seus malalts i totes aquelles persones que ha ajudat. També ha estat un mestre per a molts i després d’haver tingut la sort d’haver-lo conegut em fa l’efecte que he estat davant d’un savi. Ha deixat enrere una llarguíssima trajectòria professional des de la gestió sanitària a la pràctica clínica, passant per la investigació científica i l’estudi literari. Tant a la Clínica Bofill de Girona com per tot arreu on ha passat ha estat una persona estimada, apreciada, respectada i que sempre posava davant de tot la persona i el servei als altres. Aquest ha estat l’exemple d’una persona entregada als demés i ha deixat una petja molt profunda a tots aquells que l’hem conegut, com a metge i com a ésser humà. El reconegut psiquiatre gironí va morir el passat 11 d’abril a l’edat de 70 anys. Aquesta petita xerrada fou l’última que vaig tenir la sort de compartir amb ell. Us la fem a mans com a mostra del més sentit homenatge.

.

.

Ramon, hi ha una dificultat molt gran en detectar un trastorn de personalitat (TP) en una sola visita?
Normalment sí, perquè amb els trastorns de personalitat primer de tot no venen ells, te’ls porten i així ja comencem molt malament perquè no volen venir ells. S’escaquegen: Què tal com està vostè? R: Perfecte. Què li passa a vostè? R: Res. Em trobo perfecte. No hi ha consciència de malaltia, de que els hi passi res. Això és en la majoria dels cassos.

La simptomatologia dels TP és molt semblant. Això presenta una gran dificultat: Com és diferencia entre ells per afinar el diagnòstic?
Per la simptomatologia en sí, t’has d’inclinar per l’una o per l’altra opció o també pots diagnosticar el Trastorn de Personalitat Inespecífic però això és com no dir res. Des d’un punt de vista clínic i pràctic és molt difícil trobar malalts que presentin els símptomes d’una sola categoria; la majoria acostumen a “encaixar” per simptomatologia en dos o tres dels que estan identificats. S’ha de buscar els símptomes predominants: què fa el pacient? Atraca? Roba? Addiccions? Dificultats greus en les relacions i disrupció en la conducta?

Davant de conductes de tipus antisocial, molt disruptives amb perill per la vida pròpia o la dels altres, com establiu el límit entre la inexistència de malaltia, o sigui una persona sana mentalment, o que realment hi hagi un TP al darrera i per tant certa justificació mèdica? Això ja representa un problema jurídico-legal?
Això ja són temes de psiquiatria forense i és complicadíssim. Només pots basar-te amb la història clínica, amb l’evolució de la persona. Amb un delinqüent sense patologia no hi ha altra simptomatologia necessàriament, la persona es pot trobar perfectament i no tenir cap problema. En canvi per haver-hi un TP hi ha d’haver un historial de tota la vida amb problemes de conducta a diferents nivells (com a nen, com a adolescent, com a adult…). Ara bé, els criteris són molt subjectius i per això és tan difícil saber si estàs davant un TP o d’un pocavergonya.

Quina diferència hi ha entre el Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) i el Trastorn de Personalitat Obsessiu-Compulsiu?
Una mica el mateix que dèiem, el TOC s’inicia un dia sense cap motiu, mentre que el TP Obsessiu hi ha una evolució, una regularitat en unes conductes particulars des de la infància. El diagnòstic és més fàcil des de la psiquiatria infantil, però això no vol dir que tots els nens que tinguin conductes obsessives o compulsives tinguin un TP, senzillament s’ha d’estudiar i investigar molt bé si la conducta és així sempre des de que són ben petits. Hi ha certa tendència en els nens, en la infància, en tenir algunes conductes obsessives o compulsives que es va perdent amb l’edat i desapareix; si no es perd pot orientar-te a sospitar d’un problema en la personalitat; mentre que en el TOC, que pot ressorgir en l’edat adulta la personalitat està bé. El TOC és una malaltia que apareix en una personalitat sana i té un bon pronòstic farmacològic. El TP en canvi és un problema d’estructuració de la personalitat.

En els trastorns de personalitat i en general en tots els trastorns mentals, penses que hi ha sempre una base causal orgànica?
Penso que, primer de tot, els Trastorns de Personalitat no està clar que siguin una malaltia, entenent per malaltia com un conjunt de símptomes que apareixen en un moment donat, avui estaves bé i demà no; són problemàtiques o trastorns mentals però no reben la categoria de malaltia ja que en el DSM-IV no apareixen en l’eix-1 que són els trastorns mentals, sinó que apareixen en l’eix-2 que són les patologies que tenen a veure amb la personalitat. El dia que els americans (creadors i patrocinadors del DSM: ) decideixin o consideren que els TP són malalties, passaran els TP a l’eix-1. Respecte la resta de trastorns mentals, que hi ha una base orgànica és una evidència, és un fet, no és una opinió, perquè la ciència va avançant i ara tenim una tecnologia que ens ha permès constatar aquests tipus de coneixement. Això és un fet com que cada matí surt el sol.

.

.

En el cas dels trastorns de l’estat d’ànim i en la família de l’ansietat, com l’estrès, l’ansietat generalitzada, els atacs de pànic també?
També hi és però ho hem d’entendre, no com un rebuig als factors externs, que també hi tenen un paper, sinó com una predisposició biològica. Hi ha una base orgànica que fa que certes persones presentin una fragilitat o certes tendències a patir certs símptomes o tipus de malaltia.

Coneixes la nova versió del Manual DSM-V que ha sortit?
(
Riu) No, jo he treballat amb les versions del DSM-IV i DSM-IV R. Ara, la setmana que ve ens porten a Madrid a un congrés per parlar de tot això, però jo el que sé de psiquiatria ja ho sé, i el que no ja no ho sabré ni m’interessa (riu) perquè ja estic de baixada. Però a Madrid fan molt bons musicals i a mi i a la meva dona ens agraden molt (riem). Sóc un fanàtic dels musicals. Vaig un cop a l’any a Londres a veure musicals!

A què es refereix un psiquiatre quan parla d’un trastorn mental benigne o maligne? En quin sentit es diu això, a què es refereix?
Això es refereix a un tema subjectiu de gravetat. No hi ha dos pols,dos extrems, bo o dolent, és un continu. Això vol dir que s’hi ens hi fixem molta gent sana en realitat tenen cert grau de símptomes o de trets o característiques de personalitat, sense que això vulgui dir o signifiqui que pateixin un trastorn mental o estiguin malalts. És un problema d’intensitat.

Per tant, hi pot haver gent amb tot una colla de signes visibles però que no li suposen una vivència interna negativa o problemàtica?
Exactament i pot haver-hi gent, en canvi, que sense conductes aparents d’aquest tipus tingui una experiència subjectiva negativa i que ho passi fatal.

És com tenir els anticossos de la Sida però no desenvolupar la malaltia, com li va passar al jugador de bàsket Magic Johnson….
Exactament.

Els trastorns de Personalitat són irreversibles? Al ser un problema d’estructura de personalitat, això és per tota la vida?
És irreversible com a tal però es pot ajudar a la persona a mitigar-ho, a guanyar qualitat de vida, a passar-ho menys malament, a que tingui menys problemes, que visqui millor. Això no és curable i això també és un fet.

Per tant podem afirmar que si es pot realitzar un diagnòstic encertat, fer tractament farmacològic adequat i trobar una dosi útil, aquestes persones poden fer vida normal?
Sí, poden fer vida normal. Hi ha inclús TP’s que per tenir un grau d’intensitat determinat, no van mai al psiquiatre ni fan cap tractament i poden anar tirant, se’n surten i amb més o menys problemes tiren endavant. Per això dèiem que les malalties es despleguen en un continu, tot depèn del grau de gravetat i d’intensitat. No podem catalogar a la gent en dues categories, sans o insans, sinó que la malaltia apareix en funció de la gravetat, la intensitat, la sensació subjectiva i la capacitat d’interferir en la vida d’un mateix.

.

.

En els trastorns d’aquest tipus, quina feina pot fer un psicòleg?
La teràpia de grup, la teràpia conductual poden ajudar aquesta gent a viure millor, a estar millor, poden donar-hi suport i ajudar a tractar mals hàbits (addiccions a substàncies, conductes disruptives, problemes amb la llei….), poden ajudar a fer una vida més sana, a adquirir recursos per afrontar l’ansietat, la irritabilitat, la falta de control emocional, que són característiques típiques en els TP, se’ls pot ajudar amb la teràpia en la seva sociabilitat o socialització. Però amb cada TP hi ha un enfoc diferent, s’ha de personalitzar.

Existeix una base hereditària en el s cassos de TP?
Hi ha una predisposició genètica i també pot ser hereditària, com el cas que explicàvem del TOC. Per dues raons, per herència i per contacte (educació).

Coneixes si hi ha prevalença de patir un TP en funció del gènere? Diferència entre homes i dones?
En general no està gaire clar. Podem recórrer a les estadístiques i sabem que en alguns tipus hi ha predominància d’un gènere, per exemple el Trastorn de Personalitat Antisocial sembla que afecta més als homes.

Neixes amb un TP o en algun moment apareix o es manifesta?
Es va manifestant, però neixes amb un paquet determinat, que llavors es manifestarà més o menys. Apareix perquè hi ha un continu amb uns trets determinats de personalitat. Neixes amb la predisposició, amb els trets i aquests s’aniran manifestant. L’entorn i altres variables i poden ajudar més o menys i afectar-ne la gravetat i la manifestació. Pensa que parlem de personalitat, i no naixem amb aquesta ja definida, sinó que l’anem adquirint i construint amb el temps. L’entorn pot influir de diferent manera en cadascú, l’entorn moldeja les tendències amb les que naixem.

Si una persona neix sense una predisposició determinada a patir un TP, pot patir esdeveniments o situacions a la vida (“life event”) que li puguin provocar desenvolupar-ne un?
No, has de néixer amb la predisposició, amb la tendència.

Diries que això també és així amb els altres trastorns mentals, per exemple, amb la psicosi?
No, una persona no neix psicòtica, però en una època determinada de la vida s’hi torna, ara bé sí que hi ha un defecte genètic, certa predisposició, però en el cas dels TP’s és més acusada. Tot depèn de que els gens i les característiques de que són portadors s’activin o no. Ara bé, això és la pregunta del milió, ¿perquè s’activa un gen o perquè no? És com el càncer, també és genètic. Per exemple en el cas de l’esquizofrènia o del trastorn bipolar també sabem que hi ha factors genètics, hi ha predisposició biològica, però no sabem si en aparèixer la malaltia s’han activat els gens per factors genètics (intern) o per factors externs, això no ho sabem. I amb els trastorns de l’estat d’ànim (depressió, ansietat,….) també passa el mateix. En el cas de les malalties mentals, les persones tenim predisposicions a patir un mal funcionament biològic i bioquímic cerebral que està allà latent i que es pot manifestar o no.

.

.

És cert que els conceptes de “genètic” i “hereditari” són diferents?
Sí, és diferent. Hereditari t’ho passen els pares, els avis o els avantpassats, genètic vol dir que és teu i prou, que del producte dels teus pares, el teu genoma, presenta unes determinades característiques, però només teves. Hereditari sí implica transmissió, genètic pertany únicament a l’individu. Per exemple en les psicosis se sap que hi ha un component hereditari important, si els teus pares ho han patit, tu tens més números. Però també podem trobar psicòtics sense transmissió hereditària; sobretot és genètic.

Hem vist com els TP també depenen, el diagnòstic, el tractament, del grau d’intensitat i de gravetat, això també és així amb els altres trastorns mentals?
Sí, hi ha moltes persones amb trastorns lleus, com les distímies o trastorns d’ansietat que permeten que vagin tirant. Depèn del grau de gravetat, del patiment que provoquen, però això és amb totes les malalties. La gent va al dentista quan els hi fan mal les dents, però llavors ja és massa tard, la càries ja s’ha fet gran! (riu).

Com distingeixes una dístima, o una depressió, de processos de tristesa naturals per coses que poden ocórrer a la vida?
Com que els psiquiatres som gent una mica estranya (riu), si la gent ve al psiquiatre, fa aquest pas, és perquè estan fotuts, és perquè alguna cosa passa, sinó no venen. Abans era pitjor, abans era més difícil perquè socialment estava més malt vist, ara no, ara inclús n’hi ha que venen massa (riu). Quan vaig començar al despatx, moltes tardes jugava a cartes amb la meva secretària (riem). Em vaig instal·lar en un lloc on hi havia altres despatxos, arquitectes, advocats,….llavors li vaig dir al porter que pensés que quan vinguessin a veure’m a mi, la gent potser vindria una mica d’amagat, perquè això d’anar al psiquiatre era poc habitual,…..llavors li vaig dir, posi’ls a l’ascensor de pressa i cap amunt….!! (riem). Ara ens els hem de treure de sobre. Ara inclús parlem d’excés de psiquiatrització, molta gent que venen i no tenen una malaltia  psiquiàtrica, el que tenen són problemes. Ara estem en una societat de la felicitat, tothom té dret a ser feliç i se n’ha de ser. La funció del clínic implica que hem de saber diferenciar la tristesa, que és un fenomen normal a la vida, ja que n’hi ha moltes de tristeses, d’un problema greu perquè una cosa és estar trist i una altra és estar malalt.es de tristeses, d’un problema greu perquè una cosa és estar trist i una altra és estar malalt.

Entrevista: Francesc Serra

Imatges: Wikipedia.org

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per