dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La dona que somniava ocells

.

.

Avui ja no m’he pogut llevar. Fa dies que sento que tot s’alenteix. Quan vingui la Pilar li hauré de dir que finalment accepto. No entendrà el perquè. Després d’entossudir-m’hi tant, un dia qualsevol, claudico. Però és que ella no ho sap. Els mecanismes de cada ment, tot i ser d’una tan envellida com la meva, tenen els seus propis viaranys. Qualsevol petit esforç em cansa i sóc conscient que canso.

I tampoc no serà per tant de temps. Ella fa dies que m’ho està anunciant. M’agradaria burlar-la però sé que no seria just. Després d’abandonar-los i tornar-hi quan els necessitava. Ara no els puc fer això.

Tot va començar sota l’olivera solitària, al pati de casa els pares. Com me n’agradava l’ombra, l’olor dels petits fruits madurs. Estirar-me sota aquella presència protectora i deixar-me portar. Quan en tenia, hi llegia i rellegia aquelles novel·letes sentimentals que t’allunyaven del dia a dia més aviat ensopit. Encenien una il·lusió que sempre esperaves que es fes realitat. Però esperar de vegades es pot fer etern. Jo volia ser l’artífex de la meva vida. Llavors encara pensava que podia tenir-la sencera a les meves mans.

.

.

Aquella tarda, en l’horabaixa, vaig ser testimoni d’excepció. Descansava de la feina del dia quan una lleugera remor va desvetllar-me del semisomni en què m’anava endinsant i sense moure’m però amb els sentits desperts els vaig veure. I sentir. El seu festeig va ser entendridor. Ara una mirada, un saltiró, un cant eixordador i estarrufada d’ales. Tots dos a la mateixa branca. Carícies sense mans. Declaracions sense paraules. Va ser d’allò més tendre.

.

.

M’hi hauria estat no sé quanta estona però a la portella va aparèixer en Joan, el veí de cal Maset, i ells van alçar el vol. Emmurriada, me’l vaig mirar i anava a dir-li’n alguna de fresca quan el seu posat em va aturar. S’havia mudat (aquells eren els pantalons de la missa de diumenge) i enlloc dels seus habituals esclops portava sabates… S’aixafava contínuament la clenxa perfecta que s’havia dibuixat al cap. Caminava enravenat i va passar pel meu costat mirant-me de reüll, d’una revolada, sense dir res, i jo hauria jurat que estava molt nerviós. Vaig seguir-lo encuriosida, però l’esguard de la mare des del llindar de la porta després de deixar-lo entrar em va deixar clavada on era. Vaig tornar enrere, però ja no podia recuperar el moment fugisser d’abans. Hi eren, realment, les mallerengues? Vaig mirar de trobar empremtes del que havia presenciat per sortir de dubtes, però va ser en va. Al cap de res, en Joan era al meu costat i el seu somriure satisfet em va posar en guàrdia. Ara sí que em va saludar, tot melós i jo vaig pensar en el gat que als estables persegueix els ratolins. Va dir-me un “Ja ens veurem” afectat que va esverar-me del tot. Veure’ns? Tot sovint ens havíem vist. De sempre. Érem veïns. Als camps, a l’era, a la riera, a vila… Ja ens veurem! Uf.

No la veig però sé que hi és. I sé per què ha vingut. Ja ho deien les velles al poble: “Si l’òliba sents cantar…” i abaixaven la veu perquè la mainada no hi paréssim esment. Ho pregunto a la Pilar. “Tu la sents?” I veig als seus ulls incomprensió i la compassió adreçada a una pobra dona que està arribant al final dels seus dies. Però aquesta no la vull. Encara podria sortir-me’n tota sola.

.

.

M’hi vaig casar. No sé si tenia una altra opció. Però em va festejar insistentment: apareixia quan menys l’esperava amb qualsevol excusa; em portava flors primerenques; m’explicava els seus somnis a cau d’orella; em volia per a ell en tots els balls de la festa; m’estrenyia fort, fort perquè fos tota seva. Només vaig saber dir sí. En principi, la casa m’anava grossa, el dia a dia m’ofegava. El temps se m’escolava. Volia volar. Moltes nits, al llit al seu costat, venien a mi les orenetes. M’entraven al son i xerrotejaven imparables. D’altres llocs, d’altres gents, d’altres mars i altres terres. Després marxaven lluny, lliures; però una temporada i una altra tornaven fidels. I jo lliscava en la carcassa del meu cos i per dins migrava per fugir. Amb elles.

Ja hi torna. Espera el moment. Faig veure que no en sento l’udol. Em crida?

La Pilar es fa pesada. Ja ho sé que ella no pot cuidar-me més. Sé que té problemes propis que ara ja no m’explica. De debò que agraeixo tot el que fa per mi. Totes dues hem canviat tant… És el testimoni dels meus darrers anys. El món és ben diferent al nostre voltant. Quantes nits de confidències compartides de balcó a balcó, de xerrades al replà, de cafès a la cuina d’una o altra, unides.

.

.

Una nit i una segona vaig somniar-hi. I després vaig tenir-ne la certesa. Les cigonyes ens van portar les nenes. De París, com era habitual. Una rere l’altra. I jo m’esvaïa en la dolça tasca de fer-les créixer. Aquells pocs anys van ser més fàcils. Tots els esforços els compensaven els seus somriures, qualsevol petit avenç, els petons i abraçades, els dolços t’estimo. Vaig fer-me gran amb elles. En vaig aprendre molt.

En Joan sempre hi era. A la seva manera calmosa, suau. Pendent de tot i de totes. I jo m’hi enganxava. Al seu amable somriure, a la seva mirada neta, al posat pinxo que li quedava quan s’embadalia observant-nos. Érem el seu univers. Sovint no ho apreciem, però hi ha moments on tot encaixa.

Si no hagués estat pels voltors! El van cercar. Per endur-se’l. Sense treva. I ho van fer. Juntament amb la maleïda malaltia. Tot d’un plegat la vida se’ns va omplir d’absència. Ara les nenes eren l’única realitat. I jo la seva seguretat. Temps difícils. Dubtes, pors, enyor. Després el trasllat a ciutat, estudis oblidats robant hores a la son, feinetes per anar passant, l’ajut disposat dels pares, solitud en les hores més baixes, amics sovint per interessos…

.

.

Ens en vam sortir. Vaig oblidar els auguris dels ocells i l’èxit va ser només meu. Primer molt minso i després un esclat. Totes les hores del dia abocades a triomfar. Sense recances ni aturador. Progressant, aprofitant cada segon; fent-me imprescindible. La sort? Una no vida. No em queixo. Va ser una tria particular i conscient. Hi tornaria. Les menudes van alçar el vol i fan la seva. I jo segueixo aquí i a les nits retorno a allò que va ser i al que podria haver estat. I als ocells…

Fa dos dies que no veig la Pilar. Ara que em trobo una mica millor! M’he tornat a llevar. Volia explicar-li que, per ara, ajornaré el meu trasllat. Que em guardin una mica més el llit. O que hi posin algú que el necessiti més que jo! No sé d’on he tret les forces. Em torno a sentir viva. De fet, no he advertit el seu lent feinejar. Com si no hi fos. Aquesta nit tampoc no he sentit l’ocellot. No! Coi d’òliba!

Marta Paniagua i Moran

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per