diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La inutilitat dels somnis

.

.

Com cada dia des de feia dotze anys, es va calçar les esportives i va decidir la ruta que faria aquell dia. Com que ja fosquejava, atès el temps en què estaven, els dies s’havien fet més curts i hauria de fer la ruta urbana.

Quan la jornada era més llarga, li agradava passar pel mig del bosc i agafar espàrrecs, quan era el temps, escoltar algun ocell, veure voleiar alguna papallona (últimament no se’n veien gaires) i observar la filera de formigues que, disciplinades, feien via cap al formiguer. De fet, no li agradaven gaire les formigues i menys aquelles tan grosses que li feien pensar en la pel·lícula que havia vist de petita: La marabunta, i que per sempre més li va provocar una aversió cap aquells insectes, difícil de definir.

Durant un temps, abans de decantar-se per les caminades, havia provat la natació perquè, arribats als quaranta, havia d’intentar mantenir la silueta, però allò d’estar en remull tanta estona, la humitat que li calava els ossos, la monotonia de bracejar d’un costat a l’altre sense cap mena d’al·licient, aquella gorra de bany que no li esqueia gens bé i el condicionant dels horaris, la van disposar cap a un exercici físic que li permetia canviar de lloc constantment i que no li suposava cap despesa econòmica tret de les esportives que havia d’anar renovant cada dos anys.

.

.

Aquella tarda, doncs, va començar a endinsar-se pels carrers del nucli antic del seu poble. De fet, li agradava també molt vagarejar per aquells carrerons i sobretot contemplar les cases i imaginar quina devia ser la vida dels que les habitaven, què devia estar passant al seu interior, què feien, quins cors bategaven, què sentien mentre ella les mirava. Quan es fixava en alguna d’aquelles façanes més antigues on es podia llegir la data de construcció, aleshores sí que feia volar coloms i es transformava en una de les inquilines. Sempre deia que si mai pogués tornar enrere i viure en una altra època, triaria la de finals dels segle XIX. Tampoc sabia ben bé per què, segurament per poder viure una vida ben diferent de la seva.

En passar per una de les portes, datada el 1896, va veure la clau posada al pany. Quina oportunitat! Ella que es delia per conèixer la intimitat de les cases! No s’ho va pensar dues vegades i va girar la clau. Enrere va quedar la caminada perquè la curiositat va poder més que l’exercici que s’havia imposat diàriament. Tampoc va pensar en les conseqüències dels seus actes.

Decidida, va empènyer la porta i es va esmunyir cap a dins. Hi havia poca llum i, en un principi, va pensar que no hi devia viure ningú, però… per què doncs hi havien deixat la clau? Seguia un passadís no gaire ample amb portes a cadascun dels costats. Una llum tènue l’anava guiant fins que arribà a una estança. No podia ser! Ella mateixa era allà, asseguda en una butaca amb un llibre a la mà, amb dues criatures jugant al seu voltant i una dona que donava el pit a un nadó; va pensar que devia ser la dida. S’hi va atansar, els ulls se li van anar acostumant a l’espai mig en penombra. La noia duia un vestit llarg que li tapava els peus. Llegia atentament el llibre i amb prou feines deia res als nens. En aquells instants, una porta es va obrir i va aparèixer un home clenxinat amb un bigoti test i un trajo molt formal. Era el seu home! Massa coincidències. Què hi feia allà?

.

.

Amb prou feines li va dirigir unes paraules escadusseres i es va asseure en una altra butaca, i va encendre una pipa. Però si el seu home no fumava!

Va desafiar la sort i s’hi va acostar i es va adonar que ningú la veia, podia anar d’un costat a l’altre, i va travessar l’estança cap a unes escales; instintivament va voler obrir el llum i no var poder. És clar, el corrent elèctric, l’invent que els havia de permetre no anar a dormir tan aviat o sortir al carrer les nits fosques sense por d’ensopegar amb un carro o una pila de fems, encara no havia arribat a les cases. Decidida va agafar un llum de petroli que hi havia a sobre d’una tauleta i va pujar els esglaons sense fer soroll, però per què, si igualment semblava que ningú la sentia? Quan va ser a dalt, va obrir una de les portes i va entrar en una habitació. Quin fred hi feia! No volia ni pensar haver de dormir en aquell llit alt amb dosser i sense calefacció.

Va tancar i va baixar. No va veure ningú, però el xiuxiueig d’unes veus la va guiar cap a una altra estança i allí es va veure i els va veure, asseguts i distanciats per una llarga taula proveïda de menges exquisides. Menjaven en silenci servits per una noia amb un posat avinagrat. Cada vegada la situació la desconcertava més. Ella i el seu home xerraven d’allò més quan dinaven o sopaven. Com podia ser que no parlessin, que no es diguessin res?

.

.

Aquella era la vida que li hauria agradat viure? Tan reposada, tan formal i tan diferent de la seva. Quan somniava en un altra època sempre havia cregut que li hauria tocat treballar d’escarràs en una fàbrica amb pèssimes condicions o bé treballar la terra de sol a sol, i ves per on, gaudia d’una existència plàcida, sense ensurts i també, per què no dir-ho, avorrida fins al moll de l’os.

Va mirar el rellotge i… quin espant! El temps havia passat molt de pressa i havia de tornar cap a casa.

Va resoldre que el millor seria marxar. Va avançar pel passadís i va arribar fins a la porta; es va estranyar de no trobar-la oberta. No hi havia la clau enlloc ni tampoc cap pom per poder estirar. S’havia quedat atrapada en el temps?

Carmen Gros

Imatges: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per