dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La missa més curta de mossèn Gregori

.

.

Les taques d’humitat vesteixen les parets de l’església. Mossèn Gregori les mira brandant el cap mentre avança pel passadís en direcció a l’ hortet del darrere. Aquest any hi plantaré cols, pensa en veu alta. Bon dia, saluda la dona que acaba d’arribar. La Matilde s’ encarrega de les feines de neteja de la parròquia des que va enviudar. — Fas tard, esbufega el capellà — ho sento, m’han robat la bicicleta i he vingut a peu, es disculpa ella, encara ben congestionada. El clergue remuga quelcom inintel·ligible i continua el seu camí. La fredor de les pedres esperonen la minyona cap a l’ interior, on l’ escombra, la galleda de fregar i les baietes l’ esperen per netejar sobre net. Avui també toca enllustrar les figures de bronze, cal que llueixin pel casament de l’endemà.

Les dimensions de l’ església resulten minúscules si la comparem amb d’ altres, no obstant, les exigències del capellà en el tema de pulcritud esdevenen aclaparadores per a la Matilde. Don perfecte, l’anomena ella pels seus interiors. Ni en trenta cinc anys de matrimoni ha escoltat tantes impertinències sortides dels llavis d’un home. Pobres feligresos, xiuxiueja cada cop que el sent rondinar. Ja els plany, ja! Les homilies esdevenen d’allò més colpidores i les confessions, no diguem! Però malgrat les bronques en el confessionari (més d’un pecador marxa plorant), mossèn Gregori gaudeix d’ una bona cort de seguidors. Devots que comparteixen complicitats i ensenyances molt ben apreses des de la infantesa.

Com deuria ser de jove? Es pregunta la Matilde. Sovint l’ imagina com un soldat espartà, llençant a tothom que s’atreveix a contradir-lo per un penya-segat. I no parlem dels cursos prematrimonials que s’ han quedat sense alumnes. Mai deixa una escletxa perquè els enamorats es puguin desfogar. Quin home, sospira la Matilde mentre neteja la cera dels canelobres.

.

.

Però la minyona s’ equivoca. En Gregori, de petit, esdevé un vailet molt bo. Un fill modèlic. Un d’ aquells fills que tots els pares desitgen concebre. Fins que un dia l’obliguen a exercir d’escolanet. L’esdeveniment succeeix pocs dies desprès de complir els deu anys, convertint-se en l’ ajudant d’ un capellà vellet, molt vellet que repapieja. En un inici la feina li ve gran, però un bon dia i sense adonar-se, vesteix els hàbits. En Gregori s’ ha convertit en ministre de l’església. Però no cal anar tant de pressa, rebobinem uns quants anys. Al Gregori escolanet no li agrada la feina. Sovint canvia el vi de missa per vinagre. Amb resignació, el capellà vellet i que repapieja, se l’empassa una i una altra vegada. Són entremaliadures sense importància, diu. I tampoc s’ enfada quan, en obrir la porteta del Sagrari, surten papallones i mes papallones que s’ amaguen pels racons. Només balanceja el cap amb posat pacient. Els anys passen. Un capellà nou substitueix al vellet que repapiejava. Ara mossèn Gregori s’ ha convertit en el nou rector. En un clergue de mà de ferro més papista que el Papa, diuen. I és que els diumenges, treu pit i s’esgargamella predicant amb intransigència. Condemna amb absolut fanatisme als que per les nits es desvetllen deixant anar les passions i els desitjos. Pecadors crida, amb ulls desorbitats, l’ infern és ple de pecadors com vosaltres…

.

.

La Matilde ho ha deixat tot net i polit per a la cerimònia. El seu nét de deu anys ha esdevingut escolanet. Ara assisteix a mossèn Gregori en les misses. Avui ha arribat aviat, tal com calia. L’ ambient llueix. L’ olor a encens deixa pas al de les roses blanques que vesteixen els bancs de fusta. L’ església s’ omple de gom a gom. El clergue, cerimoniós, comença a vestir-se amb l’ ajuda del vailet. L’ alba, l’ amit, la casulla. Cada peça acompanyada amb la seva oració. Finalment l’ estola. El nen té ben apresa la lliçó. El mossèn Gregori vellet, que no repapieja, esperona l’ escolà. —Vinga, vinga— li diu estrenyent-se el cíngol, —hem de sortir. L’ acòlit amaga un somriure mentre es disposa rere d’ell. El somriure es torna ample i per uns segons no pot aturar el tremolor que li produeix pensar en el que li passarà a mossèn Gregori en pocs minuts. Però el capellà ho sap. Sap que el trapella n’hi ha preparat alguna. I quan es disposa a sortir, el mossèn nota un recargolament de ventre. La panxa comença a remugar mentre es dirigeix a l’ altar. Unes gotes de suor llisquen galtes avall, per una pell blanca com la cera de les espelmes. Això no s’ ho esperava. Els murmuris dels feligresos comencen a intensificar el volum. L’ escolà se’l mira de reüll i riu. El medicament de l’ àvia fa efecte. Aleshores, mossèn Gregori s’ aixeca, solemne i amb una gambada, s’ acosta al micròfon, — Aneu-vos-en en pau. — Beneeix amb un fil de veu. I marxa esperitat, cames ajudeu-me, davant l’ expectació dels nuvis i els convidats.

Jordina Farré Balasch

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per