divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La música del silenci’, de Patrick Rothfuss

“Quan llegeixin això, els meus lectors es cabrejaran”

Portada

Portada

Això es deia Patrick Rothfuss al veure’s davant d’un text gairebé sense trama, sense diàlegs, sense res (aparentment) del que l’havia fet triomfar. Però ell no sabia que sí hi havia quelcom a l’obra, allò que li ha fet realment consagrar-se. Estava ell en ella, i ell és el valuós dels seus llibres.

Amb una mà prodigiosa que barreja pensaments de la mateixa manera meravellosa que Auri barreja substàncies per crear sabons, Rothfuss sap unir a la perfecció la fantasia del seu gènere amb les més altes i profundes elucubracions que deixen al lector commocionat enfront tal desplegament de veritat.

Com ell bé diu al pròleg, que ningú esperi en aquesta saber res sobre Kvyothe, que ningú esperi una continuació d’El temor d’un home savi. Però per a tot aquell amant de les seves paraules, del seu embriagador estil, d’unes majestuoses línees capaces d’hipnotitzar, capaces de provocar-te una ganyota, un somriure penós en espais públics; per a tots aquests, per tu i per mi, aquesta és la nostra obra. Rothfuss agafa a la centellejant Auri per tractar amb mestria un personatge de ment pintoresca, ple de vaivens emocionals, figuratius; ple d’impressió.
Per qui no hagi llegit res del nord-americà dir-los que Auri és com una noia dominada per un síndrome d’Asperger especial, és la única persona capaç de congeniar amb els sentiments que desprenen els objectes, les essències, les criatures. És, més que una alquimista de substàncies, una alquimista harmònica dels sospirs, els alens, les llavors que formen i transformen el món.

La música del silenci és una novel·la breu sobre aquest personatge, res més. És un camí per l’interior d’una ment danyada que veu més del que qualsevol pot veure. És un viatge per una Subrealitat formada per algú aliè al món, recordant a aquella infrarrealitat d’autors reals com Valle-Inclán; autors o personatges que només volen (o volien) apartar-se d’una realitat de la qual ja estan desenganyats. La Subrealitat d’aquest personatge és un món creat per i per a ella, amb quantiosos espais (gairebé sembla l’extensa genealogia dels Buendia a Cien años de soledad) que al donar-los ella un nom, també els hi dóna la seva identitat.

Sort hem tingut de que no es complissin els desitjos de gent com Kafka o Emily Dickinson, i fins i tot Virgili; de que es cremessin les seves obres al morir (encara tenint present la quantitat d’obres que devem haver perdut al foc). I sort hem tingut de que Rothfuss reflexionés després de la seva conversa amb la matemúsica Vi Hart de no deixar la seva trunk story (obres que els propis autors fan caure en l’oblit) per a la intimitat d’uns pocs.

En definitiva, una obra que surt de la misteriosa llegenda real del conegut com Tunnel Bob, el qual habita a les profunditats de la Universitat de Wisconsin-Madison. Una obra que surt, com diu el propi autor, del mal d’algú que es sap danyat per dins escrivint per a aquells amb el mateix sentiment. Si et sents diferent en aquest món, si creus que no és el teu lloc, si aquesta estranyesa et fa mal, aquesta és la teva obra. “Aquesta historia és per a totes les persones una mica danyades que hi ha allà afora”.

Al començar-se a convèncer de que aquesta novel·la havia de ser publicada, Rothfuss va començar a rebre correus dels seus escriptors ‘beta’ referents al llibre amb un idèntic missatge en tots ells. Missatge al qual, sense cap mena de dubte, m’uneixo:

“No sé què pensaran els demés. Segurament no els hi agradarà. Però a mi m’ha encantat”.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per