dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La música

.

.

Una música la va despertar, s’havia quedat adormida només de ficar-se al llit com feia temps que no li passava, però, no era una música qualsevol, era la seva cançó. Es va incorporar al llit, no estava segura de si estava desperta o si continuava adormida. La música continuava sonant, era com si la convides a aixecar-se. Va baixar del llit i tapant-se amb el llençol va anar fins a la finestra que havia deixat oberta, intentant esbrinar d’on venia aquella música que tants records li portava.

.

.

Aquella imatge que es veia a l’altra banda de la finestra, aquella imatge tan coneguda i a la vegada tan enyorada. La lluna reflectint-se sobre una mar encalmada, les barques que reposaven a la sorra tot esperant l’alba, mes endins de la mar, aquella roca emergint de les profunditats i que a la llum de la lluna resultava un indret màgic, si mirava el cel, milers d’estels la saludaven com si fossin vells amics que amb els anys es retrobaven. La música continuava sonat i començar a moure’s al seu compàs, els peus no li tocaven al terra, un calfred li va recorre l’esquena; va sentir darrera seu un l’alè conegut, aquell respirar tan enyorat, la música continuava, amb els braços estesos es movia al compàs d’aquelles notes, que en algun lloc algú desgranava, ballava i giravoltava, darrera seu aquella respiració enyorada li feia pessigolles a la clatell, el sentia tan a la vora i tan lluny a la vegada, no va pensar en girar-se, sabia que Ell no hi era que tan sols la seva imaginació li retornava. Tot somiant i ballant es va apropar al piano va passar les mans per les tecles, semblava que el piano també la cridava , es va asseure al tamboret i seguint la música que li arribava va comença a tocar, ara les tecles negres, ara les tecles blanques.

.

.

Feia temps que no tocava, aquell piano també li portava records i a mesura que tocava, aquella música de Schubert, que tantes vegades Ell interpretava la feia sentir més i més feliç. Ella tocava a dues mans però en el piano les tecles es movien a quatre, no volia pensar que era el que passava per que estava segura que era Ell qui la acompanyava, tocaven la seva música com mai la havien tocada i així presa d’aquella follia va arribar la matinada. El sol, la va retornar a aquella cambra, va deixar el piano i es va acostar a la balconada, la lluna ja no hi era, ara el sol brillava, la mar encara encalmada bressolava les barques que havien deixat la sorra per anar a acariciar- la, va donar mitja volta per torna ha entrar a la cambra, Ell ja no hi era però quedava aquella flaire testimoni fidel de aquella nit passada. A les seves orelles continuava sonant aquella música que l’havia despertada.

.

.

Estava realment desperta? O potser somiava? Si allò era un somni va demanar de no despertar-se, perquè necessitava aquella música i necessitava aquell que la tocava, necessitava sentir aquella música, per sentir-se viva encara.

Carme Ribas

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per