dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Misteri a la platja

.

.

La noia s’aixeca mandrosament, s’espolsa la sorra de les cames i amb la mà fent visera, gira el cap a banda i banda, fa unes passes endavant, a l’esquerra, a la dreta, es gira, es mossega els dits de la mà que té lliure, em sembla que s’ha alterat.

En tombar-se m’adono que ja no és tan noia. D’esquena, el seu cos petit, els cabells recollits en una trena i el biquini minúscul m’han fet pensar que era una vaileta. La cara, els genolls i, de perfil, la curvatura de l’esquena la delaten.

El dia és esplèndid, no fa vent i el mar sembla un mirall. A la llunyania, més enllà de la barrera de corall, les ones trenquen amb força. Sóc a la piscina d’aquest hotel meravellós que ha millorat les nostres expectatives. Ja fa temps que volíem gaudir d’uns dies de descans, sol, menjar i sexe sense presses, sense murmuris i sense horaris.

.

.

I ens ha costat arribar fins aquí! Dins meu, en pensar-hi, encara noto un pes al pit. Quan érem a la sortida del poble en Joan, el meu home diu: “He oblidat els passaports!”. Enrere, teníem temps.

En entrar a Barcelona, una cua immensa de cotxes. Arranca, para, arranca, para… La gasolina baixava i baixava. “Joan emplena el dipòsit abans de marxar”. No, mai em fa cas. El temps s’escolava de mica en mica i els cotxes es multiplicaven per moments.

Per fi, l’aeroport. Corre, corre. Bufa, bufa. Tancat l’embarcament. Corre, corre. Sua, sua. La maleta, que no passava el control; els passadissos infinits; els nostres noms als altaveus… Uf! Uf! Dins l’avió, a primera per ser els últims. No hi va haver retrets: no podíem parlar.

.

.

Però ara estic relaxada, continuo amb el meu xafardeig. La veig encara dreta, té el telèfon a la mà i amb el peu va donant cops a la sorra, cops repetitius que aixequen una mica de pols. S’ asseu de cop i es posa un barret de coloraines que combina amb tots els colors del voltant: el blau del cel i del mar, el verd dels cocoters, el torrat de la sorra. Al seu costat hi ha una tovallola estesa i això em fa pensar que esperava no estar sola.

Vaig a refrescar-me a la megapiscina. L’aigua està calenta. Hi ha una petita cascada que amaga un túnel i m’hi deixo anar nedant lentament. De sobte caic en una altra piscina d’aigua freda i la impressió es boníssima. Faig unes voltes i en sortir noto tot el cos tonificat i m’estiro a la gandula amb la sensació de tenir un cos mes jove. Demano al cambrer un combinat de fruites naturals ben gelat. Quan marxa, amb el seu caminar cansí, no puc deixar de mirar-lo: és molt ben plantat, una cara molt agradable, una pell lluent, un cos atlètic… El cap se m’embala i penso en una novel·la que vaig llegir fa temps, com es deia? L’Estela va de vacances… No ho sé, potser era un altre títol. Això sí, era molt excitant: dona madura, noi jove, experiències noves…

.

.

Vaig bevent i estudiant la platja: un noi corre amb unes begudes a la mà, és lluny però sembla que és el meu cambrer. S’acosta a la posició de la meva noia misteriosa, s’atura davant d’ella i comencen a enraonar, diria que criden. De sobte s’abracen, s’asseuen i es petonegen.

Potser ella és com l’Estela de la meva novel·la… Bé, s’ha acabat el misteri, jo que ja havia fet volar coloms de tots colors, finalment només era un malentès d’amor de vacances. És millor que agafi el llibre i em concentri en una història escrita. Per cert, i en Joan on s’ ha ficat?

Lourdes Fuentes

Imatges: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per