dijous, 14 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Pascal era un personatge molt contradictori’

Miquel Costa | Foto: F.S.

Miquel Costa | Foto: F.S.

Entrevistem Miquel Costa, responsable del projecte de traducció de la nova versió al català dels Pensées de Pascal.

Blaise Pascal fou un pensador i escriptor tan prolífic com enigmàtic. Contemporani de Descartes, fou matemàtic, físic, filòsof, escriptor i tingué una relació també molt específica amb la religió del seu temps, després d’una experiència religiosa i espiritual profunda i del seu acostament al jansenisme. L’última part de la seva vida s’entregà de ple a les qüestions religioses i a la filosofia i la teologia. Són moltes les contribucions de Pascal a totes aquestes disciplines que hem anomenat, des de la “calculadora mecànica” que ell mateix construí, les seves investigacions sobre fluïts i l’aclariment sobre conceptes com ara la “pressió” o el concepte de “buit”, les seves aportacions a la teoria de la probabilitat o la seva visió escèptica, crítica i aguda, tan propera a Montaigne, sobre l’home, la religió i el sentit de la vida. Els Pensaments de Pascal, obra pòstuma i molt representativa, ens apropen a un autor que no va trobar cap inconvenient en reconciliar i acostar dos elements tan contradictoris com la raó i la fe.

Com sorgeix el projecte de la traducció dels Pensées de Pascal?
Això va arribar-me a través d’un mail que em va enviar el Josep Ferrer, que porta la Fundació Joan Coromines de Sant Pol de Mar. Té contactes amb l’editorial Curial i en primer lloc en va proposar una revisió d’una traducció catalana dels anys 60, però era incompleta i amb un català complicat. Llavors, vam pactar fer una nova traducció i posterior estudi amb un termini de 2 anys.

Foto: F.S.

Foto: F.S.

Pascal és un autor que va morir jove, amb 39 anys, però malgrat això fou molt prolífic. Què t’interessava principalment de la seva obra perquè arribessis a traduir-lo?
Em va intrigar especialment la demostració de Déu a través de ‘l’aposta’: basada en el càlcul de probabilitats diu que has d’enfrontar-te amb la teva humilitat i prendre una decisió radical, prescindint de totes les diversions i mantenir-te entretingut portant una vida de virtut, una vida “pura” per salvar-te davant Déu, després de veure què hi guanyes i què hi perds. Jo no coneixia Pascal, ja que a la carrera el vam estudiar poc, i en la meva època de professor no és un autor que entrés en els plans,d’estudi, i això de l’aposta em va sorprendre molt.

Pascal fou un pensador amb moltes inquietuds: matemàtic, físic, cristià, filòsof. ¿Què penses que aporta Pascal en ple segle XVII a la filosofia?
Jo el trobo un personatge molt contradictori. Per una banda és un científic de capçalera del segle XVII (físic, matemàtic) i per altra banda mostra una religió molt poc racionalista que accepta les coses més dogmàtiques que es puguin plantejar: miracles, profecies, entendre la Bíblia al peu de la lletra…..Va acabar la seva vida fent una autèntica apologia d’aquesta religió popular i mística que defensava. Estava molt implicat en el moviment Jansenista.

Tant Pascal com Descartes, Kant, Nietzche, Schonpenhauer eren pensadors totals, que parlaven de tot i dominaven diverses disciplines. Penses que avui en dia en la societat de la “informació” i degut a la alta especialització en qualsevol disciplina ha desaparegut el clàssic filòsof o pensador interessat i implicat en tot?
Jo crec que la mateixa situació que tenia Pascal és comparable a la situació que tenim ara. En el temps de Pascal hi havia la filosofia acadèmica molt especialitzada, molt semblant a l’escolàstica d’avui en dia on domina una mena de filosofia molt analítica, molt especialitzada; i penso que això ha passat en totes les èpoques, hi ha una filosofia dominant, “escolàstica”, que s’ha estancat i després apareix, fora del camp de la universitat i de la filosofia acadèmica, una activitat frenètica intentant crear una nova filosofia que sortís de l”status quo”. Un representant total avui en dia seria Rubert de Ventós, que és molt original i ho tracta tot. També hi ha altres autors que a partir d’una idea l’apliquen a molts aspectes de la vida i la realitat i seguirien aquesta línia de parlar de tot. Un autor americà d’aquest tipus seria John Searle.

Pascal fou un pensador religiós i cristià, tot i que en la seva “Casuística” no deixà passà l’ocasió d’atacar i criticar als jesuïtes per les seves ànsies de poder terrenals. Com penses que encaixa Pascal en el panorama religiós del segle XVII?
A França hi havia una escissió molt clara entre l’església oficial, elitista, racionalista i dominada pels jesuïtes, que és la que defensava Descartes, i també hi havia una religió més popular, basada en els costums i hàbits de la gent com per exemple el Jansenisme. Per Descartes la raó era allò principal, inclús Déu estava supeditat a la raó. En canvi per Pascal allò primordial era la fe i Déu en primer lloc.

Francesc Serra i Miquel Costa | D.M.

Francesc Serra i Miquel Costa | D.M.

S’ha parlat moltes vegades de Pascal com un dels grans psicòlegs de l’era moderna. Penses que Pascal aporta alguna cosa en l’art de la persuasió? Hi ha als Pensées al·lusions o idees referides a com influir i/o convèncer als altres?
Sí que en parla. Per exemple si en una conferència tens mal de panxa et pot sortir malament. El missatge pot quedar malmès i per tant el context influeix en la transmissió de les idees. És una influència clara, en aquest aspecte, Montaigne. Si estàs en un diàleg, donar la raó a l’altre perquè agafi confiança, acceptar l’altra posició.

Pascal fou un home malalt, patidor, que travessà durant la seva vida més d’un episodi depressiu. Aldous Huxley, escriptor, pensador i crític modern opinà que es podien trobar efectes d’aquesta realitat de la seva vida en la seva obra. T’has trobat en la traducció dels Pensées evidències d’aquesta opinió? Llegies a un home negatiu, trist o preocupat?
Als pensaments no. Potser en alguna biografia si, era un home molt exòtic, molt especial però no hauria traspuat aquesta idea arran dels Penseés. Era un home malalt, a l’autòpsia li van descobrir algunes lesions cerebrals,tenia uns mal de cap terribles, també i hi havia sospita de càncer d’estómac, però a l’hora va viure una època amb una vida molt dissoluta que en diuen l’etapa “corrupta”: viatjava, anava amb els amics, va tenir un afer amb una dona……fou una època que va viure una mica fent el “cràpula”.

Miquel, trobem Montaigne en els Pensées?
Sí, és omnipresent. En la idea d’home per exemple, en part està inspirada en Montaigne. Ell té una concepció filosòfica de l’home i l’ànima humana. Bona part d’aquesta concepció la treu de Montaigne, ja que aquest rebaixa l’home a la categoria d’ésser ridícul, una mena de “bitxo” que es creu més del que és i que presenta tota una sèrie de característiques fins i tot menyspreables i contradictòries. Tots dos autors fan baixar l’home a “tocar de peus a terra” el desmitifiquen. També assumeix l’escepticisme de Montaigne. El que passa que Pascal comparteix aquesta idea negativa de l’home però per altra banda pensa que també té grandesa, concepte que no apareix tant en Montaigne. I encara comparteix amb Montaigne i critica l’escapisme que mostra moltes vegades l’home per no enfrontar-se a ell mateix i evitar acostar-se o caure a l’abisme es refugia o escapa a les diversions.

Què li diries de Pascal a una persona que sabessis que vol llegir els Pensées?
Que els llegeixi perquè és un dels llibres més originals de filosofia que he llegit.
Molts dels pensaments que té de tipus filosòfic respecte la naturalesa humana van al fons de la qüestió, té un fons existencial de la persona. Aquesta per mi és una de les idees més vàlides que presenta, és un tio franc.

Ara que tu i Pascal ja us coneixeu íntimament, que t’emportes de la traducció d’aquesta obra?
M’agradaria parlar amb ell i preguntar-li unes quantes coses perquè tinc el dubte respecte alguns punts de si l’he entès bé. Li preguntaria com era capaç de concil·liar aquests dos aspectes, el de la raó i el de la fe.

Text: Francesc Serra

Miquel Costa, professor de Filosofia a l’IES Bisbe Sivilla de Calella i traductor; Francesc Serra, psicòleg de l’Escola Pia de Calella; A més de compartir el gust per la lectura, la filosofia i de compartir una estona xerrant han reemprès la relació que tenien quan Costa fou el professor de Filosofia de Serra a l’institut calellenc i, anys més tard, també va ser el seu tutor del Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP).

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per