dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Passeig pels elements

.

.

Soc la sorra de desert, durant el dia el sol em crema, sento sobre el meu ventre la suavitat del cos d’una serp, el seu cos fred travessa les meves entranyes buscant un amagatall. Mentre vaig ser serp volia arribar a les dunes però aquestes desapareixien per culpa del vent. Quan soc vent moc la sorra al meu caprici, invento paisatges i els faig desaparèixer. Torno a ser sorra, sorra amb la que el vent juga, la mateixa sorra ardent que agafa la fredor de la mort quan el sol desapareix i la nit o envaeix tot aconseguint que els diversos insectes que conviuen em mi penetrin al meu interior per resguardar-se del fred.

Plou i soc pluja, i corro formant rierols per la resseca sorra, soc alegre salto i corro jugant amb ella. Voldria ser muntanya i poder contemplar el desert des de l’altura, però soc una vall.

.

.

Durant la nit somnio ser una roca forta que se sosté ferma, agafada al terra i que el vent no pot moure. El vent, però, s’endinsa a les entranyes violant la meva intimitat, amb la seva força obre escletxes per les quals passa xiulant. Perquè xiula el vent? Tal vegada té por?  La nit que vaig ser roca, la por m’envoltava , la podia sentir, podia palpar-la però, com era una roca forta, va marxar. La por es va refugiar entre uns matolls en forma d’espines; les espines no fereixen per elles mateixes fereixen a causa de la por.

Passa un avió, símbol d’altres realitats, la nostra tranquil·litat es veu alterada per uns instants, sento sobre mi com tremolen els insectes que m’habiten , mentre  allà dalt els estels continuen impertorbables ocupant el lloc que els ha estat assignat, ni un parpelleig , ells no tenen por dels avions.

.

.

La nit acaba i continuo sent terra, terra ardent, el vent desfà les dunes i destapa un munt d’ossos , el vent és trapella, tot o remou, no sap que aquells ossos només volien descansar, em pregunto a qui devien pertany a quan formaven part de la vida? Varen donar forma a un cos, varen complir amb la seva missió , ara els toca descansar i per això han tornat a mi.

L’aire és ara calent, tan calent que forma miratges; a través d’ells puc coneix a d’altres terres, unes terres humides, llacs, rius que les travessen, els mars acaricien les seves costes, arbres majestuosos les protegeixen del sol. Per un moment voldria ser part d’aquelles, abandonar l’àrid desert i fusionar-me amb elles,  ser-ne dues en una sola. M’hi acosto; quasi aconsegueixo tocar-la però arriba el vent gelat  i el miratge desapareix .

.

.

Estic esgotada per l’esforç . Me’n adono que el meu lloc és aquest, i encara que a vegades em permeto somiar, sé que aquí soc necessària. Tan necessària soc en aquesta planúria àrida i resseca com són necessaris els estels allà dalt , com el sol que em crema o com la lluna que amb la seva llum freda i distant vetlla les meves nits.

Tothom té el seu lloc en aquest món, ni que sigui un petit gra de sorra.

Carme Ribas

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per