dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Qui va matar el policia Francisco Jesús Anguas?

Salvador Puig Antich

Salvador Puig Antich

Mentre una jutgessa argentina es debat entre sumaris contra els crims del règim franquista; mentre els ministres del Consell que aprovà l’execució atroç de Salvador Puig Antich comparteixen taula amb el Govern espanyol d’avui; mentre ronda la tralla de personatges policials corruptes que s’implicaren en l’afer, la causa segueix oberta amb un crim d’Estat per aclarir: herència, encara, de la conxorxa judicial d’aquesta Espanya transicionada.

La penúltima vegada que vaig parlar amb el periodista Jordi Panyella acabava ell de debutar a l’Avui del anys vuitanta. L’última, fa uns quinze dies, quan en Jordi duia ja sota el braç el seu darrer llibre: Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial). I abocant un reguitzell de noves proves, recursos i testimonis que revelen la matussera trama que va procurar-se el règim de Franco per tapar un dels seus últims assassinats; el d’un jove de 25 anys per a per a qui Lluís Llach va llançar a les estrelles un cant ben dolç i per a qui les seves germanes encara  demanen justícia quaranta anys després.

Pels més joves, aquells que posen la cara de Salvador a un Daniel Brühl dirigit a la pel.li de Manuel Huerga,un apunt d’aquesta història:

“Salvador Puig Antich va ser detingut quan passaven pocs minuts de les sis de la tarda del 25 de setembre de 1973, jutjat e les nou del matí del 8 de gener de 1974 i executat quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí del 2 de març de 1974, però el 19 d’octubre de 1973 ja era un ninot condemnat per a cremar a la foguera. Judicialment era un home mort, perquè el règim franquista ja li havia donat categoria d’assassí, l’assassí d’un policia, I això, aleshores, volia dir entrar al corredor que tenia com a única sortida una sala sòrdida en una presó degradant i degradada, una cadira clavada a un pal, un garrot i un botxí esperant per accionar la maquinària de la mort”.

Jordi Panyella desmunta la farsa des de l’inici. Amb el testimoni directe, per primer cop, de Xavier Garriga i Paituví –company de Puig Antich en el moment de la detenció i que exposa ara també la seva pròpia vivència; amb el relat  de les joves infermeres del Clínic que atengueren un Salvador ferit a la boca i del qual consten impossibles declaracions orals al sumari trampós del cas: elles no comprenen encara com un jove ensorrat a qui alimentaven amb una canyeta perque tenia la boca cosida va poder fer una declaració de vuit folis!; amb l’explicació del metge que va tenir cura del cadàver del policia mort, al cos del qual apareixen trets de més; amb les incongruències d’un sumari manipulat  tal i com explica l’oficial que va tenir a les mans dos sumaris idèntics retocats per excloure les proves que exculpaven el jove militant del M.I.L. Amb tot això, el llibre d’aquest periodista tranquil i pausat, sense fer gaire sorollot innecessari, ajudarà a revisar definitivament el procés aquí o a l’Argentina.

Roger Palà recull en un article recent a NacióDigital.cat  un prec: que no oblidem els noms dels ministres de Franco tacats de sang en aquest cas i que encara continuen vius: Licinio de la Fuente, Antonio Barrera de Irimo, Antonio Carro Martínez i José Utrera Molina (més reconegut aquest darrerament com a ínclit sogre de l’actual ministre Alberto Ruiz-Gallardón i escrit en negreta com sol.licita retòricament l’amic Panyella). I que no és l’únic nom d’actualitat que revela Penyella: cal afegir que la sentència de mort per a Puig Antich va ser redactada per Carlos Rey González, aleshores capità de la cosa jurídico-militar franquista i avui representant de la líder del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, en l’estrafolari cas d’espies casolans al restaurant La Camarga.

Fa quaranta anys, l’endemà de la detenció de Puig Antich, el Diario de Barcelona publicava a la seva pàgina dinou això: “ha de señalarse que el malechor herido llevaba también, además de las dos pistolas, una navaja de grandes dimensiones, varios cargadores y abundante munición”. I a continuació detallava el següent sobre l’agent mort: “El señor Anguas ingresó en el Cuerpo General de Policia en el año 1970, habiéndose distinguido siempre per su vocación profesional, espíritu, abnegación y valor en cuantos servicios le fueron encomendados, valor y abnegación que han culminado en este brillante último servicio en el que ha sacrificado generosamente su vida”.

I quatre dècades després de tot plegat, Jordi Panyella, amb encert i valentia, ens deixa escrit:

            “Ara tinc clar que la resposta a la gran pregunta d’aquesta història –qui va matar el policia Francisco Jesus Anguas?- té nom, cognom, pistola i placa de policia”.

Xavier Grau

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per