dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Temps al temps

(A les parelles separades per les guerres)

.

.

El rellotge

Les busques del rellotge no avancen. Els segons, els minuts i les hores dormen en un oblit infinit, perdut en el temps. Mut, silenciós. S’ ha convertit en un lleuger record de quan esdevenia el centre d’ atenció dels inquilins, individus que es citaven sota la finestra principal per a contemplar la gran avinguda per on, possiblement, es produiria el retorn a l’ hotel.
Ah, quins temps aquells! Dies de festes, de luxes, on no hi havia lloc per l’ escàndol. Dies d’ abundància i també frivolitats. De disbauxa i alegries. I avui resta el silenci d’ un rellotge aturat, a qui han robat les hores, els minuts, els segons…

.

.

La finestra

…i la finestra contempla el paisatge. Les fileres de pollancres, xiprers i eucaliptus. Els jardins descuidats per on campen els matolls i els esbarzers. I sospira. Enyora l’escalfor dels tafaners desapareguts. Les xerrameques, les intrigues, els esguards. Pels seus vidres llisquen llàgrimes negres. El sol de l’ albada les eixuga i la lluna les gronxa. La fusta dels marcs, poc a poc es resseca. El xaloc empenta els porticons i vol entrar. No es mouen. No hi fa res, l’aire s’hi escola per les escletxes diminutes. La finestra sembla que respira, pacient, desconsolada. Grinyola. Xiula. I continua observant l’ avinguda per on va marxar tothom. Espera el retorn…

.

.

El retorn

…un retorn que no arriba. Que triga. Perquè quan regressin aquells que van marxar, trobaran que tot segueix igual. Res no ha canviat de lloc. Que el temps ha crescut en el temps i els pollancres i els eucaliptus i els xiprers també han engrandit, i malgrat la pols acumulada en les busques del rellotge, trobaran que els segons, els minuts, les hores també esperen el seu retorn.
Aquells que van marxar, s’ endugueren les pors, els anhels, les esperances. Però els que s’ endugueren l’ amor, aquests, no tornaran. El seu lament vaga en el silenci. Batega somort dins el rellotge aturat que mira per la finestra. Amb ulls clucs. Reposant una esperança vana, en l’ avinguda…

.

.

L’avinguda

…sorrenca, marronosa, opaca. Estreta i ample a la vegada. Una avinguda en la que encara s’ hi escolta el lament dels fugitius. On cada pedra i cada arbre son testimoni dels sospirs i els laments. Espectadors muts de l’ alè de les darreres besades.
Però l’ avinguda esdevé còmplice del temps. Han desaparegut els camins que hi accedien. Les males herbes guanyen terreny al bosc. Com un espès tapís, s’ han escampat fins a ella. Molsa, falgueres, matolls de tota mena, ocupen ara les dreceres. Ja no és la que era. El rellotge de l’ hotel se la mira a traves dels vidres de la finestra. Es comprenen. S’adonen que envelleixen junts. Que no hi haurà retorn. Que aquells que s’ endugueren l’ amor, aquests, no tornaran. L’ avinguda es fa petita i estreta. No deixarà entrar ningú. A ningú que no retorni a l’ hotel…

.

.

L’Hotel

…al que queda de l’ hotel. Els sospirs i les emocions campen lliures pels dormitoris, les sales d’ estar, els passadissos. Juguen amb els records perduts. Però son presoners de les portes i les finestres. El ressò dels riures, la fresa de les carícies, els sanglots dels plors, tots rodolen per les parets. I cada objecte recorda el que falta. Els miralls, els sofàs, les revistes, evoquen les persones que omplien les estances amb les seves passions i projectes. Dies d’ abundància i frivolitat, de disbauxa i alegries. De festes i grandeses, on viure esdevenia una font inesgotable de plaer. Ara l’ hotel és buit. Pateix la soledat de les pedres. I es fa còmplice de les hores, els minuts, els segons… i plora.

Banyat pels rajos de la Lluna, l’ hotel alça la seva esvelta silueta. Ruïnes que dibuixen un paisatge ple d’ enyorances, d’ aquells que s’ endugueren l’ amor, esgarrapant un xic de temps al temps d’ un rellotge aturat.

Jordina Farré Balasch

Fotos: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per